Ir y quedarse, y con quedar partirse

Ir y quedarse, y con quedar partirse,
partir sin alma, y ir con alma ajena,
oír la dulce voz de una sirena
y no poder del árbol desasirse;

arder como la vela y consumirse
haciendo torres sobre tierna arena;
caer de un cielo, y ser demonio en pena,
y de serlo jamás arrepentirse;

hablar entre las mudas soledades,
pedir pues resta sobre fe paciencia,
y lo que es temporal llamar eterno;

creer sospechas y negar verdades,
  es lo que llaman en el mundo ausencia,
  fuego en el alma, y en la vida infierno.

                                                                    Lope de Vega

L’altre dia a classe de literatura vam estar comentant un sonet de Lope de Vega, un dels poetes i dramaturgs del període barroc més importants de l´anomenat  Segle d’ Or de la literatura en llengua castellana.

El poema, que porta per títol Ir y quedarse, y con quedar partirse, el va escriure per a una de les seves amants, Isabel de Urbina, cap a l’any 1588 a València . El tema principal és l’absència de l’estimada i el dolor de la separació. Tracta d’ explicar l’amor caracteritzant-lo amb imatges, versos oposats, abundància d´antítesis i d´adjectius per tal de definir-lo.

Als versos 3 i 4 trobem una referència mitològica, molt pròpia d´un poema culte i barroc, ja que el jo poètic compara el seu amor amb el d’ Ulisses (ambdós pateixen l’amor en la distància) on intenta explicar que encara escolta la seva veu però no pot lliurar-se dels impediments per tornar a tenir l´estimada.

Aquests versos (oír la dulce voz de una sirena y no poder del árbol desasirse) fan referència al cant XII de l’ Odissea, en el qual Ulisses és el primer a afrontar el perill de les sirenes, criatures mitològiques que habitaven el Mediterrani, i el seu temptador i letal cant. Aquest va sobreviure al fet d´escoltar les seves melodioses veus sense perdre-hi la vida, ja que es deia que tot aquell que sentia el seu cant es llençava al mar i moria ofegat. També es deia, però, segons una altra versió del mite, que el cant feia que els mariners quedessin en un estat hipnòtic i aclaparant que provocava el  xoc del vaixell contra l’escull de l’illa on elles habitaven; d’aquesta manera les sirenes devoraven els navegants imprudents.

El poema homèric ens explica que Ulisses, que frisava per sentir l’ harmoniós cant de les sirenes, va fer el següent per saciar el seu desig i no morir en l´intent: va tapar les oïdes amb cera a tots els seus companys de navegació i ell mateix es va fer lligar al masteler per evitar llençar-se al mar.

Quan va començar a sentir el cant, va suplicar a la seva tripulació que el deslligués. Aquests, però, immunes a qualsevol soroll pel mer fet de tenir les oïdes tapades, no varen sentir els crits d’Ulisses, i d’aquesta manera fou com va sobreviure.

Ulisses i les sirenes, Herbert Draper, 1909

De qui eren filles les sirenes? A què ens recorda l’etimologia del seu nom? Quin nom llatí rep el lloc on habitaven? En quin altre mite trobem un poeta que, amb l’ajuda d’un instrument va aconseguir resistir al cant de les sirenes? En quins versos del poema podem veure reflectit el patiment com el principal factor causant de l’amor?

Yasmin Fonseca

2n Batxillerat

Starry Sky i la mitologia grega

Starry☆Sky (スターリースカイSutārī Sukai) és un videojoc japonès creat per la companyia Honeybee l´any 2009. Basat en un Anime del mateix títol, està organitzat en quatre parts, cadascuna ambientada en una estació de l´any i protagonitzada per tres nois, personatges que caracteritzen els dotze signes del zodíac tot i que en un CD especial van afegir-hi un tretzè personatge: Ophiuchus. Aquests són els seus noms,

• Nanami Kanata           Pisces
• Amaha Tsubasa          Aquarius
• Tomoe Yoh                 Capricornius
• Kinose Asuza              Sagittarius
• Miyaji Ryuunosuke      Scorpius
• Hoshizuku Kotaro        Libra
• Haruki Naoshi             Leo
• Aozora Hayato           Virgo
• Touzuki Suzuya           Cancer
• Mizushima Iku            Gemini
• Kanakubo Homare      Taurus
• Shiranui Kazuki           Aries 

Aparentment és un videojoc de temàtica romàntica del qual no diríem que està relacionat amb el món clàssic; però si veiem les imatges que inclouen els extres, ràpidament descobrim un estret vincle amb les diferents històries dels signes del zodíac clàssics.

Veieu? Cada personatge és representat amb un símbol que directament l’uneix amb el seu zodíac. En el primer cas es tracta de Leo, identificat per l´animal que apareix al costat d´en Haruki Naoshi i en el segon veiem Aquari, Amaha Tsubasa, que està simbolitzat amb aquesta gerra d’aigua que sosté l’estudiant.

Les imatges no són l’únic exemple en què podem observar les clares referències mitològiques. En el tràiler que van crear fa un any per donar a conèixer la nova sèrie animada, a cada personatge, quan apareix, se li destaca al costat el símbol que fa referència al seu signe del zodíac.

També en la presentació apareix un cel nocturn (referència al títol del videojoc, Starry Sky, Cel Estelat en anglès), ja que els signes del zodíac s’originen en l´àmbit de l’ astrologia (l’estudi del moviment i la posició dels astres), d´on neix la teoria que a cada signe li correspon una personalitat humana bàsica.
Per últim, us deixo una imatge d´Ophiuchus, que tant era comentat fa un temps perquè se´l volia afegir com el tretzè signe del zodíac.

Quin signe zodiacal sou? Quina és l´etimologia de la paraula zodíac? Sabeu què simbolitza el vostre signe i quin mite s´hi amaga al darrera? En la mitologia grega amb qui es relaciona Ophiuchus? Quina habilitat tenia?

Laia Ruiz
1r Batxillerat

La violació de Lucrècia al Lliure de Gràcia

Diumenge passat vam anar al Teatre Lliure de Gràcia, on vam poder gaudir de la magnífica versió de l’obra de Shakespeare basada en un episodi molt important de la història de Roma: la violació de Lucrècia. 

Aquest relat ens situa al final de la monarquia romana, amb Luci Tarquini el Superb com a rei que deixarà, amb el seu exili de l´Urbs, pas a la República. Aquest canvi en les institucions polítiques de Roma va venir forçat per l´actitud orgullosa i desmesurada  del propi Tarquini i especialment del seu fill, Sext Tarquini, que va sotmetre l’innocent Lucrècia, dona de Col·latí, amic i general de Roma. Tarquini es veu impulsat a posseir Lucrècia, fruit del desig per les bones paraules de Col·latí envers la seva dona. És la història d´una baixa passió incontrolable.

Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: “No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”

                                               Tit Livi, Ab urbe condita, 57-60

Lucrècia, després d’haver estat ultratjada, confessa al seu marit i al company d´aquest, Luci Juni Brutus, la deshonra que ha patit. Ella, després de fer-los jurar venjança, es lleva la vida amb un punyal. 

Després d’haver conegut de primera mà aquest episodi amb la lectura l´any passat del llibre I d´Ab urbe condita, de l´historiador romà Tit Livi, hem pogut comparar-la amb la versió de Shakespeare, de la qual ens sobten algunes aspectes com, per exemple, el debat intern pel que passa Tarquini abans de cometre el crim. Finalment, aquest opta per deixar-se endur pel seu desig terrenal i irrefrenable per Lucrècia, del qual atorga la culpa a la pròpia donzella romana per la seva bellesa. 

Pel que fa a l’obra cal destacar la grandíssima actuació de Núria Espert que interpreta l’obra d’una manera molt fluïda i plena de registres, fent-se càrrec de tots els personatges, als quals podem diferenciar gràcies als canvis de veu i de vestuari que fa damunt d´un escenari minimalista. Quan fa de narradora parla en tercera persona, quan representa Tarquini vesteix una capa i projecta una veu més tosca com a símbol de la seva virilitat, mentre que quan interpreta Lucrècia, aquesta capa queda substituïda per un revers més clar i fi.

Un altre aspecte molt important de l’obra és que la passió i el dramatisme de  l´Espert van acompanyats d’una il·luminació i una escenografia que ajuden a endinsar-te molt més profundament en l’obra i en la tragèdia d´una dona humiliada, nus argumental d´aquesta història immortal.

Per últim, us deixem amb un petit fragment de la peça, dirigida per Miguel del Arco,  que us recomanem de tot cor. Fins diumenge teniu temps!


P.S.: per cert, qui ens pot fer cinc cèntims de l´episodi sencer explicat per Livi que significà, segons la llegenda, el final de la monarquia romana?





Esther Soria
1r curs del Grau d´Educació Primària (UAB)
Maria Canales
1r curs del Grau d´Història de l´Art (UB)

Shutruk-Nahunte

Divendres vaig passar als alumnes de 1r la pel·lícula El club dels emperadors (2002). És el segon curs que ho faig i no serà l´últim. Demà en parlarem a classe. A banda de l´argument, amb uns quants punts en comú amb una altra pel·lícula molt més coneguda fins i tot entre els nostres estudiants, El club dels poetes morts (1989), és aquesta una història que destil·la lliçons d´educació pels quatre costats. Confesso que el professor que la protagonitza, el Sr. Hundert, m´és simpàtic per raons òbvies, però no és aquest el motiu pel qual l´he inclòs en la meva programació ni, per descomptat, perquè passar una pel·lícula sigui gairebé sempre un recurs fàcil i alhora engrescador per als nostres alumnes. El sentit és un altre i, de fet, la recomano a qualsevol professor que vulgui parlar a les seves classes del valor i, per tant, del tresor inqüestionable de l´educació, sigui quina sigui la matèria que imparteix. De tots els “moments educatius” que van apareixent a mesura que avança la història, i són molts, n´he triat un d´especial significació: durant la primera classe amb els nous alumnes del curs, un cop fetes les presentacions pertinents, el professor Hundert fa ús d´un recurs pedagògic que li serveix cada any per alimentar la curiositat natural dels adolescents que té al davant. Fa llegir a un alumne la inscripció que presideix el fons de la classe:

“Sóc  Shutruk-Nahunte, rei d´Ashand i Susa, sobirà de la terra d´Elam. Jo vaig destruir Sippar, vaig prendre l´estela de Naran-Sin i la vaig portar a Elam on la vaig dedicar com a ofrena al meu déu  (Shutruk-Nahunte 1158 aC)”

Quina lliçó de vida ensenya la història d´aquest rei de la terra d´Elam? En Hundert continua:

“Shutruk-Nahunte, coneix algú aquest nom? Poden consultar els llibres (i els alumnes busquen el nom, com si d´una competició es tractés)… no el trobaran. Shutruk-Nahunte, sobirà de la terra d´Elam, el qui va destruir Sippar, tanmateix les seves gestes no apareixen en cap llibre d´història. Per què? Perquè la gran ambició i la conquesta sense contribució al bé comú no tenen cap valor.”

A continuació els pregunta com pensen ells contribuir a aquest bé comú, és a dir, com pensen retornar a la societat allò que l´educació els ha donat. Aquesta és, em sembla, una pregunta molt pertinent en els temps que corren, atesa l´especulació i l´abús que molts practiquen amb allò que han mal après de mestres i llibres. Quan es parla d´invertir en educació com a una de les fonts de riquesa per a qualsevol societat, de què parlem? Més aviat de formar treballadors competents, com més especialitzats millor, al servei del benefici lucratiu d´uns pocs, de persones que han d´invertir el que han après i saben exclusivament per millorar el seu estatus social i, conseqüentment, econòmic, o parlem de fomentar i ensenyar virtuts -l´honestedat, per exemple- i valors –com la justícia- als nostres alumnes, sigui quina sigui l´etapa educativa, per arribar a una vida plena de sentit –el principal efecte de l´educació- que necessàriament revertirà en una societat més honesta i justa? Un pot entossudir-se a guanyar el món sencer, però perquè les accions perdurin cal fer alguna cosa més, cal sortir de la closca del propi egoisme. Finalment, el professor Hundert contraposa al de Shutruk-Nahunte els noms d´altres homes de l´antiguitat que sí han contribuït a filar la història: “Aristòtil, Cèsar, August, Plató, Ciceró, Sòcrates, homes d´un marcat caràcter”, diu, “els mèrits i triomfs dels quals van sobreviure a la seva època i sobreviuran fins i tot a la nostra”. Eren homes, d´acord, però el seu pensament, els seus actes, l´empremta que van deixar és indeleble, mai no s´esborrarà i formen ja part de nosaltres per sempre més.

I potser sí que a les escoles de negoci o als fòrums on es parla de política i de qüestions que ens interessen i ens afecten a tots, per posar dos exemples, s´hauria de parlar també de Shutruk-Nahunte i de la utilíssima lliçó que ens ensenya la seva mala gestió d´un poder ilimitat, l´ambició sense sostre, el creure que el que hem après només a mi m´interessa i em beneficia. D´això, els grecs en deien hybris.

Les humanitats són necessàries per equilibrar aquest desordre i repensar el món és cosa de tots, no només dels poderosos. L´estudi de la literatura, la filosofia, l´art, la història o la llengua de les grans tradicions culturals ens apropen a l´essència de l´home, són un far que ha de seguir il·luminant el nostre camí.

Ciceró ens diu:

nescire autem quid ante quam natus sis acciderit, id est semper esse puerum  (Orator, XXXIV, 120)

no saber què ha passat abans del nostre naixement és esdevenir sempre un nen

I això, convé no oblidar-ho.

Què és per a vosaltres l´educació? Quin sentit li doneu? Què valoreu d´allò que apreneu? Creieu que conèixer el relat de Shutruk-Nahunte és útil? Tripulants de 1r i 2n, què us ha semblat la pel·lícula? A quines reflexions us ha portat?

Un judici de Paris molt sui generis

Ja fa temps que sabia que alguns extripulants, tripulants i seguidors del Vaixell preparaven una recreació de l´episodi del judici de Paris d´ençà que vam llegir a classe el magnífic text del Judici de les dees de Llucià de Samòsata en la versió d´Albert Berrio (Ed. de la Magrana, Col.lecció L´esparver clàssic). S´ha fet esperar però ha pagat la pena. Aquí en teniu el resultat, una adaptació molt sui generis plena de bons moments, rialles i una certa solemnitat. Eris és tota una femme fatale, a Zeus, coronat per l´heura!, se li escapa el riure mentre pensa en com embolicar més la troca, a la poma se li ha esborrat una a, les serps del caduceu semblen tenir vida pròpia i Paris, el bon pastor, queda bocabadat i esmaperdut davant les tres preciositats que li ofereixen el que mai cap mortal ha sentit de llavis divins. En fi, aquests nois i noies mereixen un fort aplaudiment perquè han treballat amb il·lusió i volen regalar-nos aquest retall de mitologia. Tetis, Peleu, Eris, Zeus, Hermes, Paris, Afrodita, Atena i Hera...quina colla!

A tots i a totes, moltíssimes gràcies per la vostra generositat i alegria. 

Per cert, mariners de l´Odisseu, potser caldrà que ens refresqueu la memòria recordant-nos quin és el fil argumental d´aquest judici que va desembocar en un conflicte bèl·lic memorable pels segles dels segles. Qui el va protagonitzar? Quins episodis hi destaquen? Quin va ser el seu desenllaç? Teniu corda per estona!

Roma, la construcció d´un imperi

Acabo de veure al Canal 33 un capítol de l´extraordinària sèrie documental Cronos dedicat a Roma, que pren com a fil argumental la construcció d´alguns dels edificis i obres més emblemàtiques de l´enginyeria romana al llarg de la seva història. Ponts, vies, aqüeductes, una fastuosa domus i un amfiteatre de somni al servei del poder i de l´ambició política d´uns governants que van forjar la grandesa d´un imperi emparant-se en la genialitat i l´eficàcia del talent romà i el sacrifici de milers de vides. Tot just quan acabem de parlar a classe d´alguns d´aquests aspectes de la civilització romana. Ha estat un programa ad hoc i per això us l´enllaço aquí. 

Quins aspectes us han cridat més l´atenció? Què opineu de l´aportació de l´enginyeria romana a la cultura del desenvolupament de la nostra societat? Hi veieu un paral·lelisme amb la revolució tecnològica que vivim avui dia? Es dóna actualment aquesta relació entre poder i arquitectura? Quin edifici o construcció us desperta més admiració? Per què?

Dos anys navegant...

L´enhorabona, tripulants! Avui, 7 d´octubre de 2011, el nostre Vaixell suma un nou aniversari i ja en van dos. Certament han estat  vint-i-quatre mesos intensos i productius. Fa un any recordàvem i celebràvem amb fotografies de tots els grups un primer curs coronat pel millor reconeixement possible. El projecte va anar avançant amb nous alumnes, renovats esforços i amb la proa ben dreçada. No hi han faltat les maltempsades, els enrenous tècnics o els moments d´incertesa i desànim, però hem procurat no oblidar el més important: gaudir del viatge per descobrir cada port, cada viarany amb ulls clàssics i amatents. Fidels a la tradició, recordem hic et nunc la nostra primera entrada, tota una declaració de principis. Us torno a dir el que ja us vaig dir fa un any perquè el sentiment segueix intacte...  

"Tripulants del vaixell, us he de confessar que estic molt orgullós de vosaltres i us reconec un mèrit extraordinari. Sense vosaltres res de tot això no tindria sentit. Sou els autèntics protagonistas i cadascú ha aportat el seu granet de sorra, per petit que hagi estat. Heu demostrat que paraules i expressions com esforç, constància, il·lusió per aprendre, projecte en xarxa, compartir o excel·lència no són paraules i expressions buides sinó una realitat engrescadora de la qual he après moltes coses."

Plurimas gratias uobis ago
ΕΥΧΑΡΙΣΤΩ  ΠΟΛΥ

Seguim navegant...

El mur d´Adrià, el límit d´un imperi

Aixecat sobre els límits del territori de l’imperi romà al nord d’Anglaterra, i travessant des del mar del Nord al mar d’Irlanda el país, s’alça desafiant  les terres bàrbares el mur d’Adrià. Aquesta construcció de 117 quilòmetres de llargària feta de blocs de pedra units amb argamassa argilosa  va ser erigida per 18.000 homes a les ordres de l’emperador romà Publi Eli Adrià entre els anys 122 i 132 dC, després d’una visita d’aquest a la zona, per tal de frenar les invasions provinents dels poblats bàrbars del nord d’Anglaterra que representaven un perill per a l’estabilitat tant militar com econòmica de l’imperi. Avui en dia, l’escenari ens ofereix unes vistes magnífiques cap a les verdes i silencioses planúries de les quals no en podem abastar la fi. Ara bé, què hi deuria haver hagut allà fa més de 2.000 anys? Segurament, si ens hi poguéssim traslladar, el primer de tot que sentiríem serien les passes atrafegades però fermes dels sentinelles romans, anant d’un cantó a l’altre, tot custodiant el mur des de dalt dels forts situats al llarg de la muralla. Possiblement, també podríem trobar algun que altre badallant recolzat a la paret tot esperant avorrit, després d’una jornada de guàrdia, un possible atac mentre mira recelós com la resta dels seus companys beuen i riuen al campament militar que, mica en mica, va esquinçant la foscor de la nit amb la feble llum provinent de les tavernes. I és que, a pocs quilòmetres del mur d’Adrià, s’hi trobaven tot de campaments militars on els soldats vivien amb les seves famílies junt amb botiguers,  ferrers, forners... que  oferien els seus serveis a l’exèrcit. 

[Fotos d´arxiu: Júlia Vallespir]

Aquest any he tingut la gran sort de visitar in situ les restes arqueològiques del poble de Vindolanda, un petit fort construït l’any 85 dC situat al sud de la muralla just al costat del riu Tyne, i a on avui en dia s’hi estan realitzant excavacions per tal de classificar-ne les ruïnes, s’hi han identificat banys romans, armeries, cases particulars, temples, botigues..., i per catalogar-ne les troballes com, per exemple, un munt de cartes privades, d’entre les quals en destaca una petita joia, la primera carta escrita per una dona en llengua llatina, una tal Claudia Severa que envià una lletra a la seva germana, Sulpicia Ledipina, per proposar-li de passar el seu aniversari plegades. Tot i que les excavacions van començar el 1814, encara ara es desconeix més de la meitat del territori que formava el campament, fet que dóna ales a la imaginació dels arqueòlegs o dels aficionats a la matèria per pensar en les múltiples troballes que encara els queda per descobrir o desxifrar, com és el cas d’un esquelet d’una adolescent enterrat en unes circumstàncies poc comunes que apunten cap a un possible homicidi. I és que aquests són els misteris que ens brinda la història! Cap a finals de l’imperi, a l’inici de la seva decadència, el 383, degut a un seguit d’incursions bàrbares i davant l’impossibilitat d’un imperi romà massa desestabilitzat per frenar-les, el mur va ser abandonat i els romans van començar a retrocedir cap al sud tot començant, així, el principi de la fi. 


Tripulants, a quina dinastia d´emperadors romans pertanyia Adrià? on el situeu cronològicament? on va néixer? qui va ser el gran amor de la seva vida? quin és el contingut de la carta enviada per Claudia Severa a la seva germana Sulpicia Lepidina? Us atrau el món de l´arqueologia?

Júlia Vallespir

1r curs del Grau d´Arqueologia  (UB) 

P.S.: sobre l´emperador Adrià, l´escriptora francesa Marguerite Yourcenar va esciure tot un referent de la novel·la històrica en clau epistolar, Memòries d´Adrià (Mémoires d´Hadrien, 1951). Es tracta d´una carta de l´emperador romà a Marc Aureli que esdevé una profunda meditació sobre la mort. La professora Laura Borràs ens en parla al programa Els matins de TV3. 

Narbo Martius

Aquest estiu vaig estar a França amb la meva família i durant l´estada vam aprofitar per visitar la ciutat de Narbonne, al sud-est del país gal. Allà vaig descobrir que aquesta bella ciutat de prop de 50.000 habitants va ser fundada l'any 118 a.C. pels romans, que van anomenar-la Colonia Narbo Martius . Està situada en una cruïlla de camins que segueixen la costa per on transitava la Via Domitia, el primer camí romà a la Gàl·lia que permetia connectar la península itàlica i Hispània. Amb el temps va esdevenir una ciutat important i va convertir-se en capital de la província de la Gallia Narbonensis. Fins i tot el 45 aC, Juli Cèsar hi va instal·lar els veterans de la Legio X. Com totes les ciutats, va tenir el seu moment de glòria. En el cas de Narbona, aquest va arribar durant el segle I dC degut a la seva activitat portuària i gràcies a la seva condició de port fluvial, emparat en les aigües de l´Atax (actual Aude). Un devastador incendi l´any 145, que va esfondrar-ne una part important, va marcar la seva lenta però inexorable decadència com a ciutat romana. 

A partir de l´any 462 va formar part del regne visigot de Toulouse i posteriorment va ser ocupada pels musulmans procedents d'Espanya fins al 734. L' any 759, Narbonne va quedar definitivament integrada en territori francès. 

Us he deixat unes imatges que vaig captar in situ amb el mòbil. Si pareu atenció, llegireu una inscripció al mur que fa referència a la xarxa viària que passava per la ciutat i que conserva gairebé intacta la seva construcció. En aquella mateixa plaça, hi vaig trobar un establiment de menjars que es deia Àgora. El món és ple de referents clàssics! 

Parlant de vies …sabeu el nom d´alguna via principal romana a Hispània i per on passava? Quina era la tècnica de construcció d´una via romana? Valete!

Laura Guillén

2n Batxillerat