Mar Egeu o llacuna Estígia?

Josep Bellmunt. La barca de Caront (1919). Valéncia. Museu de Belles Arts.

Recordes aquella llacuna situada a l’inframón? Sí, aquella que travessa el barquer Caront amb les ànimes que paguen un òbol. Sí, aquella que és plena a vessar d’ànimes que vagarejen durant cent anys sense descans. Sí, la llacuna Estígia.

Però aquesta llacuna ens queda una mica llunyana en el temps. Pensem... on seria avui l’Estígia? Al mar Egeu, sens dubte, i per extensió al Mare Nostrum, el Mare Mortuum. Un mar on cada dia arriben i, malauradament, continuaran arribant, centenars, milers de persones fugint de la guerra, de l’opressió, buscant una nova oportunitat, cercant una nova vida.

Fixem la mirada en la mar i tan sols veurem una mar grisa, que es confon amb el cel, també gris. És el gris de totes les ànimes d’aquests éssers humans que fugen, que exposen la pròpia vida en aquest infern particular, en aquesta “llacuna” que un cop travessada -amb sort, molta sort- els conduïrà cap a un futur incert. Ànimes que seran jutjades per Europa, com si del tribunal format per Minos, Èac i Radamant es tractés; i es prendrà la decisió d’acollir-los, i fer del món uns Camps Elisis, o, pel contrari, de retornar-los a l’infern, el seu particular Tàrtar, el seu país d’origen.

El viatge fins a les costes europees és llarg. Al capdavant hi ha el barquer Caront, també conegut amb el nom de Màfia. Les màfies que cobren quantitats de diners desorbitades, aprofitant-se de la situació desesperada d’aquestes persones, que especulen amb les seves vides i s’aprofiten d’elles sense cap mena  d’escrúpols. Després, Caront els cedeix una barca inflable en pèssimes condicions i totes aquestes ànimes, amb una mínima espurna d’esperança, es llencen a la llacuna Estígia, al mar Egeu, al mar de tots. Dissortadament, moltes moren en l’intent i es converteixen en les ombres que vagaregen sense repós en aquesta patètica extensió d’aigua. Els afortunats que aconsegueixen resisitir amb èxit tempestes i mala mar arriben finalment a les costes d’Europa, on els espera una doble realitat: la dels voluntaris que es solidaritzen i entenen que això és un problema de tots i que avui els toca a ells i qui sap si demà a nosaltres o la de les autoritats i ciutadans partidaris del retorn al seu país, amb la seva misèria no desitjada, perquè no ens treguin els llocs de treball. Aquests són els guardians de les portes d’Europa, aquests representen, cadascun a la seva manera, el Ca Cèrber en persona, la bèstia ferotge encarregada de custodiar les portes de l’Orc. De nou ens topem amb el Gran Tribunal de Jústícia, el dels polítics europeus, els encarregats de jutjar des de la distància totes aquestes ànimes, de decidir el seu futur, de tancar fronteres i, per tant, de condemnar-les al Tàrtar, fent-les oblidar la promesa dels Camps Elisis, la possibilitat d’oblidar l’odi del que fugen bevent de les aigües del Leteu. Però al capdamunt de tot aquest descensus ad inferos hi ha Hades, personificat en tots aquells executius amb tratge i corbata i un important maletí; aquells a qui se suposa que representen la vella Europa, que ens representen a tots i a cadascun dels ciutadans d’aquest continent, a tots els qui en formem part. I l’únic que Hades vol és veure xifres i comptar interessos i no pas històries ni sentiments ni vides.

És per això que el que recordaran les futures generacions serà l’exemple d’una societat, la nostra, que volent donar una imatge de germanor i harmonia haurà deixat de banda  milers d'éssers humans barrant-los les portes a un món millor, alhora que els més poderosos s’omplen les butxaques de diners i s’emborratxen de poder.

Som petits grans de sorra enmig d’un desert. És cert que nosaltres no podem canviar radicalment la situació i que la gent que té aquest poder al seu abast gira la cara. Sovint oblidem que aquesta és la crua realitat, només ens entendrim uns instants amb les imatges esgarrifoses del telenotícies i a l’endemà ens aixequem com si tot això no estigués passant, com si fos aliè a nosaltres. No ens adonem que això no forma part d’un vídeojoc, que en aquests moments estem escrivint la història que en un futur serà estudiada. Ens dediquem a jutjar actes que altres van realitzar però realment nosaltres dues pensem que tan pervers és matar éssers humans per la seva raça o color de la pell com contemplar, amb indiferència, com moren ofegats. És així com serem recordats o ho aconseguirem canviar in extremis?

Kènia Sanz

Carla de la Roja

1r batxillerat humanístic