Istanbul pot semblar encara l´epicentre del món -de fet, ho va ser durant molt de temps- quan des de l´estret del Bòsfor que s´endinsa fins a l´estuari de la Banya d´Or es contempla aquesta monumental i mil·lenària ciutat atapeïda d´edificis majestuosos, carrers impossibles i riuades de gent sota l´abrusador sol estival. Diuen que el 1453 els turcs otomans repicaven ja els tambors de guerra a les portes de Constantinoble, l´antiga Bizanci grega, disposats a prendre la ciutat, mentre els savis i erudits grecs de la ciutat, fins i tot l´emperador i els més propers estaven embrancats en interminables debats religiosos sobre el sexe dels àngels o sobre la naturalesa divina de Crist sense adonar-se que el seu món era a punt d´esfondrar-se. Impressiona pensar quan arribes a Istanbul que aquells savis que passaven el temps en discussions estèrils -perquè plantejen qüestions vanes, intrascendents o massa subtils, sense tenir en compte els problemes reals i més propers- ho fessin als edificis més luxosos de la ciutat, palaus i esglèsies entre les que hi destaca la meravellosa Santa Sofia -Hàgia Sophia en aquells temps del Sacre Imperi-, reconvertida en mesquita i avui museu, la magna obra de l´arquitectura bizantina. I un té la tendència a pensar que no hem canviat massa, perquè tants segles després, mutatis mutandis, les discussions bizantines (sensu lato, és clar) segueixen essent per a molts indispensables per no deixar veure´ns el bosc. Què n´opineu, de tot plegat?
