Un retorn a l'aurea mediocritas?

                              Rectius vives, Licini, neque altum 
                              semper urgendo neque, dum procellas
                              cautus horrescis, nimium premendo
                              litus iniquum.
                              auream quisquis mediocritatem
                              diligit, tutus caret obsoleti
                              sordibus tecti, caret invidenda
                              sobrius aula.
                              saepius ventis agitatur ingens
                              pinus et celsae graviore casu
                              decidunt turres feriuntque summos
                              fulgura montis.
                              sperat infestis, metuit secundis
                              alteram sortem bene praeparatum
                              pectus: informis hiemes reducit
                              Iuppiter, idem
                              submovet; non, si male nunc, et olim
                              sic erit: quondam cithara tacentem
                              suscitat Musam neque semper arcum
                              tendit Apollo.
                              rebus angustis animosus atque
                              fortis adpare, sapienter idem
                              contrahes vento nimium secundo
                              turgida vela.

                                                                      Odes, II,10

[Viuràs més assenyadament, Licini, si no vogues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t'acostes massa a la riba traïdora. Tot aquell qui escull la mitjania, tan preciosa com l'or, viu segur lluny de les sordideses d'un sostre ruïnos, viu moderadament lluny d'un palau que suscita l'enveja. Els vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s´esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps. En els temps adversos espera un canvi i en els pròspers el tem un pit ben preparat. Júpiter porta els horribles hiverns i ell mateix els foragita. Si ara tot ens és contrari, no pas sempre serà així. De vegades Apol·lo, amb la seva cítara, desperta la Musa que havia emmudit, i no sempre té l´arc tes. En les dificultats mostra´t animós i valent; però tingues també el seny d´amainar les teves veles inflades per un vent massa favorable. Traducció de Josep Vergés. Horaci, Odes i Epodes Vol. I. Fundació Bernat Metge]

Per què necessitem els clàssics? Llegint aquest poema d'Horaci la resposta es fa evident: els necessitem perquè amb ells ens sentim acompanyats i ens fan el viatge més plaent (o menys feixuc, segons com es miri), ens fan reflexionar sobre nosaltres mateixos i ens ajuden a ser més crítics i a estar més amatents amb la realitat del món que ens envolta. El pas del temps els ha donat la raó, els seus fets i les seves paraules ens recorden que no hem canviat gaire (malgrat l'interès d'alguns per fer sinònimes paraules com progrés i oblit) i la seva utilitat, la de debó, és incontestable per la seva dimensió humana. Aquest és un poema que expressa un dels tòpics literaris més coneguts d'Horaci, l'aurea mediocritas, aquesta "mitjania tan preciosa com l'or" que ens aconsella navegar entre dues aigües tanmateix perilloses. Nosaltres, tripulants d'un vaixell que vol seguir el deixant dels clàssics, procurarem fer cas del poeta de Venusa, oi?

A propòsit de l'aurea mediocritas, he trobat a la xarxa un article de Ferran Monegal (El Periódico, 12.6.12) intitulat precisament així. Transcric un fragment, penjo un vídeo i us faig una pregunta: és vigent el poema d'Horaci vint-i-un segles després?

"En aquest final de curs d'Évole hem disfrutat també amb un extraordinari instant de corrosió lúcida protagonitzat per Manuel Milián Mestre. Deia Milián, fent la radiografia del que avui és un partit i els seus polítics: «Han degenerat. Es mouen només per interessos. Només lluiten per la supervivència. Triomfen els oportunistes. S'imposen els mediocres. No prosperen per la meritocràcia, sinó pel cop de colze i l'amiguisme. Són l'aurea mediocritas de la classe política». ¡Ah! L'aurea mediocritas, sí senyor, un concepte divulgat sobretot pel poeta Quint Horaci Flac a la seva Oda a Licini i que avui, 2035 anys després, els polítics han pervertit, tot extirpant la bondat de la part aurífera de la qual parlava Horaci, i n'ha quedat únicament la mediocritat més nefasta i absoluta. ¡Ahh! Quina lluminosa dissecció, amic Milián, de la política actual i els seus polítics. Quin gran programa, admirat Évole, t'ha sortit."

Volen tornar a casa

Són gregues, i volen tornar a casa. Gràcies al bloc d´Ana Ovando he conegut aquest vídeo reivindicatiu que també té grup al Facebook i he pensat que seria bo compartir-lo amb tots vosaltres. És una vella (i bella) aspiració d´una gran majoria de grecs, d'autoritats, d'associacions i institucions culturals hel·lenes i de persones anònimes amants de l'univers clàssic arreu del món que des de la seva indignació alcem la nostra veu per demanar allò que a molts ens sembla just i necessari: el retorn al país hel·lè de les obres d'art saquejades per altres països durant dècades d'expoli, un patrimoni cultural incalculable (encara que molts pensin que tot és calculable) que si bé ho és de tota la Humanitat, és cert, hauria de poder tornar a territori grec per ocupar els museus que són casa seva. Al Vaixell ja en vam parlar en el seu moment i ara tornem a treure el tema atesa la delicada situació econòmica per què passa Grècia. 

Què opineu, de tot plegat? Considereu justa la demanda? Quins importants museus d'Europa exhibeixen antiguitats gregues i quines són les obres que apareixen a les imatges? Qui ens pot traduir les lletres dels dos vídeos? (Curiosament -o no- la del segon està cantada en alemany, amb la veu de Nicole Kroupis).

  

Si vols ser estimat, estima

Ja ho deia Sèneca: si vols ser estimat, estima. Per bé que ell cita com a autor d´aquest savi consell el filòsof estoic Hecató de Rodes, són les paraules per se les que ens conviden a la reflexió. Ara que comencem un nou curs en què grecs -com Hecató- i romans -com Sèneca- ens acompanyaran de nou amb el seu mestratge, que cal tenir més present que mai en temps de desconcert com els que ara ens toca viure, és un bon moment per recordar que ho som, de grecs i de romans, per moltes raons. La llengua, la política, la ciència, les arts, la manera de pensar i de sentir de la nostra societat i tantes i tantes coses ens defineixen com a hereus de la seva tradició malgrat no en siguem conscients i alguns, fins i tot, ens convidin amb somriure d´orella a orella a menjar delicioses flors de lotus. 

"[...] ego tibi monstrabo amatorium sine medicamento, sine herba, sine ullius ueneficae carmine: si uis amari, ama."

                                               
                                               Epistulae morales ad Lucilium IX, 6

"[...] jo t´ensenyaré una recepta per fer-te estimar, sense drogues, ni herbes, ni versos màgics de bruixa: si vols ser estimat, estima."

                                    Lletres a Lucili (Bernat Metge, vol. I) IX, 6

Si uis amari, ama... Si vols ser estimat, estima. Què us sembla aquest consell per començar? Sèneca ens serà un molt bon company de viatge i per conèixe´l millor i aprendre un munt de coses sobre ell, les seves circumstàncies i la seva filosofia de vida,  us convido a mirar (i sobretot a escoltar) aquest vídeo que us pot despertar més d´una pregunta.

El millor regal per encetar un nou curs

He rebut dels alumnes que al juny van acabar 2n de batxillerat un vídeo amb el recull de les activitats més significatives que vam viure plegats al llarg de tres cursos. És una mena de currículum audiovisual i digital de la seva travessa a bord de l´Odisseu i un testimoni prou clar del que significa amb fets l´esforç, la il·lusió i les ganes de tirar endavant un projecte, la creativitat i l´aprenentatge a través d´experiències educatives sovint ideades per ells mateixos. He pensat que davant les portes d´un nou curs aquest és un exemple impagable per il·lustrar l´esperit del nostre bloc i de tot el que es pot aconseguir si es vol. És la nostra carta nàutica de presentació per al curs 2012-13. Quin millor regal per als tripulants d´un vaixell?  Feliç viatge!

El Partenó al Minecraft!

Aquestes últimes setmanes de vacances estivals he descobert un joc molt creatiu i innovador. Pels seus gràfics  pot semblar antic o passat de moda (i, malauradament, sinònim per a molts d´avorrit),  però no és així (les aparences sovint enganyen). Es tracta d´un joc realment entretingut.  Es diu Minecraft i és, certament, una gran experiència per la seva jugabilitat i creativitat, ja que la llibertat de construcció és absoluta (en el mode creatiu) i et permet projectar el que vulguis, aixo sí, sempre amb molta paciència (gran virtut!).

Una de les meves construccions ha estat ni més ni menys que el Partenó, el temple dedicat a la deessa Atena al bell mig de l´acròpolis d´Atenes. Sembla més entretingut del  què ha estat realment, ja que només he trigat 9 hores, repartides en sessions de construcció durant 3 dies. El resultat, però, sembla prou bo i paga la pena haver-s´hi esmerçat, no creieu?. Aquí us deixo unes preses de pantalla perquè pugueu observar amb més detall com he anat dissenyant aquesta ''maqueta virtual'' del temple. Espero que us agradi i us animo a jugar-hi!

Alfons Pardo

1r Curs del Grau d´Història a la UB

Rescat, de David Malouf

Un dels episodis més coneguts de la Ilíada, situat al cant XXIV i últim de l´epopeia homèrica, relata la trobada heroica entre el grec Aquil·les i el troià Príam, un príncep i un rei, vinguts de cultures diferents però amb un estatus social més proper als déus que no pas als mortals malgrat ser-ho. La guerra per una ciutat rica en or els ha posat en el mateix camí, però de ben segur que mai haguessin imaginat que un dia es fitarien els ulls i serien capaços, a més, de dirigir-se paraules de consol perquè són enemics irreconciliables i defensen interessos oposats, la immortalitat de la fama i la supervivència d´un poble [una successió de morts tràgiques fa possible aquesta trobada: Hèctor, el fill predilecte de Príam, mata Patrocle, l´amic-germà d´Aquil·les, en combat singular. Aquest, cegat per la còlera, el venja matant Hèctor i ultratjant el seu cos fins a extrems insuportables fins i tot per als mateixos déus, horroritzats per tanta barbàrie]. Aquesta trobada és, sens dubte, un dels moments importants del poema per la seva humanitat, la seva intimitat i la seva saviesa. Mancat del ritme trepidant de la guerra i tot el que aquesta comporta, és un parèntesi en què la mort cruel dóna pas a les paraules, al reconeixement entre dos éssers humans i a l´emoció nascuda del record de les persones estimades que ja no hi són o són lluny. És, certament, un moment esplèndid que cal gravar al cor.

David Malouf, escriptor australià d´origen libanès, va publicar el 2009, vint-i-set segles després, Ransom (Rescate, Libros del Asteroide, 2012), una novel·la que recrea i eixampla magistralment les possibilitats d´una història apuntada ja pel geni d´Homer. El propi Malouf deia que en aquesta trobada entre Príam i Aquil·les va descobrir una d´aquestes “històries no contades que trobem als marges d´escriptors anteriors” i és en aquest sentit que a Malouf sembla interessar-li aquesta miniatura narrativa per aprofundir en la naturalesa dels protagonistas com a metàfora de la condició humana. Qui tem realment Aquil·les? Què li rosega les entranyes? On rau l´origen de la seva crueltat? De debó la seva vulnerabilitat és només física o és la seva fragilitat humana invisible als altres la que el corseca en silenci? Contra què lluita Príam? Qui és en realitat? On viu la felicitat? Quina és la línea vermella que separa la dimensió pública de la privada?

En aquest sentit és Príam més protagonista que Aquil·les i la història gira al seu voltant. La paraula rescat, tan de moda en aquests moments convulsos per a la moderna Europa del segle XXI, sembla fer al·lusió no només al preu que simbòlicament ha de pagar per recuperar el cos del seu fill i poder-lo enterrar dignament sinó, sobretot, a l´experiència aparentment humiliant però necessària al cap i a la fi que haurà de viure per recuperar la seva pròpia llibertat i autoestima com a home. Príam, inspirat per un déu (o no), s´arrisca a fer allò que és novedós i irracional a ulls dels altres: demanar a l´enemic més cruel que mostri pietat posant en perill la pròpia vida i la de tot un poble, perquè és el Rei i com a tal és un símbol i està obligat a conviure amb aquesta llosa. El cos li és una presó, és el càrrec i el nom el que importa, no la persona, els moments íntims són escassos i l´afany d´aventura se li revela com un imperatiu, quelcom irrenunciable per posar-se a prova. Necessita, en definitiva, sentir-se home, i pare, i tendre amant d´Hècuba lluny de les convencions reials.

Malouf inventa un personatge inoblidable per donar la rèplica a tots els neguits del rei, Sòmax-Ideu, un treballador senzill i bon vivant triat a l´atzar (o no) i reconvertit en carreter reial i company de viatge per ordre expressa de Príam. Tot forma part del pla amb l´objectiu de fer les coses amb naturalitat, cercant l´autenticitat que intueix però mai ha assaborit. Sòmax és el revers de la moneda, un Sancho troià que li descobreix a Príam tot un univers de petites coses durant el trajecte des de la ciutat emmurallada fins al campament grec: l´amor per la naturalesa, els secrets que s´amaguen darrera d´uns pastissets, el vincle afectiu amb un animal, l´emoció espontània en recordar la mort d´un fill, tota una sèrie de lliçons de vida que el rei mai no oblidarà. Sòmax és ignorant, sí, pràctic i fill de la simplicitat, però és lliure, un tresor que Príam no coneix. El món de palau, el poder reial és un espai dramàtic, ideal, però no real. Com Ulisses, salvant les distàncies, Príam emprèn un viatge, la seva Odissea particular, que l´humanitza. Quan retorna a Troia ja no és el mateix, alguna cosa dins seu ha canviat i Sòmax és, a la seva manera, un deus ex machina que l´ha rescatat com a home perquè l´ha fet qüestionar aspectes importants de la vida. Res és ja urgent, només el que és important té sentit.

La trobada ocupa el capítol quart de la novel·la. És força fidel a l´original homèric, dos homes es reconeixen pel i en el dolor, Aquil·les es mostra calmat, “alguna emoció purificadora ha netejat el seu cor del fumejant verí que obstruïa i espessia els seus moviments”, Príam ofereix i suplica i rescata el cadáver del seu fill. I retorna a casa com un home nou. En el moment de morir a mans de Neoptòlem, el jove fill d´Aquil·les, la memòria del viatge amb Sòmax será, probablement, un far inextingible.

Després de la lectura de Rescate (beneït estiu!), penso que si Homer el llegís, en passar l´última pàgina faria un senyal d´aprovació amb el cap, pensant que en David Malouf és un deixeble brillant. M´han dit que el 1978 va publicar una novel·la intitulada Una vida imaginaria (La medianoche, Muchnik editores, 2000) en què el protagonista és l´Ovidi condemnat a l´exili per August. Avui, feliç, aniré de compres. Ja trigo.

Història menor de Grècia, de Pedro Olalla

L´estiu és, també, temps de llibres i són també ells en part els qui conformen el meu paisatge estival any rere any. De vegades em passa que recordo un estiu pels llibres que he llegit, fins i tot per l´espai (la cambra o el menjador, la terrassa, la platja o el banc davant el mar) on els dits han anat avançant les pàgines tintades del títol triat. Recordaré sens dubte aquest estiu per un parell de lectures que m´han arribat al cor. Una és la del llibre Historia menor de Grecia (El Acantilado, 248, 2012), de l´hel·lenista Pedro Olalla, que compta amb una trajectòria ja molt dilatada en el món de la cultura malgrat s´hagi fet més visible (malauradament) arrel de la crisi grega pel seu discurs transparent i contundent sobre l´estat de deriva  que pateix el país hel·lè. M´ha semblat un llibre extraordinari i emocionant per la seva manera de plantejar la Història amb majúscula i per la seva qualitat literària. Els 126 capitulets que conformen el text final trenen una mena de mosaic en què cada escrit esdevé una tessel·la sense la qual el tot de la història d´una civilització perdria part –encara que petita, però no per això no menys important- de la seva identitat. Són fragments de plenitud històrica protagonitzats per éssers humans –grecs i no grecs- que han aportat el seu gra de sorra i la seva mirada singular en la construcció d´aquest  potentíssim far que encara ens il·lumina exemplarment. De menor, per tant, no en té res tot i que és cert que quan parlem d´Història sovint pensem en relats èpics i col·lectius quan no de cronologies i en el devenir de reis, d´emperadors o de moviments socials que eclipsen moments transcendents i íntims probablement més importants des d´un punt de vista humà. Un Homer avançant sobre les roques a les costes de Jònia imaginant la Ilíada, la bondat fraternal d´Hesíode, inspirat per les Muses, la decisió d´Herodot d´escriure no ja de déus ni d´herois, sinó sobre tots els homes sense distinció o un jove Ciceró enamorat ja de la filosofia i de la paraula són alguns d´aquests moments “estel·lars i heroics” reals sens dubte però gairebé sempre amagats sota les aigües desfermades dels Grans Esdeveniments  que Pedro Olalla ens rescata per recordar-nos que “el fi de la història és ajudar a millorar el món”. Aquesta visió humanista em sembla ara mateix més necessària que mai i la lectura d´aquest llibre, imprescindible.