5 de gener del 2019

Semblances gens casuals



Aquests dies estic llegint el llibre Kwaidan. Històries japoneses de fantasmes, editat per Animallibres Editorial, el 2018.  L’autor és el grec, nacionalitzat japonès, Lafcadio Hearn, nascut el 1850 a l’illa de Lèucada, de pare irlandès i mare grega. Aquest periodista, traductor i escriptor, va ser un enamorat de les cultures orientals. Va morir al Japó el 1904, després d’haver escrit nombrosos llibres.

El motiu pel qual us ho comento és perquè en la primera història de l’esmentat llibre, “La història d’en Mimi-Nashi-Hoichi”, s’explica el cas d’un monjo que va excel·lir en l’art d’explicar històries acompanyat del seu biwa, una espècie de llaüt. Tan bo era en el seu art, que uns esperits malignes el van embruixar per poder escoltar les seves històries i, després, matar-lo. El mestre de Hoichi, que així es deia el monjo, va poder descobrir l’engany a temps i, per tal d’evitar que els esperits tornessin a enganyar el virtuós del biwa, va pintar sobre la seva pell  uns sutres protectors. Gràcies a ells, Hoichi esdevindria invisible per a qualsevol presència malèfica si s’estava quiet, tot meditant. Una nit, quan els esperits va tornar al monestir on vivia Hoichi per tal que els acompanyés al cementiri on vivien i continués explicant-los les seves històries, no el van saber veure. A la seva habitació només hi van trobar el seu biwa i ¡les seves orelles! Els esperits, per tal que els seus superiors no s’enfadessin amb ells, se les van emportar com a prova que Hoichi havia desaparegut (si més no, la major part d’ell...).

A l’endemà, quan els superiors de Hoichi van anar a la seva habitació, van trobar el pobre monjo inconscient, en un estat deplorable a causa de la pèrdua de sang i, és clar, sense les seves orelles. Llavors, el mestre es va lamentar d’haver-se deixat ajudar per un dels seus deixebles més joves, que, per la seva inexperiència, va oblidar pintar les orelles de Hoichi amb els sutres protectors.

I ves per on a mi això m’ha fet pensar en un heroi grec a qui també li va passar un fet lamentable per culpa d’una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir. Certament, allò que forma part de llegat dels homes, sigui a l’indret que sigui i a l’època que sigui, té un fons comú gràcies al qual, precisament, transcendeix la seva pròpia dimensió i esdevé universal.

Ara podeu continuar vosaltres i buscar en aquest mateix espai fantàstic que és El vaixell d’Odisseu la història d’aquest heroi o, també, mirar de trobar en les vostres lectures semblances amb històries del món clàssic. L’aventura de llegir té, molt sovint, aquestes satisfaccions.

Carles Cervelló


12 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Moltes gràcies, Carles, per aquesta nova aportació que enriqueix encara més aquest vaixell tan particular. Certament les històries que parlen de l'essencial son arreu, en qualsevol època i en qualsevol cultura del nostre món i les analogies amagades en qualsevol cantonada com és el cas que refereixes. Així que ara només cal esperar que la teva invitació a tots els tripulants sigui atentament llegida i tingui una feliç resposta. Una abraçada.

Kènia ha dit...

Bones tripulants!
Feia temps que no entrava a curiosejar per aquests mars, i Déu n'hi do quanta feina feta!
Especialment però, m'ha cridat l'atenció aquesta entrada. I és que com bé diu l'epígraf de la mateixa, hi ha moltes semblances que no són gens casuals ja que estem envoltats de refèrencies clàssiques; no podem negar que tots som, en certa mesura, grecs i romans, som el que som en bona part gràcies a ells.
Llegint aquesta entrada m'ha vingut al cap un llibre; i poder aquest ha estat un altre motiu pel qual comentar l'entrada. Un llibre que vaig llegir, deleitar, més ben dit, ja fa un temps i que s'anomena "La guàrdia" de l'escriptor Joydeep Roy-Bhattacharya, és un d'aquells llibres que per aquí i per allà té anotacions i frases subratllades, poder també per això m'ha vingut al cap aquest llibre i no un altre, perquè li tinc especial carinyo.
Tot i que se'n fa un paral·lelisme explícit de la protagonista amb Antígona respecte una dona afgana i l'exèrcit dels EUA, el text va molt més enllà. És un text carregat de dolor humà per ambdues parts i reflecteix a la perfecció aquesta connexió entre el món d'avui dia i el mite. Amb frases que per instants no saps si qui les pronuncia és la dona protagonista del segle XXI o l'Antígona de Sòfocles salvant l'anacronia. Em refereixo a frases com ara "Con los talibanes, mi familia estaba viva. Ahora están todos muertos. ¿Qué es mejor?, ¿Libertad o vida?". Un soldat explica que maten els seus pares i diu: "Por eso me habría gustado sentir odio hacia estos cadáveres que yacen en mis pies, però lo extraño es que me siento vacío". La manera en què descriu la fragilitat dels soldats que, al cap i a la fi, no deixen de ser éssers humans, ens recorda que més enllà dels ideals o de la causa per la qual lluites, enfront tens a una altra persona, a un altre ésser humà, a algú que és igual que tu, de la mateixa condició. I per últim m'agradaria acabar amb la frase "Sargento, soy paramédico - digo con suavidad - . Para mí no son sólo cuerpos".
Si n'heu sentit a parlar d'Antígona segur que ho sabreu posar en relació i serà un llibre que no us deixarà indiferents!
A continuar navegant tripulants, però sobretot gaudiu de la travessa!

Anònim ha dit...

Crec que aquesta publicació em portarà a una nova lectura que es veu molt interessant, m'encanta la cultura Japonesa i les seves històries gràcies als mites Grecs la majoria de cultures n'han deixat escrites d'altres que han enriquit tant la cultura en tot el món i m'agrada saber que estic estudiant aquesta cultura Grega que ha aportat tant a la meva vida i m'ha ensenyat tantes coses!

És fàcil veure a quin heroi es refereix en Carles si t'agrada o et fascina la mitologia Grega, aquest heroi que menciona és un dels més coneguts degut a la Guerra de Troia on va ser mort per Paris quan va disparar-li una fletxa que va encertar justament al seu taló, l'únic lloc en el que no tenia protecció.

Gràcies Carles!!

Maria García ha dit...

Salvete!
Aquesta història m'agrada molt, especialment perquè hem recorda a un heroi grec que ha participat en la Guerra de Troia i és un dels personatges de la Ilíada, parlo del gran Aqui·les; famos pel seu taló que és l'únic punt feble del seu cos, com diu a la història li passa el mateix que el monjo amb les seves orelles.

Enric Brotons ha dit...

Salvete!
Vaja, realment hi ha una similitud molt visible, podem veure que el Carles es refereix a l’heroi grec Aquil·les que també va acabar morint per una part del seu cos que la seva mare no va saber protegir bé, en aquest cas era el taló d’Aquil·les. Apart d’això també hi ha semblances com que els dos són experts en el seu art, un en la guerra i l’altre en explicar històries, doncs aquest èxit és el que els ha portat a la mort d’alguna manera. Tot i així com diu el Carles, la semblança més evident és la del taló i les orelles. I és que en cultures tan diferents com la grega i la japonesa, podem trobar similituds i coincidències en històries com aquestes que demostren que les cultures no són tan diferents com poden semblar les unes de les altres, i que podem aprendre de totes elles.
Valete!

Anaïs Yuste ha dit...

Vale!
Després de llegir aquesta entrada m'he adonat que hi ha referències clàssiques a tot arreu, en aquest cas en el llibre que ens presenta el Carles anomenat Kwaidan.
La referència clàssica que trobo és amb Aquil·les i el seu taló. Quan parlem d'Aquil·les, fill de Peleu, de seguida ens ve al cap el record del més valent i violent heroi que va participar en la guerra de Troia. La coincidència que tenen aquests dos personatges, és la negligència de protegir una part del cos amb la conseqüència de que acaben patint tots dos. En el cas d'Aquil·les, quan la seva mare li estava submergint al riu Estigia per tal de fer-lo immortal, s'oblida de mullar també el taló pel qual li estava sostenint, i en el cas del monjo Hoichi un dels seus deixebles joves s'oblida de dibuixar-li també les orelles amb uns sutres protectors perquè no el veiessin, el que va comportar la pèrdua de les seves orelles.
Com molt bé ens ha dit Carles, als dos els passa un fet lamentable per culpa d'una part del seu cos que algú no va acabar de saber protegir.

Anònim ha dit...

Salvete!

És curiós com dues cultures poden tenir similituds tant semblants.
I és que aquesta història em recorda molt a un fet mitològic d'un heroi.
Aquest heroi, al igual que el monjo Hoichi, tenia una debilitat i era el seu taló. Aqui·les va ser un heroi grec, expert en la lluita. I en una guerra molt important (la guerra de Troia) Aquil·les va ser disparat, amb la mala sort de que la fletxa es va clavar en el seu taló, provocant-li la mort.

Es pot veure la semblança que Aquil·les i Hoichi tenen. I es que els dos tenien una part dèbil, i a causa d'aquesta acaben morint.

Valete!

Anònim ha dit...

Salvete tripulants!

Sí que en pot tenir alguna semblança al món grec clàssic la historia de Kwaidan... Opto per reconèixer a Aquil·les en aquest llibre. Sabent que l'autor va néixer a Grècia, és clar que entre la seva imaginació a l'escriure hi quedessin matissos dels seus origens.
Les orelles d'en Hoichi són remarcables en l'obra, tant com els talons de l'heroi "de peus àgils".

Moltes gràcies al Carles per mostrar-nos aquesta fabulosa historia japonesa, no sóc un enamorat de la cultura japonesa, sempre he estat més interessat en les cultures més properes, però sempre és gratificant conéixer el món on vivim i la varietat d'històries que hi ha per explicar en ell. En resum, sembla un llibre interessant el qual sabent la seva connexió amb el món grec clàssic, se'm fa més proper.

Valete.

Anònim ha dit...

Salvete tripulans!
Com a bona amant de la cultura japonesa, m'ha fet molt feliç poder descobrir un llibre per llegir relacionat amb aquest món que tant m'apassiona, però a part d'això veure entrades en el blog relacionades amb aquesta cultura que per alguns n'es tan rara o llunyana i que per mi es tan propera també ha format part de la meva alegria.

Aquesta història que ens parla d'en Hoichi em porta molt bons records d'aquells dies en els que durant 1r de Batxillerat vam parlar extensament de la Guerra de Troia i d'un dels seus heroïs, Aquil·les.
De la mateixa manera que el nostre heroï, fill de Tetis i Peleu, tenia com a remarcable punt dèbil el seu taló, i que gràcies a la mitología que ens ha arribat als nostres dies, el nom que li donem a aquesta part del cos reb el nom del famós heroï; el monjo Hoichi tenia com a punt dèbil les seves orelles, que no havien estat protegides pel seu company biwa i que d'alguna manera va acabar tenint un destí bastant semblant al del nostre heroï grec.

Personalment li dono les gràcies al Carles per haver escrit aquesta entrada i per haver-me descobert una nova i espero que propera lectura envoltada de dos temes que m'agraden molt, la cultura japonesa i la mitología.

Anònim ha dit...

Salvete!

La cultura japonesa no és una de les que més em crida l'atenció. Però sempre està molt bé aprendre i evidentment llegir d'altres gèneres literaris diferents!

Igual que a la Ainhoa Buendía, a mi també em porta a molts bons records de l'any passat, quan el Jordi ens explicava la Guerra de Troia. Adoro la mitologia i em va semblar molt interessant la història, sobretot la d'Aquil·les! (el nostre protagonista que té moltes característiques comunes a la d'en Hoichi. El gran heroi Aquil·les, tenia un punt dèbil, el seu taló. Mentre que el monjo Hoichi tenia com a punt dèbil les seves orelles.
És molt curiós com una història japonesa, una cultura molt diferent a la grega, pugui ser tan semblant a la nostra famosa història d'Aquil·les.

Per últim, voldria agrair al Carles per escriure entrades com aquestes, tan interessants per alhora molt diferents i gratificants.

Valete!

Alba Sunyer ha dit...

Valete!

Increíble! Com pot ser que dues cultures tant diferents puguin arribar a ser alhora tant semblants?

Que interessant veure des del punt de vista d'un heroi grec i des del punt de vista d'un monjo Japonès. Que tots dos al cap i a la fi tenen en comú el fet lamentable de perdre una part del seu cos involuntàriament, i que algú no va acabar de saber protegir-la.

Mentre llegia la història també he tingut en compte el valor de l'honor que tenen cap a el monjo, de la mateixa manera que tenia Aquil·les, la gran "màquina" de matar.
A diferència veig que una història és més aviat amb un honor bèl·lic i l'altre talentós i espiritual.
He de confessar que m'agrada molt llegir històries japoneses.

Alba Luaces ha dit...

Salvete!

M'ha agradat molt la història, i m'ha cridat molt l'atenció com de semblants poden ser històries o mites de dues cultures molt diferents.
He trota una similitud molt gran entre Hoichi i Aquil·les, ja que els dos van ser dotats amb una protecció contra elements externs (Hoichi amb les presències malèfiques i Aquil·les tenia una protecció contra qualsevol arma o cosa que el pugués ferir), i tenien un punt dèbil (El taló d'Aquil·les i les orelles de Hoichi), i aquests dos punts dèbils els van causar la mort.