6 de desembre de 2010

SATURN, de Joan Margarit

Saturn, Giambattista Tiepolo

Vas estripar els meus llibres de poemes
i els vas llançar al carrer per la finestra.
Els fulls semblaven papallones rares
que anaven planejant damunt la gent.
No sé si ara podríem explicar-nos,
dos homes vells, cansats i decebuts.
Segurament que no. Deixem-ho així.
Volies devorar-me. Jo, matar-te.
Jo, el fill que vas tenir durant la guerra.

Aquests són uns versos autobiogràfics i dolorosos per al poeta Joan Margarit. Parla de la difícil relació amb el seu pare a través d´un episodi que recordo haver-li llegit en alguna entrevista. És prou explícit, jutjeu-ho vosaltres mateixos. Per fer-ho recorre a la mitologia com a font d´inspiració, concretament a la coneguda història de Saturn i el seu fill. Què ens explica aquest bell mite? Per a què li serveix al poeta? Quins sentiments li desperten? Què en penseu d´una relació entre pares i fills com la que ens explica Joan Margarit? Algú recrearia un diàleg entre Saturn i Júpiter argumentant els motius que van empènyer el segon a destronar el seu pare?

7 comentaris:

Clara ha dit...

Salvete!

Us explicaré el mite, que és esgarrifant i a la vegada fantàstic.

Urà era el cel i Gea la terra. Urà copulava dia i nit enganxat a Gea, de manera que quan aquesta va començar a engendrar fills no els podia parir. Desesperada i moguda pel seu instint matern, Gea va demanar a algún dels seus fills que l'ajudés a destronar el seu pare. Saturn, el més petit de tots, va acceptar i amb una dalla va castrar Urà, que es va separar de Gea, de manera que es van crear l'espai i el temps i Gea va poder parir per fi. Amb el destronament del seu pare, Saturn va pujar al poder però va rebre una maledicció per part d'aquest: un dels seus fills també el destronaria. Saturn, embogit pel poder, va començar a devorar cadascun dels fills que tenia amb Rea, fins que aquesta va amagar el més petit, Júpiter, a l'illa de Creta. En comptes del nen, li va donar a Saturn un apedra embolcallada que es va empassar creient que era el seu fill. Quan Zeus va créixer va fabricar un fàrmac per tal que Rea li donés a Saturn sota el pretext que era per fer-li desaparèixer el mal de panxa, però en realitat el va fer vomitar tots els fills. A partir d'aquí va començar una guerra entre els Olímpics (fills de Saturn) i Saturn i els seus aliats que va durar molts anys fins que els Olímpics es van fer amb el poder i Zeus va adquirir el poder suprem després de repartir-lo amb els seus germans per no cometre el mateix error que el seu pare.


Valete!

anna ha dit...

Hola!
Em sembla una entrada genial, ja que aquest poeta m'encanta,,, i malauradament no és tan conegut ( almenys dins el meu cercle de'amistats) com d'altres.
Deixaré una pàgina web on es pot escoltar els poemes cantats! És encara molt millor

http://amediavoz.com/poetas.htm

Realment per relaxar-se una mica és genial escoltar un bon poema cantat...
aquest poema també és de Jaon Margarit, m'agrada especialment:



Horarios nocturnos

Acostado a tu lado, oigo los trenes.
Cruzan mi frente sus fugaces luces
rasgando el horror tibio de esta noche.
La pausa de silencio me deja una luz roja,
una nota sobre este pentagrama
de cables y de vías oscuras y brillantes.
Acostado a tu lado,
oigo cómo se alejan con el ruido más triste.
Quizá me he equivocado no subiendo a uno de ellos.
Quizá el último acierto
sea -abrazado a ti-
dejar pasar los trenes en la noche.

Fins demà!
Anna!

anna-rn ha dit...

Hola!
Penso que aquests versos de Joan Margarit volen transmetre el seu sentiment envers la relació que ha mantingut amb el seu pare. Pel que podem veure és una relació que no és massa bona ja que hi han hagut diversos moments tensos i s'han fet mal mutuament. Però ara que ja ha passat el temps creu que no val la pena seguir barallant-se o recordant el passat, simplement s'ha de deixar ja que no es pot canviar i assumir-ho.

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!

Realment, que pare i fill arribin a l'extrem d’odiar-se i de desitjar-se la mort mútua és una situació familiar molt trista. Els mites, però, una vegada més, ens mostren fins on som capaces d'arribar les persones humanes, fins al punt on els sentiments més negatius ens priven de la raó i ens fan oblidar aspectes tan importants com la tolerància o la comprensió. Saturn va quedar encegat per l’ambició de poder que el va portar a cometre actes tan incomprensibles com devorar els seus propis fills. Una història ben esgarrifosa.

Vale!

Judith Garcia ha dit...

Hola!

Aquest poema és meravellós ja que l'autor expresa tots els seus sentiments en vers al seu pare.
Com es veu no es una relació massa bona, encara que no tindrien que arribar aquest extrem de odiar-se mútuament,perquè al cap i a la fi són família, duen la mateixa sang, jo no suportaria estar així amb el meu pare ni amb la meva mare, perquè gràcies a ells estic aquí i sóc com sóc per ells.
Però hi ha families de tot tipus...


Vale!

esther ha dit...

Hola!

La veritat és que és impresionant com amb tants pocs versos es poden transmetre tantes coses.
Amb aquests versos, Joan Margarit ens exposa la relació que mantenia i que manté amb el seu pare que, per desgràcia no és gens bona.
Per motius determinats, pare i fill van tenir les seves desavinènces, però per molts problemes que hagin patit, penso que sempre s'ha de parlar amb les persones afectades, i no acabar arribant a un extrem tant dolent com és l'odi, i les conseqüències que aquest comporta amb la pèrdua de la raó.
Penso que Joan Margarit s'inspira amb el mite de Saturn perquè sent unes emocions molt properes a les que tenen Júpiter i Saturn, per aixó a partir d'aquest mite, i de manera que el poguem entendre millor, ens transmet els seus sentiments.

Vale!

meritxell ha dit...

Aquest poema és genial, ja que el fill expresa els seus sentiments vers al seu pare, perqué ho explica amb tota la sinceritat però amb molta elegància.

Vale!