31 març de 2012

Democràcia incendiada


Devem als grecs gairebé tot el que som actualment i només ells podrien inventar dos conceptes tan necessaris com el teatre, que ens ajuda a explicar i entendre com som, i la democràcia, que ens ajuda a expressar qui som. Per aquesta raó emociona trobar una obra de teatre que agrupi els dos conceptes: democràcia i interpretació (o potser es tracta d’una interpretació de la democràcia?). El responsable és un dels gran genis del teatre de tots els temps, William Shakespeare. Ningú com ell ha sabut llegir, interpretar i esquinçar la naturalesa humana per traduir-la en paraules i dur-les a l´escena per confrontar-nos amb el reflex de nosaltres mateixos. Ell, que no va viure a l’època daurada de la democràcia, va escriure un text tan actual com Coriolà per posar en evidència conceptes tan actuals com la corrupció, l’ambició, la perversió, la gelosia, l’enveja o el poder... una obra on el pes de la paraula és tan rellevant que no compta gairebé amb escenografia, només amb un cartell lluminós immens al mig de l’escenari que ens recorda, en tot moment, que això és la Democràcia i que som nosaltres qui decidim.



I, si us quedeu amb ganes de teatre, no us podeu perdre una de les obres més colpidores que he pogut veure els últims anys: Incendis. Incendis comença amb una situació molt concreta: dos germans bessons es reuneixen al despatx d’un advocat que els dóna un sobre que la seva mare, acabada de morir, els deixa com a testament. Dos sobres que amaguen un drama digne d´Eurípides o del mateix Sòfocles. El tornaveu del labdàcida Èdip plana damunt l´escenari...

Incendis és clarament una tragèdia moderna amb reminiscències clàssiques. Uns personatges que lluiten aferrissadament contra un destí que els va en contra. Una adaptació moderna del mite d'Èdip però que s'embranca amb un món complex i feroç com és el d'avui.

Una tragèdia en majúscules que no us podeu perdre.

Bon teatre!



Elisenda  Riera

8 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Eli, per aquesta entrada tan oportuna per als temps que corren. Teatre i Democràcia, dos realitats íntimament vinculades en els seus orígens, dos regals dels nostres amics grecs que encara ens són pilars indiscutibles de la nostra cultura social. Quina il·lusió retrobar-te per aquí i d´una manera tan profitosa.

P.S.: L´Eli és una antiga alumna que va estudiar Traducció i Interpretació a la UPF i que actualment treballa per a l´empresa cultural LAIE. Una Persona (en majúscules) de cap a peus de qui tinc uns records extraordinaris.

Paula ha dit...

Felicitats Elisenda per l'entrada, m'han vingut unes ganes enormes d'anar a veure Coriolà, a veure si durant aquesta setmana santa ho aconsegueixo.
Crec que el teatre és una forma perfecta per ajudar-nos a entendre una mica més tot el món de la democràcia, i no només això sinó que és una via d'ensenyament en sí i que a més a més ens fa gaudir enormement.

Mayte ha dit...

Felicitats per l'entrada!

Un altre cop.. el teatre ens demostra que és un art didàctica. (A part d'entretingut, preciós, amb humor i altres cops cru i amarg però sempre això: didàctic)

Té molt bona pinta aquesta obra, i estic d'acord en que el tema ha estat molt ben triat . I que és una gran fusió i una fantàstica idea això de teatralitzar la democràcia.

Jordi Rojas ha dit...

Gran entrada,

He de dir que estic d'acord amb tú amb la importància del teatre i la democràcia. Sembla que ara s'oblida el veritable significat de democràcia: "el poble decideix". Hem de intentar que la democràcia tyorni a ser el que realment és.

Parlant de les obres, totes dues tenen bona pinta i, d'acord amb la Paula, crec que el teatre, tot i que es fa menys que abans, continua sent una magnifica via per ensenyar.

Valete!

Enrique P ha dit...

Primer de tot felicitar a l'Elisenda per la gran entrada que ha realitzat, de debò la meva enhorabona, la veritat es que entren unes ganes increíbles de veure Coriolà, el teatre com diu la paula i té molta raó, ja que jo faig i té raó, ja que el teatre transmet una mica en el món de la demoràcia, però també ens ajuda a ser millors i ens fa gaudir de les petites coses
Vale!

Marc Palau ha dit...

Salvete!
Felicitats per l'entrada Elisenda.
A mi sempre m'ha agradat el teatre, sempre que hi he anat he pogut veure com la gent que actua es sent lliure sobre l'escenari, s'oblida de tot i de tothom, està fent el que més li agrada i això des del públic es nota i s'agraeïx veure com els actors disfruten. Així doncs s'estableix una relació entre el teatre i la democràcia ia que ets llure de fer el que vulguis, dir el que vulguis...

Valete!

Charlene ha dit...

Salvete!
Primer, felicitats per l'entrada, Elisenda. Sí, un cop més, es veu reflexat el món clàssic en l'actualitat, i en aquest cas, en el món del teatre, que per cert també és molt grec. Tot el que està al nostre voltant és molt grec i molt romà!!!
A mi m'agradaria veure aquesta obra (encara que ara no sé si encara l'estan reperesentant, però..) ja que les tragèdies com les d'Èdip, a mi em van agradar molt! A més, Shakespeare m'encanta! M'he llegit bastantes comèdies i tragèdies seves i les tornaria a llegir pel gust de viure de nou les seves paraules!

Vale!

Gemma Serrano Fernandez ha dit...

He vist el tràiler de "Coriolà" i m'ha deixat bocabadada... Quina força, i quin sentiment en qüestió de un minut i mig. Impressionant, impressionant el fet que en un vídeo tan breu ha fet que tingui ganes de saber-ne més sobre la història d'aquests i de les seves justícies, sobre la seva decisió de decidir, sobre la seva democràcia. (com molt bé detalla a l'obra al fons del escenari).

Això em recorda... aquesta capacitat de elecció davant les accions que moltes vegades esdevé motiu de les pròpies conseqüències, que com molt bé hem estudiat a classe el personatge mitològic Édip no va ser capaç de viure-la. No va ser capaç de fer viure aquesta capacitat de elegir el propi camí, i si en algun moment ho va fer ja hagués pogut ser per convecció, o bé perquè no quedava més remei. És un personatge esclau del destí que li han marcat. D'aquell destí que no ha escollit i amb el que ha de conviure-hi per la força. Però ara bé, si els deus van gosar aquest repte per un dels Labdàcides, no crec que fos per força de l'atzar pot ser si per castigar la nissaga però estaria convençuda creient que l'objectiu de superació i de esforç constant davant d'allò que no se sap manca els deus una seria consideració cap a Édip. I per tan és la clau de qualsevol mortal i de qualsevol immortal. Deu exigir a Édip el que a tots els mortals hauria de ser exigit.