10 mentides sobre l'antiga Grècia

Llegiu aquest interessant article publicat a la revista Sàpiens sobre alguns dels falsos o no provats  tòpics  que han  arribat  fins a  nosaltres  sobre l'antiga Grècia i comenteu què us ha cridat més l'atenció.

L'exèrcit romà durant la Monarquia

Durant el transcurs de la seva dilatada existència, l’exèrcit romà va anar canviant i evolucionant de la mateixa manera que el sistema de govern. En aquest apunt, procuraré fer cinc cèntims de les seves principals particularitats durant la monarquia (753 aC – 509 aC).

En els primers temps, no hi havia distinció entre exèrcit (exercitus, -us) i legió (legio, -onis) atès que Roma només tenia una dotació militar (de miles, -itis, 'soldat')  de 3000 infants i 300 cavallers (aristòcrates que es podien permetre l’equipament). No era un cos permanent, sinó que es reclutaven soldats (en argot militar, una lleva) entre les diferents gens de la ciutat, normalment de classe mitjana, segons les necessitats, ja que les guerres eren només petites escaramusses que finalitzaven amb l’hivern. Amb el creixement de la població, el nombre d'efectius augmentà significativament, es va fer estable i, a més, hi hagué una major preparació dels soldats. Les unitats legionàries van passar a tenir quatre mil homes o fins i tot cinc mil.

Hem de tenir en compte que, en els seus origens, l'exèrcit era tan sols un conjunt d’unitats indiferenciades inspirat en la falange etrusca que, al seu torn, s'havia inspirat en la falange macedònica d'Alexandre el Gran i, per tant, en la formació d'hoplites de la Magna Grècia amb els quals havien entrat en contacte. Totes aquestes modificacions es poden traduir en els dos cossos vertebradors de l'exèrcit romà:

Infanteria (peditum copiae): cada legió estava sota el comandament d’un tribú (representant de les tribus en què es dividia la població romana). El cap suprem era el rei i, amb posterioritat, els cònsols. Els infants estaven dividits en cinc classes segons l’armament: a les tres primeres pertanyien els hastati (llancers) o infanteria pesada i a les altres dues els velites (auxiliars), l'infanteria lleugera.

Cavalleria (equitum copiae): la cavalleria de cada legió estava sota el comandament d’un tribú. El cap suprem corresponia a un magister equitum.

Com que cada soldat havia de pagar el seu armament, aquest depenia dels diners dels quals disposava cadascun. Hi havia, en aquest sentit, diferents classes, tot i que la millor equipada era la primera:

-un escut (scutum) circular.
-un elm (galea o cassis) de bronze.
-una espasa curta (gladius)
-una javelina (pilum) lleugera, de ferro i fusta.
-una canellera (munnecum) de metall que contenia un ganivet per atacar per sorpresa en -un mà a mà.
-una cota i gamberes de malla amb pectorals de bronze (lorica) que oferien bona protecció i facilitat de moviments. Més tard fou de metall i s’anomenà Lorica Musculata.
-unes sandàlies (caligae) de pell amb uns dos centímetres de gruix.

Pel que fa a la formació de combat, als inicis ja de la monarquia s’usava la línia simple de
batalla (acies) en què tots els soldats, l’un al costat de l’altre, carregaven contra l’enemic mentre la cavalleria ajudava pels flancs, a l'estil de la falange macedònica. Amb el pas del temps, òbviament, les tàctiques i formacions van millorar molt fins arribar a l'ordenació perfecta de les legions republicanes i imperials.

Continuarà...

Dani Gil Rafart

1r batxillerat humanístic

La Victòria alada representada en arquitectura

NIKA

“With glory at the wings

And feeling of the game

So many heroes passed

To bring their city fame”

(“Amb glòria a les ales

I el sentiment del joc

Molts herois han passat per aquí

Per portar fama a la seva ciutat”)

Està demostrat que el nostre voltant és ple de referències clàssiques ja que en qualsevol àmbit podem trobar moltíssimes representacions de mites o déus, especialment en l’arquitectura. Els temples sagrats dedicats a les divinitats més importants de la mitologia no són els únics referents, i un exemple en són algunes de les creacions de disseny assistit de l’arquitecte rus Vasily Klyukin. Klyukin és un exitós home de negocis i cofundador d’un banc comercial molt important a Rússia que posseeix, a més, una pàgina web on presenta els seus prototips arquitectònics fets amb ordinador. D’entre els edificis que ha dissenyat trobem referències a dues de les deesses més importants de la mitologia clàssica: l’Atena Niké i Afrodita. En concret, és la representació de la Victòria alada la que més m’ha cridat  l’atenció, ja que va estar inspirada en la famosa Victòria de Samotràcia que podem admirar al Museu del Louvre.

“Faig una crida a la ben poderosa Victòria, desitjable per als mortals, l'única que allibera l'impuls batallador dels mortals i la dolorosa derrota en els combats singulars, que jutja en les guerres, per les gestes portadores de trofeus, aquells sobre qui et llançaràs per dur la molt dolça glòria, ja que tu governes totes les coses, atès que la glòria de tota disputa roman fecunda en els banquets en la molt joiosa Victòria. Però vine, benaurada i desitjada pels ulls brillants, portant sempre un bon final a les glorioses empreses.”

Himne òrfic XXXIII a la Victòria

La Victòria de Samotràcia (del grec Νίκη τῆς Σαμοθράκης) es troba a l’entrada del Museu del Louvre, a Paris, des del segle XIX, tot i que va ser tallada al segle II aC. Aquesta escultura de marbre representa Niké, la deessa grega de la victòria (coneguda pels romans com a Victòria), una dea molt antiga que, pel que sembla, precedeix fins i tot als mateixos déus olímpics. De vegades ha estat associada als mites com a companya d’Atena, amb qui s’identifica. Aquests relats ens expliquen que Niké va passar els seus primers anys entre els mortals, però va tornar a l’Olimp tot just descobrir el lloc més fosc de la humanitat: l’odi, la maldat i els crims. El seu temple està situat a Atenes, i va ser construït al segle V aC per a commemorar la victòria sobre els perses en la batalla de Salamina, al 480 aC. És aquesta una de les raons per les quals els grecs demanen que l’escultura sigui retornada a Grècia.

També se li atribueix com a símbol la velocitat i la destresa per a conduir carros, aspectes que van interessar l’empresari Phil Knight, i va ser així com, el 1968, va néixer la marca de calçat esportiu Nike. El seu logo, dissenyat per Carolyn Davidson el 1971, va ser inspirat per l’ala de la deessa. Però aquesta no és l’única referència a Niké en l’actualitat, doncs durant segles ha presidit competicions atlètiques i militars, i és per això que des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam, el 1928, la deessa és representada al revers de les medalles dels Jocs Olímpics amb una corona de llorer, símbol d’èxit i victòria.

Ana Martínez García

1r batxillerat humanístic