"Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell"

“God Himself could not sink this ship” 

                                                           Edward John Smith, capità del RMS Titanic

Zeus, Iouis (Júpiter), Déu, Dios, Deus, Dieu, Dio, Diou, Diu, Dié, Diet, ... de l'arrel indoeuropea *dyeu-/*dyu- ("llum diürna")  

Hybris (del grec ὕβρις): concepte que designa una forma de supèrbia i de transgressió dels límits pròpia de la desmesura.

Salvete, tripulants!

Abans de les vacances de Nadal vàrem parlar a classe sobre la hybris i les seves conseqüències i d'alguns mites relacionats amb aquest concepte grec, com el d'Acteó i Diana o el de Sísif, per exemple. M'agradaria fer una  aportació al nostre gran vaixell i deixar-vos aquí una petita història de hybris que vaig escriure durant els dies de vacances. Espero que us agradi!

"El fum de quatre xemeneies gegantines viatjava amb el vent i deixava enrere les seves petjades; com els estels fugaços, creuava el cel, s'enfilava i  ràpidament el tenyia de gris. L’Ocèan immens, que en un principi semblava calmat i seré, trontollava, es dividia i deixava pas a aquell monstre que avançava decidit, sense por, sense cap temor.

Semblava que l'objectiu d'aquell gran transatlàntic era  anar més enllà de l'horitzó, on el mar i el cel desitjosos per estar junts s'enllaçaven.

Cap dels passatgers no s'imaginava que realment el destí d'aquell gran vaixell era enfonsar-se en la foscor i desaparèixer en les aigües més profundes i desconegudes sobre el Tàrtar bromós.

Era un gran dia per a tothom, la presentació del primer viatge del Titànic, un trajecte que començava a Southampton i que acabava a Nova York.

“Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell”. ¿Eren simplement paraules? No, les paraules no són simples  paraules. Totes i cadascuna amaguen sempre un secret, un gran significat que de vegades no som capaços de desxifrar al primer vol. Aquestes estaven encadenades a una història, a un cruel destí, a un gran desafiament i, sobretot, al meu orgull ferit.

Des del Cel cobert d’estels observava com el poderós vaixell s'allunyava d'Anglaterra i no s'aturava davant del gran Posidó, provocador de baluerns eixordadors, com Gea de pregones sines tremolava i els altres déus observaven amb admiració el gran Titànic. Qüestionava tot allò sobre el que jo governava, fins i tot a mi.

Les hores es tatxaven soles en el calendari, avançaven amb rapidesa de la mateixa manera com el Titànic també ho feia... La canalla reia i jugava, les parelles passejaven per la coberta del vaixell, les famílies xerraven. Només es respirava amor, un perfum de joia i felicitat que envaïa tot l'aire i omplia de color cada racó de la nau insubmergible. Tot semblava tret d'un conte de fades, tot era perfecte, un somni, però tan irreal alhora...

Divagava entre pensaments i vaig recordar un cop més com aquell paisatge tan idíl·lic, tan meravellós, es convertia en pols.

El Titànic seguia la seva travessa sense aturar-se. Era la nit del catorze d'abril. Els estels, com petites taques d'or, cobrien el cel negre d'esperances. La lluna s'emmirallava en la neta aigua del mar, i semblava que només allargant el braç podies aconseguir-ne un bocí.

Era tot tan fosc però tan lluent, tot tan estrany però màgic alhora; màgic com el vol d'una papallona, com el somriure d'un nadó, tan màgic com les històries que explicaven sobre mi.

Tot era i és, però, molt delicat; els humans, porcellana; les seves vides, simples espurnes; els seus somriures, un tresor inexistent i el Titànic, paper.

Iceberg, la muntanya de gel. Un sol mot, un sol destí i tan sols un guanyador: Jo, el Crònida Zeus. El vaixell va xocar de costat i, per primera vegada en el viatge, Oceà i Úranos van fer-lo aturar i el van convertir en cendra. La gent corria amunt i avall  sense saber quina direcció prendre, la por inundava els ulls de tots els passatgers i tripulants. I lentament, sense oposar resistència, la nau va perdre's sota el negre Pontos d’onades violentes, deixant enrere una història, potser curta però també memorable.

La cridòria de passatgers i tripulants es convertí en un silenci sepulcral i les ones del mar tornaren a la calma. Semblava com si res hagués passat, tot restava immutable. 

(Petites llums es trobaven enmig de l'oceà, supervivents. Eren com els estels del cel, com petites llums de vida... Però no, només eren persones desitjant retrobar-se amb les seves famílies i oblidar tot el que havia succeït.

Aquelles diminutes llums no eren esperança, no eren desig, no eren vida i tampoc felicitat; tan sols eren un bri de llum enmig de la Tenebra i el Caos.)

Mariona Ferrer

1r batxillerat