Els lotòfags, menjadors de lotus

Vaig ser arrossegat nou dies per uns vents funestos

sobre la mar i els seus peixos; i els dia desé arribàrem

fins al país dels lotòfags, que tenen les flors com a menja. 

Desembarcàrem allà, i anàrem a prendre l'aiguada.         

Prop de les ràpides naus, dinaren els meus camarades.

I quan tothom es va assaciar d'aliment i beguda,

vaig enviar llavors uns companys per anar a informar-se

sobre quins homes menjaven el pa de la terra, i com eren.

Dos en vaig escollir i un tercer, com a herald, els seguia:

ells, a penes marxar, es trobaren enmig dels lotòfags. 

No van pensar els lotòfags matar els meus camarades,

sinó que els varen donar flor de lotus perquè la tastaren.

Cap dels que varen tastar aquell lotus, dolcíssima fruita,

no volia tornar amb missatges, volia quedar-s'hi:

tots preferien restar al país, amb els homes lotòfags,

ben oblidats del retorn i només atipant-se de lotus. 

Vaig haver d'embarcar-los plorant i pujar-los per força,

i els vaig haver de lligar sota els bancs de les naus concavades.

Quant a la resta, vaig ordenar als fidels camarades

que s'embarcaren ràpidament en les nostres veloces

naus, per si algú oblidava el retorn per haver menjat lotus.

Ells de seguida es van embarcar i van seure als escàlems;

ben col·locats, anaven batent amb els rems l'aigua grisa.

Odissea, IX, 82-104 (traducció de Joan F. Mira)

La història m’havia marcat. En Jordi m’obria els ulls. Potser en el segle XXI l’episodi  d’Ulisses i els seus companys romania vigent en la nostra societat. Potser aquesta flor de lotus, em dic, té el mateix significat que en els versos homèrics: menjar-la i oblidar. La flor de lotus és una metàfora de l'oblit, desapareixen els records i, per tant, el passat. T’oblides “dolçament” de qui ets, de qui som i oblidem, així, la nostra identitat. Consumim per oblidar, déus n’hi do!

Vaig estar reflexionant una bona estona i vaig adonar-me que sí, que constantment estem exposats a menjar-ne. Qui governa el món, polítics, mercats i poderosos ens fan menjadors de lotus. Ens fan tastar el seu fruit perquè oblidem allò que no els convé que recordem. Volen que tots seguim un mateix camí, una mateixa iniciativa per a un únic fi i així fer de la desmemòria la punta de llança dels seus interessos.

Les tecnologies d’última generació són una de les flors més preuades i consumides.  Ho podem comprovar en qualsevol lloc: empreses, escoles, al carrer..., molts “desitgen tenir” l’última innovació tecnològica del mercat sense ni tant sols preguntar-se si els és necessària o quin plus de felicitat els aportarà. Marques comercials, pensament únic, coneixements productius, també són aquests els arguments preferits dels lotòfags postmoderns. Gairebé tothom segueix un estil, pocs es deriven dels altres, pocs naveguen contracorrent, en direcció contrària.

Potser que ens estiguem convertint en addictes al gust exquisit de la flor? Sembla haver-se cultivat un hort en cada casa i molts en donen la culpa a la societat de la qual –no ho oblidem, això no- tots en formem part.

Hauríem de seguir l’exemple d’Ulisses? O simplement resignar-nos a seguir menjant aquesta perillosíssima alhora que dolça flor de l'oblit?

Maria Ros

1r Batxillerat