13 de gener del 2014

"Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell"


“God Himself could not sink this ship” 
                                                           Edward John Smith, capità del RMS Titanic

Zeus, Iouis (Júpiter), Déu, Dios, Deus, Dieu, Dio, Diou, Diu, Dié, Diet, ... de l'arrel indoeuropea *dyeu-/*dyu- ("llum diürna")  

Hybris (del grec ὕβρις): concepte que designa una forma de supèrbia i de transgressió dels límits pròpia de la desmesura.

Salvete, tripulants!

Abans de les vacances de Nadal vàrem parlar a classe sobre la hybris i les seves conseqüències i d'alguns mites relacionats amb aquest concepte grec, com el d'Acteó i Diana o el de Sísif, per exemple. M'agradaria fer una  aportació al nostre gran vaixell i deixar-vos aquí una petita història de hybris que vaig escriure durant els dies de vacances. Espero que us agradi!

"El fum de quatre xemeneies gegantines viatjava amb el vent i deixava enrere les seves petjades; com els estels fugaços, creuava el cel, s'enfilava i  ràpidament el tenyia de gris. L’Ocèan immens, que en un principi semblava calmat i seré, trontollava, es dividia i deixava pas a aquell monstre que avançava decidit, sense por, sense cap temor.

Semblava que l'objectiu d'aquell gran transatlàntic era  anar més enllà de l'horitzó, on el mar i el cel desitjosos per estar junts s'enllaçaven.
Cap dels passatgers no s'imaginava que realment el destí d'aquell gran vaixell era enfonsar-se en la foscor i desaparèixer en les aigües més profundes i desconegudes sobre el Tàrtar bromós.

Era un gran dia per a tothom, la presentació del primer viatge del Titànic, un trajecte que començava a Southampton i que acabava a Nova York.

“Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell”. ¿Eren simplement paraules? No, les paraules no són simples  paraules. Totes i cadascuna amaguen sempre un secret, un gran significat que de vegades no som capaços de desxifrar al primer vol. Aquestes estaven encadenades a una història, a un cruel destí, a un gran desafiament i, sobretot, al meu orgull ferit.

Des del Cel cobert d’estels observava com el poderós vaixell s'allunyava d'Anglaterra i no s'aturava davant del gran Posidó, provocador de baluerns eixordadors, com Gea de pregones sines tremolava i els altres déus observaven amb admiració el gran Titànic. Qüestionava tot allò sobre el que jo governava, fins i tot a mi.

Les hores es tatxaven soles en el calendari, avançaven amb rapidesa de la mateixa manera com el Titànic també ho feia... La canalla reia i jugava, les parelles passejaven per la coberta del vaixell, les famílies xerraven. Només es respirava amor, un perfum de joia i felicitat que envaïa tot l'aire i omplia de color cada racó de la nau insubmergible. Tot semblava tret d'un conte de fades, tot era perfecte, un somni, però tan irreal alhora...

Divagava entre pensaments i vaig recordar un cop més com aquell paisatge tan idíl·lic, tan meravellós, es convertia en pols.

El Titànic seguia la seva travessa sense aturar-se. Era la nit del catorze d'abril. Els estels, com petites taques d'or, cobrien el cel negre d'esperances. La lluna s'emmirallava en la neta aigua del mar, i semblava que només allargant el braç podies aconseguir-ne un bocí.

Era tot tan fosc però tan lluent, tot tan estrany però màgic alhora; màgic com el vol d'una papallona, com el somriure d'un nadó, tan màgic com les històries que explicaven sobre mi.

Tot era i és, però, molt delicat; els humans, porcellana; les seves vides, simples espurnes; els seus somriures, un tresor inexistent i el Titànic, paper.

Iceberg, la muntanya de gel. Un sol mot, un sol destí i tan sols un guanyador: Jo, el Crònida Zeus. El vaixell va xocar de costat i, per primera vegada en el viatge, Oceà i Úranos van fer-lo aturar i el van convertir en cendra. La gent corria amunt i avall  sense saber quina direcció prendre, la por inundava els ulls de tots els passatgers i tripulants. I lentament, sense oposar resistència, la nau va perdre's sota el negre Pontos d’onades violentes, deixant enrere una història, potser curta però també memorable.

La cridòria de passatgers i tripulants es convertí en un silenci sepulcral i les ones del mar tornaren a la calma. Semblava com si res hagués passat, tot restava immutable. 

(Petites llums es trobaven enmig de l'oceà, supervivents. Eren com els estels del cel, com petites llums de vida... Però no, només eren persones desitjant retrobar-se amb les seves famílies i oblidar tot el que havia succeït.

Aquelles diminutes llums no eren esperança, no eren desig, no eren vida i tampoc felicitat; tan sols eren un bri de llum enmig de la Tenebra i el Caos.)


Mariona Ferrer
1r batxillerat


14 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Mariona, et felicito de tot cor per aquest magnífic text que recull molt bé la idea de la hybris grega. Si ens parem a pensar, quantes situacions i conflictes provocats pels humans tenen aquesta mateixa lectura! L'ambició desmesurada, el poder, la transgressió dels límits permesos que ens allunya cada cop més de la naturalesa i ens deshumanitza són qúestions que ens han de fer pensar i reflexionar sobre la direcció presa. El teu text, d'una qualitat indiscutible, ens enriqueix i ens educa. Plurimas gratias!

Pau Fdez De Labastida ha dit...

Salvete tripulants!

És increïble el fet de no tenir cap temor per dir o fer segons quines coses o per la forma d'actuar amb supèrbia i que aquests fets acabin sent castigats pels déus. La hybris és un concepte bastant curiós perquè no saps mai que et succeirà en el futur.
Aquest exemple de hybris és molt interessant perquè tothom estava convençut de les paraules que el capità del vaixell RMS Titànic, Edward John Smith, va pronunciar i al final tothom es quedà bocabadat.

Àlex Fernàndez De Labastida ha dit...

Salutacions tripulants!
En aquesta entrada ens enfrontem a un clar exemple de hybris, és a dir, sobrepassar els límits de l'ésser huma. Passats ja més de cent anys de la massacre d'aquest transatlàntic encara es recorden la gran quantitat de víctimes que va deixar.
El propi capità del transatlàntic, Edward John Smith va pronunciar unes paraules: "Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell". Amb aquesta frase, el capità va resultar equivocat, el Titanic va patir un cruel final a causa dels poders que tenia davant de Posidó, Gea i Zeus.

Judit Millàn ha dit...

Salvete tripulants!

Primer de tot felicitar a la Mariona pel text, està molt ben escrit i explica el concepte de hybiris amb claredat, ja que el titànic n'és un gran exemple.

A mi em crida molt l'atenció, les paraules que va dir el capità abans del primer viatge del Titànic: "ni Déu podria enfonsar aquest vaixell". Sembla que d'alguna manera hagués retat als déus, i que ells l'haguessin castigat amb l'iceberg gegant, enfonsant el vaixell. A més, és molt curiós que era el primer viatge que feia aquest vaixell, i que porta el nom dels Titans, que en la mitologia grega també van ser vençuts pels déus.

Un altre exemple de hybiris podria ser la història d'Adan i Eva, que Déu els va posar una prova per comprovar la seva fidelitat i obediència. Els hi va dir que podien menjar de tot el que hi havia, excepte d'un arbre, i que si menjaven d'aquell arbre, moririen. Finalment Eva, incitada per la serp, va provar la poma prohibida i van ser castigats, expulsats del Jardí d'Edén, per Déu.

Actualment el concepte de hybiris encara es podria aplicar en molts casos, és no acceptar el propi destí i voler anar més enllà de les pròpies capacitats o dels drets.

Unknown ha dit...

Salvete tripulants!

A mi me crida molt l’atenció la frase que va dir el capità de RMS Titànic, Edward John Smith, “Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell”, jo penso que és una de les frases més desafortunades que s’han pronunciat en la història de la humanitat, perquè sembla que d’alguna manera està desafiant el Déu. El Titànic és un gran exemple de hybris.

Personalment no penso que Déu mateix ho hagi enfonsat el RMS Titànic, però penso que tant l’amo del vaixell com el capità eren persones arrogants.

Unknown ha dit...

Salvete!

La apassionant història d'una nau transatlàntica que anava a fer llegenda,i si la llegenda l'ha aconseguit
però sense dubte no la que esperaven. Els éssers humans sovint ens crèiem superiors o per dir-ho d'alguna manera més intel·ligents
que la pròpia naturalesa. Per mi això ja és un concepte de HYBRIS! per que nosaltres en certa manera formem part d'aquesta naturalesa,
desafiar-la pot acabar de forma tràgica com el desenllaç del Titànic,que en un intent fallit de lluitar contra les forces de la natura
acaba enfonsat en el més profund abisme. Molt bona aportació de la Mariona és un text bastant clar de el que és HYBRIS i de les conseqüències que portar cometre'n.

Valete!

charton ha dit...

Salvete tripulants!

Bé primer de tot dir que és una entrada molt treballada i que està molt ben feta i felicitar a la Mariona per la bona feina feta.

L'entrada explica l'història del gran transanlàntic el Titanic.
El capità del transanlàntic, Edward John Smith, va pronunciar la següent frase :
"ni Déu podria enfonsar aquest vaixell"
Al pronunciar aquesta frase va ficar-se en un bon problema. Va ficar-se amb els déus indirectament, i el preu que va pagar aquest transanlàntic va ser xocar amb el iceberg, deixant-lo així enfonsat dins del mar.
I aquí tenim un clar exemple de hybris. Deixant clar que no és molt recomanable ficar-se amb els déus.

laura yuste ha dit...

En primer lloc voldria felicitar a la Mariona.
El seu escrit recull el tema de la ''hybris''. La prepotència, l'arrogància i la vanitat humana porta a l'home a oblidar que es solament una part més d'aquest món, i a creure que gairebé es un déu.
No veu que la humilitat es la veritable base de la intel·ligència i la felicitat humana.
El nom del vaixell ''Titànic''estava molt bé escollit, ja que volia fer referència als essers mitològics, de colosal envergadura, gran poder i força,i així demostrar que era un vaixell espectacular e indestructible.
Ara bé, jo sempre havia escoltat que la frase '' ni Déu podrà enfonsar-lo'' havia estat part de la propaganda que s'havia fet quan s'estava construïnt.
De cualsevol manera aquesta arrogància i soberbia sembla ser castigada pels déus de la mateixa manera que varen castigar als antics titans.

Valete tripulants!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

ANNA CATALAN, 1r BATXILLERAT A (problemes tècnics)

Salvete mariners!

Aquest fet tan memorable és un gran exemple de hybris, ja que ens fa concients que els homes no som ni serem mai superiors als déus o a la naturalesa.
En l'actualitat, encara no hem après les conseqüències d'aquest fet entre d'altres.
Contínuament intentem superar les nostres possibilitats i ser millors que els altres. Ens hem de fixar en els esdeveniments del passat, ja que segur que podrem aprendre'n alguna cosa.
El que més m'ha impressionat es quan el capità del 'insubmergible' Titànic va dir: 'Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell' perquè mai no va pensar que podria ultrapassar els límits dels déus.
Per últim felicitar la Mariona, m'ha agradat molt com ha redactat la història.

Valete!

Sofia ha dit...

La primera vegada que vaig sentir a parlar sobre el Titànic em va semblar una història fascinant, però, el que veritablement va marcar un abans i un després en mi va ser la famosa frase del capità: “Ni Déu enfonsarà aquest vaixell”. Són unes paraules prepotents, orgulloses, supèrbies. Tan terriblement esgarrifoses...! Desafiar als déus, a qualsevol i de qualsevulla religió o creença és agosarat i irrespectuós, però que a sobre ho exposis amb magnificència... Veritablement això mereix un càstig. I després va passar tot el que va passar. Els paral•lelismes entre aquesta història i alguns capítols de la mitologia són tants, que arribes fins i tot a plantejar-te si realment fou una coincidència. No podem oblidar que la humilitat és una de les virtuts més poderoses, i que la sort i la vida acaben sempre per somriure a aquells qui la practiquen.
Mariona, com ja hauràs sentit unes moltes vegades, felicitats per aquest petit relat. Línia rere línia s’hi poden entreveure les ganes, el temps i la passió dedicades. Quan hi ha res amb el que sents que et pots deixar portar pel gaudi, obtenim resultats com aquests. Valete tripulants!

daniela georgieva ha dit...

Salve tripulants!
En primer lloc vull felicitar a la Mariona pel text que ha compartit. La història del Titanic la vaig escoltar quan era molt petita i a part va haver fa uns anys una exposició a Barcelona sobre el vaixell, bastant gran, que em va encantar. M’agrada molt el text que ha escrit la Mariona per què fa reflexionar sobre la tragèdia i sobre tot fa reflexionar que hauríem de pensar bé en tot el que es diu per què mai se sap com pot acabar.
Personalment, considero que algunes empreses, polítics, gent amb poder en general ( que abusa del seu poder) hauria de patir un hybris en la seva vida. Avui en dia hi ha molta gent que s’aprofita de les desgràcies dels altres i es creuen déus del món, i per desgràcies són ells els qui controlen el món i ens controlen a nosaltres. Però tard o d’hora crec que arribarà el que els hi hagi d’arribar, com al Titanic i com protagonistes de moltes històries mitològiques. Així potser algun dia en el món hi haurà justícia i pau o per lo menys és el que vull pensar.

Unknown ha dit...

Les paraules pronunciades pel capità del Titànic, les que tots coneixem, són un gran exemple de hybris. “Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell”. El capità no hauria d’haver utilitzat aquestes paraules per descriure que el Titànic era un vaixell insubmergible i, si hagués passat aquest accident igual, no hagués quedat la constància de que els déus han contribuït – suposadament – amb aquesta tragèdia.

No sabem del cert si les paraules del capità van ser escoltades pels déus, però una cosa clara es que homes com ell, n’hi ha milions en el món. I cadascú alguna vegada ha tingut un pensament o ha dit alguna cosa així, per això em de mirar el que ens envolta i no posar-nos com el centre del món, intentar viure amb els altres.

Felicito a la meva companya Mariona per escriure aquest text!

Raquel.

Ruut ha dit...

La supèrbia, arrogància, el desig de ser superior, l'egocentrisme. Son paraules, que només escoltar-les no et sonen bé. El càstig que va rebre el Titànic, és un avís per a la resta de la població, que t'ensenya a no creure't millor que algú altre. Aquesta història la vinculo a les sàvies paraules que va rebre Juli Cèsar al entrar per les portes principals desprès de guanyar la guerra: "MEMENTO MORI" Recorda que moriràs. Crec que és necessari per a tots nosaltres, recordar cada minut que som humans. El que fem bé se'ns serà agraït, i el que fem malament serà castigat.

Per últim i no menys important, una gran felicitació per a la Mariona, quin talent! Felicitats!

Unknown ha dit...

Les últimes paraules abans de embarcar ho van dir tot, van predir un futur que ni el més temut del món, podria imaginar-se el final d’aquell transatlàntic; ja que el orgull, la superioritat, i la prepotència de la frase: -Ni Déu enfonsarà aquest vaixell. Va reptar al destí, perquè aquest li donés una lliçó.
És cert que tal lliçó fou amb un final terrible, en el que persones que descartaven els aspectes negatius de les quatre paraules mencionades pel capità Edward John Smith, van ser vençudes per la mort, però no una qualsevol sinó la més tràgica i coneguda de tots els temps. El text de la Mariona dona molt per pensar, ja que a part de la seva gran coherència en cada oració i el seu sentit en cada paraula escrita, comporta a reflexionar de tal manera que t’adones que ni la persona amb els objectius més clars, les idees més mentalitzades i els seus actes de bona fe no es salva ni d’ell mateix quan desafia el destí; perquè la hybris encara que creiem que és un aspecte inimaginable o fictici en qualsevol moment de la nostra vida ens pica a la porta i ens ofereix un paquet que ni tu mateix pots predir.
Salvete tripulants!