11 d’abril de 2010

Nis i Escil·la

La Clara ens recrea un mite clàssic ovidià: el de Nis i Escil·la, una història d´amor no correspost en què es barrejen la traïció, l´engany i el menyspreu. Traspassant les fronteres de la literatura i el temps, la modernitat d´aquest relat és evident. ¿Quants Nisos i Escil·les hi haurà escampats pel món? ¿Què us fa plantejar aquesta història?

Propietari d’una empresa que en el seu temps l’havia fet d’or, Nis contemplava preocupat el bullici de la ciutat a través dels llustrosos finestrals de les seves oficines, ignorant descaradament i sense cap mena de remordiment el telèfon que sonava. Tenia seriosos problemes. L’empresa que sempre li havia fet la competència, fins al punt de considerar-se autèntics enemics immersos en una guerra pels diners i les accions, s’estava fent cada vegada més poderosa i present en l’economia del país, mentre que la seva pròpia companyia anava afeblint-se davant els vents huracanats que s’acostaven perillosament amenaçant els seus capitals i inversions que abans havien de ser tan prometedores. Feia pocs dies li havien arribat uns papers de l’empresa rival que pretenia comprar la seva. Una firma allà i la companyia d’en Nis cauria en l’oblit. De fet, però, aquella era l´única solució a tots els seus deutes. Amb els diners ingressats podria retirar-se i viure tranquil la resta dels seus dies, però l’empresa havia passat de generació en generació dins la seva família i no volia ser ell qui la perdés.

Tenia, però, grans esperances dipositades en la seva filla Escil·la, que fins aleshores s’havia mantingut al marge, observant les batalles pels diners amb atenció, la intel·ligència i astúcia de la qual prometien la salvació de la companyia. Tanmateix, els pensaments d’Escil·la no anaven pas per aquí. Enamorada del propietari de l’empresa enemiga, Minos, poques ganes tenia d’enfrontar-s’hi. L’admirava secretament cada cop que es realitzaven les trobades tenses entre el seu pare i ell, i callava les paraules d’amor que lluitaven per brollar dels seus llavis cada vegada que el veia.
Tan aviat com en va veure l’oportunitat, el seu cap va començar a traçar un pla per tal d’aconseguir el seu amor. Ara que veia que l’empresa no tenia pràcticament oportunitat de refer-se i segura dels seus errors com a futura directora de l’empresa, incapaç de portar-la tan bé com voldria, es va dir a sí mateixa que l’únic que faria seria avançar-ne la caiguda i estalviar molts moments de patiment al seu pare. Pretenia fer que el seu pare signés el paper de compra de l’empresa per tal de dur-lo davant Minos i fer que s’enamorés d’ella.

Aquella mateixa nit va anar al despatx del seu pare, va agafar els apocalíptics papers sense que aquest se n’adonés i va copiar la firma de Nis, que tan bé s’havia après desprès de falsificar-la tantes vegades per poder sortir de l´institut durant la seva època escolar.
Al dia següent va sol·licitar una entrevista amb Minos, nerviosa i desitjant poder-lo veure com més aviat millor, per demostrar-se en veure la seva cara que el que estava fent valia la pena.
Es van trobar en una sala espaiosa i moderna, de grans finestres que deixaven entrar la llum jove del matí perquè il·luminés el blanc dels mobles que l’adornaven i avivés els colors dels quadres i fotografies que cobrien les parets. Minos, tan bell i elegant com sempre, la va rebre amb cortesia i un punt de desconfiança en el reflex dels seus ulls.

- Què et porta per aquí, Escil·la?- va preguntar francament encuriosit fent moure els flocs obscurs de cabell que queien pel seu front mentre la convidava a seure.
Ella li va somriure mentre acceptava l’oferiment ensenyant-li la seva blanca dentadura emmarcada pel vermell viu amb que s’havia pintat els llavis.
- El meu pare ha firmat el contracte- va declarar amb massa alegria mentre s’afanyava a treure els documents de la seva cartera.
Minos els va examinar, la sorpresa tenyint la seva expressió. No es podia creure que el vell Nis hagués cedit de cop. Tot i això, la situació li era profitosa, així que no va dubtar en començar amb la transició. Un últim moment abans de rubricar ell va preguntar-li:
- Per què no ho ha portat ell mateix?
Escil·la va mirar-lo amb atenció, sorpresa per una pregunta la resposta de la qual no havia pensat. Malgrat tot, bé que era famosa per la seva astúcia, no?
- El meu pare necessita els diners, per això ha acceptat. Però per a ell és una vergonya vendre l’empresa, així que m’ha demanat el favor perquè ha temut que la inseguretat i els remordiments el fessin desdir-se i no efectuar el tràmit.
Minos, encara estranyat, va assentir amb compte, malfiant-se de la creixent alegria d’Escil·la.
Ella, finalment, va marxar amb certa sensació de triomf.
Dos dies després, l’empresa havia estat venuda i Nis s’enduia les mans al cap entre crits i malediccions. Va trucar a Minos en un atac de fúria tot cridant-li:
- Què et penses que estàs fent, tu? La meva empresa no ha estat venuda, no ho ha estat!- i entre insults i crits desesperats seguia reclamant el que era seu mentre Minos callava desconcertat a l’altra banda de l’auricular.
- Tu mateix vas firmar els papers. La teva filla me’ls va portar.
Nis va tallar de cop el seu sermó i, incrèdul encara, va córrer cap a la casa d’Escil·la, disposat a demanar-li explicacions i suplicant en el seu interior que no hagués fet el que la dura realitat demostrava que havia fet.
Massa tard. Escil·la ja era al despatx de Minos, més arreglada que mai, disposada a revelar-li la veritat i a rebre les profundes gràcies del seu enamorat. En lloc d’això, quan va entrar es va trobar a l’home que tant estimava fet una fúria.
- Què has fet?- li va reclamar.
- Ingrat! Ho he fet per tu, ¿saps?
- ¿¡Què!?- va exclamar Minos amb escepticisme.
- Estic enamorada de tu!- va proclamar Escil·la espantada per la cara de Minos que envermellia a mesura que la conversa avançava.- T’he donat el que volies, ho tens a les teves mans. He traït els meus i el meu pare, i tot per tu! L’únic que et demano a canvi, Minos, l’únic, és que m’estimis tu també tal com jo t’estimo.
Minos la va mirar sense esma de dir res més, incapaç de creure’s el que li estava dient.
- Escil·la...
- ¿Sí?- va exclamar ella veient la victòria a les seves mans.
- No et vull tornar a veure per aquí mai més. Jo ara marxaré. Tinc feina. Et dono cinc minuts per fer-ho tu també.
I la va deixar sola, feta un mar de llàgrimes que la van acompanyar fins al carrer. Allà va ser a temps de veure com el cotxe de Minos accelerava la partida, i amb un crit desesperat s’hi va llençar al damunt. Massa tard. El cotxe havia arrancat i tot just va poder tocar-lo amb els dits abans que un cop provinent del seu darrere després que un cotxe pités la llancés pels aires. Era el cotxe del seu pare, conduït per ell mateix, que s’havia arribat fins allà per trobar-se amb ella. Escil•la havia creuat sense mirar el carrer just davant seu. Nis es va veure arrossegat pel cotxe bolcat després de la brusca maniobra davant dels crits espantats dels vianants.

Pare i filla jeien sobre l’asfalt del carrer, plens de ferides, amb els ulls tancats i dificultat per respirar.
L’ambulància no tardà a arribar i endur-se’ls, però era ja massa tard per tancar les enormes cicatrius que els acompanyarien de per vida i per les quals Escil·la sempre es lamentaria.


Clara Olóndriz
1r Batxillerat

20 comentaris:

Clàudia ha dit...

Mai no havia sentit a parlar d'aquest mite, m'ha agradat bastant i és que realment no totes les ferides cicatritzen com voldríem.

oriol ha dit...

Hola!

Felicitats Clara, m'ha agaradat molt el text.Jo tampoc havia sentit mai a parlar sobre aquest mite, m'ha encantat.

Oriol T.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Doncs el mite està inclòs a la part de lectura de "Narracions de mites clàssics", Oriol. Si repasses l´índex el trobaràs(la veritat és que n´hi ha uns quants)

Maria ha dit...

Hola!
Aquest mite està al llibre de Narracions de Mites que Clàssics i al veure'l reescrit per la Clara al blog m'han vingut ganes de tornar a llegir aquest mite, el qual trobo realment curiós i és que, un pot arribar a fer coses que els altres considerarien horribles per tal d'aconseguir l'amor d'algú altre.
Felicitats Clara, has fet una adaptació del mite a la realitat meravellosa!!!
Fins demà!

esther ha dit...

Hola!!!
Felicitats Clara, l'adaptació a la realitat del mite de Narcís i Escil·la és genial!!! La veritat és un mite que m'agrada molt, i sobretot et fa pensar que a vegades o donem tot per una persona que desprès no ho sap valorar, tot i que en el cas del mite el que es duu a terme es més exagerat. Però això també ens fa veure les bogeries que es cometen per amor!!

Felicitats de nou Clara!!

Vale!

Clara ha dit...

Mercy Jordi per publicar-me l'escrit, m'ha fet molta il·lusió i amb els arreglos ha quedat genial!

M'alegro que us agradi! ^^

Que vagi bé!!

Clara

anna-rn ha dit...

Clara un text genial! :D La veritat és que aquest mite, i el text fan pensar sobre l'amor, sobre si realment val la pena fer-ho tot per amor ja que mai sabem com poden ser els sentiments de les altres persones.

Nis era rei de Mègara i havia de conservar el poder, ell tenia una filla anomenada Escil·la, i estaven en guerra contra el fill del rei Minos, del quan Escil·la estava enamorada. Escil·la creu que perdràn la guerra i vol fer cualsevol cosa per l'amor que sent cap a Minos així que ella li talla els cabells al seu pare, aquells cabells porpra. Li va portar els cabells a Minos i li va declarar el seu amor, però aquest la va rebutjar i la va fer fora. Minos parteix amb els seus vaixells i Escil·la es llença al mar, però va acabar convertida en un ocell anomenat ciris.

Anna Ruíz de la Fuente Núñez.

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!!!

Clara l'adaptació és genial m'ha agradat molt!! La veritat que al llegir-lo m'ha sorprés novament el pensar que fa tantíssims anys ja s'escrivissin obres de temes tan actuals i que avui en dia encara ens poden fer emocionar. El mite és preciós, l'amor és una força tan gran que ni les persones poden controlar.

lorena ha dit...

No havia escoltat mai parlar sobre aquest mite. M'ha agradat i felicito a la Clara per el bon treball que ha fet!

Agnès ha dit...

Salve!
Mai havia sentit a parlar d'aquest mite, i la verita és que m'ha agradat molt saber sobre un mite nou. Espero seguint veient mites així.
Un petó!

marc ha dit...

m'ha agradat molt el mite tot i que mai havia sentit a parlar, espero que durant aquest any seguim publican mites entre altres coses tan interessants com aquest mite
VAlE"!

Guillem Fargas ha dit...

Jo tampoc no el coneixia aquest mite, però la veritat és que malgrat és tràgic el mite és molt bonic i a sobre té raó.

Vale!

Ariadna ha dit...

Ostres! Felicitats Clara està genial aquesta versió del mite! Era d' esperar que un cop més un mite clàssic ens anés a donar un altre lliço de vida i és que tot el que fas se't pot girar en contra teva. També ens demostra que el que es sol dir és cert i es que l' amor és cec, fins al punt de fer un mal irreparable als teus. El fet que arribi fins aquest punt demostra que l' estimava de tot cor ja que al estar enamorada li entrega tot el que vol encara que suposi traïr el seu propi pare. Haig de reconéixer que no m' esperava la reacció de Minos pensava que s' alegraria per haver- lo beneficiat i el fet que no reaccioni així diu molt d' ell. També felicitar- te Clara perquè la manera en que ho has explicat feia que a mesura que llegia estigués veient l' escena amb molt de detall.
Ui, i pel que fa a Nisos i Escil·les deuen haver per donar i per vendre!







Αδευ!

anna ha dit...

Hola!
Molt bé Clara, m'ha agradat molt, i ho dic de veritat...
Aquest mite és sensacional,molts cops les persones pensem i fem coses per als altres i aquests no ho saben valorar, l'amor pot moure muntanyes i a vegades fem coses realment boges per una persona a la qual li tenim molt amor! no penseu?

Anna!

albert muñoz ha dit...

Hola!!!

La veritat es que mai havia escoltat el mite i m'ha semblat meravellós i crec que la Clara ha fet un bon treball



Adeu!

Jordi Sedeño ha dit...

Hola!

Felicitats Clara és un text molt ben treballat, m'ha agradat molt. No havia sentit parlar d'aquest mite.

Sergi Roman ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sergi Roman ha dit...

hola!

felicitats de nou per l'entrada. El mite m'ha agradat molt, de fet no l'havia llegit mai i sincerament crec que és un dels mites les quals m'ha fet pensar en situacions reals que poden haver-se semblat a la narració, penso que és un cas molt extrem i una desgràcia bastant forta i difícil de dur a terme.

Vagi bé.

Xenia ha dit...

Felicitats clara per el gran treball que has realitzat. Jo tampoc coneixia aquest mite i la veritat es que m'ha agradat.

Fins aviat.

Paula ha dit...

No havia sentit a parlar mai sobre aquest mite i la veritat es que m'agradat força.
Et fa pensar que les coses no cambien amb els anys, la gent segueix sent igual de competitiva i ingenua.
Vale!