Bust d'Antínous

Bust d'Antínous. Musei Vaticani [Fotografia: Iñaki Rubio]

Envoltat de divinitats, herois i emperadors romans, ha passat desapercebut als ulls dels turistes i visitants. Però quan ja no queda ningú a la sala, un raig de sol fugaç, vespertí, l'enfoca directament a ell. Aleshores el marbre fred sembla revifar. Sota la pell de pedra tremola una passió. La perfecció marmòria es vesteix de relleus amagats i clarobscurs sorprenents. L'enyora. La seva mirada, absent tota la jornada, es tenyeix del record antic dels encontres secrets amb el seu amant.

La literatura ha de fer com aquest raig de sol que s'escola pel finestral del museu i amb la seva llum dóna vida a allò que normalment passa desapercebut. Les paraules han d'esculpir bustos impossibles.                                                               
                                                                                                                   Iñaki Rubio

Fa uns mesos, l'Iñaki, un antic alumne meu del primer any com a professor a l'escola (fugaces labuntur anni!) em va fer arribar aquest breu text que havia publicat a la seva pàgina oficial de Facebook. Em deia que sortia d'un viatge que havia fet a Roma i Pompeia per Tots Sants i que, d'alguna manera, li havia portat records de les classes que havíem viscut plegats. Jo li ho vaig agrair molt i li vaig prometre que un dia el publicaria al bloc per parlar d'ell i de la història d'un jove bitini que va enamorar tot un emperador. No sé si són coses del destí o del pur atzar però el fet és que el temps passava i el bust d'Antínous seguia esperant el seu moment. El passat 9 de març (un dia especial per a mi per motius familiars), l'Iñaki va recollir el premi Joaquim Ruyra de narració durant la celebració de la 50ena edició dels Premis Recull lliurats a Blanes per l'obra L'altre costat del mirall. Així que he pensat que a n'Antínous li havia arribat el seu moment. Moltes felicitats, Iñaki!

Aprofito per reproduir hic et nunc un bell text de Pilar Parcerisas, historiadora de l'art i comissària de l'exposició de l'artista Jesús Galdón Antínous o la història circular (2006), per saber qui va ser aquest enigmàtic i seductor personatge.

L’emperador Adrià era un home de creença. Evità la tomba, el buit del cos i la pèrdua del seu estimat Antínous ofegat al Nil en estranyes circumstàncies l’any 130 a.C., tot repartint belles estàtues del seu “eromenos” per totes les ciutats de la Mediterrània. Reomplí el buit de la carn amb el ple de la pedra. La vida ja no era allà, en aquelles escultures ben plantades que l’elevaven a la categoria de déu, però el cos hi era somniat bell i ben fet, ple de substància i de vida.

Poc importa aquí esbrinar els fets de la mort d’Antínous, si es tractà d’un suïcidi, un complot o un sacrifici als déus per allargar la vida de l’emperador. Antínous no només era l’efebus més preuat d’Adrià dins el sistema de pederàstia heretat de la institució hel·lenística, sinó també un model de bellesa de l’antiga Grècia en la qual s’emmirallava l’imperi romà, no endebades Antínous havia nascut a la província grega de Bitínia, al nord-est de la costa de l’Àsia Menor.

Adrià, culte, refinat, apassionat pel gust hel·lenitzant, immortalitzà el sacrifici d’ Antínous en els vuit anys que el sobrevisqué, estampà la seva efígie en les monedes i alçà nombrosos monuments i escultures al llarg i ample de l’imperi que prengueren com a model els grans escultors de la bellesa serena i majestàtica de la Grècia clàssica: Fídies i Policlet.

Els egipcis el prengueren per un déu, un nou Osiris, ofegat com ell a les aigües del Nil, i entengueren el seu sacrifici a favor del seu poble. Li erigiren temples, li reteren culte i amb el seu nom construïren una ciutat: Antinioopolis. En pocs anys, Antínous va convertir-se en la imatge de l’efeb diví que personificava la bellesa i l’esperit de joventut, però també la virtut, el valor i un model exemplar d’actuació. Ben aviat es relacionà amb Hermes, Dionysos i altres deïtats locals. La seva celebritat, arrelada a tot l’ Imperi, el va convertir en l’últim déu de l’esperit antic, un símbol de la decadència de l’ Imperi, una popularitat que seria reemplaçada per un altre model de bellesa i virtut d’un món nou, el de Jesucrist. Així ho veié Marguerite Yourcenar tot citant Flaubert a les seves “Memòries d’Adrià”: “Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, hi hagué un moment únic, des de Ciceró a Marc Aureli, en què només hi hagué l’home”.