11 gener de 2012

pels grecs, els déus justificaven...

                             

Avui en Carles ens ha dedicat un poema bell i savi a la seva bitàcola literària. Li hem d´agrair aquest gest fet gratis et amore (què dimonis deu voler dir gratis et amore!) i des de la sinceritat més absoluta, i vull retornar-li un bocinet (tan sols un bocinet) d´aquesta felicitat que compartim plegats des de fa una pila d´anys, de nom AMISTAT, amb aquesta entrada. Plurimas gratias, uere amice, en nom propi i en el de tots i cadascun dels tripulants del Vaixell!

                  pels grecs, els déus justificaven
                  les passions més nobles
                  (i també les més baixes).
                  van ser pensats per explicar-nos
                  el que s´escapa a les paraules.
                  el temps és seu. es reparteixen nits i dies.
                  gelosos de la seva eternitat,
                  escandeixen l´amor i el desamor
                  com versos que s´escapen del poema.
                  segueixen sempre púbers, joguines de l´atzar i el desig.
                  nosaltres, els més grans, els cobegem.
                  seguim, tossuts, el cos més clar,
                  perfecte en l´aire i en el marbre,
                  per retrobar dels dies morts
                  el tros de joventut que va ser nostra.
                  tentinegem per tornar a casa.
                  l´hivern ja ha començat.
                  segur que ens mereixem un ulls benignes
                  i un cop de mà.

     Francesc Garriga, RAGTIME (Labreu edicions, setembre de 2011) 

Què us han semblat aquests versos? De què parlen? Quins pensaments us suggereixen? Hem estat déus algun cop, els homes? Quin és l´hivern de la vida? Us agradaria ser eterns (penseu en l´episodi d´Odisseu i Calipso, si us plau)?


14 comentaris:

carles ha dit...

Un plaer amic! Jo personalment, i a l'espera dels comentaris dels tripulants,em quedo amb els dos darrers versos com a lema de vida.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Sí, definitivament són dos versos que defineixen molt bé el que pensem, oi? És necessari creure en la bondat de les persones, malgrat tot. Ens ho mereixem i ens hem de donar aquesta oportunitat.

Enrique P ha dit...

Es un poema realment preciós, mai havia escoltat un poema sobre el déus i de debò que me ha emocionat, perquè si et paras a pensar sobre las coses que tenim ara mateix se les debem els déus i a totes les coses que han fet nosaltres, des de l'Olimp, molt bona entrada Carles. A part es buscat poema sobre els grecs i he trobat moltissims i bons pero me ha emocionat especialment aquest que esta en castellà del autor Luis Cernuda. Invocaciones (1934-1935) A LAS ESTATUAS DE LOS DIOSES.

Hermosas y vencidas soñáis,
vueltos los ciegos ojos hacia el cielo,
mirando las remotas edades
de titánicos hombres,
cuyo amor os daba ligeras guirnaldas
y la olorosa llama se alzaba
hacia la luz divina, su hermana celeste.
Simplement estic content i cada dia més de formar part de aquest vaixell.
Vale!

Clàudia ha dit...

Felicitats Carles!

Crec que aquest poema es preciós, reconec que l'he hagut de llegir unes quantes vegades per poder comprendre'l amb detall.

Aquests versos ens parlen de la importància que tenen els déus pels grecs, ells controlen les nostres vides, ens vigilen de ben a prop. També suggereixen l'enyor que sentim els homes per aquest tipus de vida (la dels deus) que un dia ens va ser presa. I com trobem a faltar la joventut que ens van "robar", convertint-la ara en l'envelliment que ens ofereix el pas del temps (hivern en el poema).



A mi, personalment no m'agradaria gens ser eterna. Penso que cada cosa té el seu moment particular i que si tingués milions d'anys per endavant no aprofitaria la meva vida, sempre pensaria: ja ho fare demà... i així els dies anirien passant i la meva vida no seria plena, no faria allò que m'agrada i perdria tot el sentit. Crec que la mort està mal vista a la nostra societat, però que hauriem d'acceptar-la com una cosa positiva (dins del que hi cap), ja que per morir has d'haver viscut, la qual cosa és un regal magnífic que em rebut uns pocs afortunats.



M'ha recordat una mica al mite de prometeu, tot i que no n'estic del tot segura:



Prometeu és fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, i germà d'Atles, Epimeteu i Meneci.

Prometeu era un rebel contra el poder legítim de Zeus. Hesiode conta dos enganys de Prometeu a Zeus. El primer té a veure amb l'explicació mítica de l'origen dels sacrificis als déus. Segons això, Prometeu va sacrificar un bou a Mekone, a la regió d'Argos i el va esquarterar. Després, en va fer dos munts, un amb la carn i les entranyes de l'animal i l'altre amb els ossos i el greix. Va cobrir aquest amb la pell del bou per donar-li un aspecte més atractiu i va demanar a Zeus que escollis la part que més li agradava. La part triada per Zeus seria d'ara endavant la que seria oferida als déus, mentre que l'altra quedaria per als homes. Zeus, enganyat per l'aparença, va triar el munt que contenia els ossos i el greix, i es va enfurismar terriblement contra Prometeu. Aquest mite serveix per explicar el fet que els grecs sacrificaren als déus només els ossos i el greix dels animals, cremant-los i fent així que el fum arribes fins als déus.

Segons la Teogonia, Zeus, enutjat per l'engany que Prometeu havia fet per tal d'afavorir els humans, els va castigar privant-los del foc, la qual cosa va provocar la misèria del gènere humà, incapaç d'escalfar-se o de cuinar aliments. Amb la intenció d'ajudar els homes, Prometeu va prendre el foc als déus, amagant-lo dins d'una canya buida i donant-lo als humans. Zeus es va encoleritzar tant que va ordenar un doble càstig: un per a Prometeu i un altre per als hòmens.

D'una banda, Zeus va lligar Prometeu amb cadenes a una columna i li va enviar una àguila que li menjara el fetge, el qual creixia de nit en la mateixa quantitat que l'ocell havia menjat de dia. Prometeu va patir aquest càstig fins que Heracles el va alliberar. Hesíode no dóna detalls sobre la ubicació de la columna on Prometeu sofria el càstig.

Pel que fa als humans, segons la Teogonia, com a càstig per compensar el bé que Prometeu els havia fet, Zeus va ordenar Hefest, el déu ferrer, que construis una figura femenina, de la qual no s'esmenta el nom. Zeus la va presentar als déus i als homes, que van quedar meravellats. Zeus oferí la dona a Epimeteu, aquest no va fer cas del consell de son germà Prometeu, qui l'havia avisat que no acceptes cap regal de Zeus, i l'accepta. Després, Pandora (la noia) va destapar una gerra que contenia els mals i les preocupacions, de les quals els homes havien estat lliures fins llavors, i les va escampar pel món. Només l'Esperança va romandre dins de la gerra.

Laura Guillén ha dit...

Hola!
"Gratis et amore" és un dels tants llatinimes que encara fem servir en la nostra vida quotidiana. Significa "gratis i per amor".

Raul ha dit...

Salve!

Igual que ha la Claudia, jo també he hagut de llegir el poema uns quants cops per acabar d'entendre'l.

Aquests versos parlen de què significaven per als grecs els deus, com eren, que feien.. Però també com som i que fem nosaltres, lloant-los i desitjant ser com ells.
A mi em suggereixen uns sentiments de nostàlgia, ja que, encara que nosaltres no ho haguem viscut, ens fa recordar aquell tems en el per als grecs vam compartir taula amb els déus.

Personalment no m'agradaria ser etern, això significaria molt de sofriment ja que com ha dit la Claudia la vida no tindria sentit i, el pitjor de tot, hauriem de veure morir les persones més estimades, això jo crec que seria terrible.

Valete!

Videocat ha dit...

Hola companys!

M'ha agradat molt el poema, que com diu la Clàudia reflexa perfectament la importància que tenien els deus per la població grega.

Tot aquest món era la seva font de vida, els hi donava i els hi treia el sentit a les coses que feien. Els déus tenien la clau de les seves vides.

Gràcies Carles per l'entrada!

Fins aviat!

Guillem Fargas ha dit...

Realment són uns versos molt bonics i que amb ben poques paraules t'expliquen moltes coses. Primer de tot parlen de què significaven els déus pels grecs (i en conseqüència també els mites), servien per donar explicació (un aspecte molt humà el fet de voler donar-li una explicació a tot) a les coses que no en tenien, almenys en aquella època. Després els versos expliquen el que poden fer els déus i en conseqüència els humans no. I com, per aquest motiu, en els humans es desperta un dels sentiments que mou a moltes persones a fer coses que no s'haurien de fer: l'enveja. A més a més, la cosa s'agreuja quan, tal i com ens fa recordar el poema, un dia nosaltres erem igual que els déus però la raça humana va ser desterrada i condemnada a l'envelliment i al patiment (que és l'hivern).

Aquests versos em suggereixen tristesa i enyor cap a allò perdut i irrecuperable, allò inabastable però que malgrat tot encara somiem en recuperar.

Com molt bé explicat la Clàudia, en una època, els homes vam conviure amb els déus i vam ser immortals, però després de que Prometeu enganyés a Zeus, la raça humana va ser condemnada ia la mortalitat (perquè havíem de menjar carn mortal). No vam arribar a ser déus del tot, però sí que erem immortals i vivíem juntament amb ells.

En l'episodi de Odisseu i Calípso, l'heroi arriba a l'illa de Ogígia (on vivia Calípso) que era una sirena. Aquesta s'enamora d'Odisseu i durant set anys el reté allà amb menjars, beguda i el seu propi llit. Per evitar que Odisseu se'n vagi (perquè enyora Penèlope) li promet l'immortalitat i la joventut eterna. Atena, però, demana a Zeus que obligui a Calíope a deixar marxar Odisseu. Zeus envia a Hermes i Calíope deixa marxar l'heroi amb un nou vaixell ple de queviures i tot allò necessàri pel viatge.

A mi no m'agradaria ser immortal ni etern perquè el fet de saber que algun dia tot això s'acabarà et fa assaborir cada moment i gaudir-lo al màxim. També et fa estar continuament fent coses perquè no vull desaprofitar el temps que se m'ha donat. I per últim, no ho voldria ser perquè no crec que pugués soportar el fet de veure morir una i altra vegada totes aquelles persones que estimés, seria una vida eterna però eternament trista.

Vale!

Yasmin ha dit...

Hola a tots!!

Gràcies Carles per l'entrada!:)

Uns versos preciosos que expressen el significat dels déus pels grecs, aquests servien per explicar tot el que a nosaltres, els humans, se'ns escapa, el que de vegades no som capaços de veure.
També és desprèn dels versos el sentiment de l'enveja derivat de la raça humana degut a les accions divines.
El final del poema expressa l'anhel per part dels humans a tornar a casa, a l'Olimp; on un dia vam tenir l'oportunitat d'igualar-nos davant dels déus, però per "desgràcia" els humans van ser desterrats i com expressa el poema amb la metàfora de l'hivern condemnats al sofriment.

Però també es pot veure un sentiment esperançador en els dos últims versos: segur que mereixem una mirada bona i un cop de mà per part dels déus.


Personalment aquests versos em suggereixen sentiments d'anhel i de nostàlgia vers allò que els humans hem perdut, l'època feliç (en el poema la compara amb la joventut), però que demanem pietat i un cop de mà als déus per tornar a tenir el nostre lloc idílic.


A mi no m'agradaria viure eternament, penso que si tenim "data de caducitat" és per viure cada moment com si fos l'últim, per gaudir de tot el que ens brinda la vida. També penso que és bo adonar-se'n que totes les coses bones o maques són efímeres. Hauriem de somriure més i posar en pràctica el carpe diem!


Gratis et amore és un llatinisme que significa "amb gust i amb amor"
Avui dia l'adverbi gratis ha perdut tota vinculació semàntica amb el seu origen lèxic, amb la gràcia o el de bon grau. Actualment, gratis significa només que no s'ha de pagar amb diners, és un concepte purament econòmic.

Valete!

Mayte ha dit...

Amb la història dels Homes mortals i els deus grecs es pot trobar un paral·lelisme amb Déu i Satanàs(Lucifer) (en l'àmbit religiós-bíblic-)
Som de fet, els homes mortals, com petits Satanàs(Lucifer) inconscients. Diu la llegenda que Lucifer era, en els seus principis , un àngel tan preciós i brillant com els demés i convivia amb Déu. Eren de la mateixa categoria divina , però Lucifer no era perfecte, la seva personalitat rebel va causar problemes i una rebelió. I Déu, al igual que Zeus , ofés per la soberbia i l'intent d'engany cap a ell, l'expulsà del cel, i el desterrà als inferns.. Un lloc on la malesa, els pecats, la tentació, la defectuositat existeixen, i la mort és la protagonista de la vida.


A part, el poema és preciós i ple d'amor que és de fet el valor més imprescindible. Esperança i fe en que la sort et recollirà del terra quan caiguis. I que la mort vindrà a recollir-te tard o d'hora , però vindrà perqué mai deixa plantat a ningú, potser tarda però la mort no fa mai un lleig , acudeix a la cita ,que té apuntada a la seva agenda, amb nosaltres sempre..
És per això, mortals, que hem de desmanegar-nos una mica i pecar de tant en quan. De fet som uns Lucifers desterrats a una terra plena d'imperfeccions , uns àngels desterrats . Perfectament imperfectes

Mayte ha dit...

Aquest poema i l'entrada en sí m'ha fet reflexionar sobre la mortalitat i la de cops que haurem volgut ser immortals, déus amb cossos perfectes, bellíssims i sense ni una arruga al front , ni una cana, ni caspa, ni berrugues, ni "gordures". La de cops que haurem maleït la nostra mortalitat humana, la nostra mala pata , les nostres males passades, els nostres somnis trencats i les nostres ambicions que només ens porten a la desesperança,frustració e insatisfacció.
Sí , mai ens fixem en les coses bones que tenim, com els sentiments i la mateixa mortalitat.
Sabem que de vida només n'hi ha una i és per això que ens deixem portar pels sentiments, patim, i som massa conscients de que som el temps que ens queda. Sí , la mortalitat ens fa sentir , sentir amor, sentir dolor, tristesa,insatisfacció , plaer, confussió, la própia mort acarician-te la galta....
I això és la joia de viure: sentir i morir tenint una vida viscuda, sufrida, treballada i per fi realitzada. Cosa que si fóssim immortals, la vida seria pesada, inútil, sense objectius, no hi hauria poc temps, n'hi hauria infinit, no sentiriem res, ni la por a la mort que ens fa sovint fer boixeries i "Carpe Diem's" i viure al màxim.

Sí , els déus ens envegen. Igual que un famós enveja la vida mediocre de la Manoli que ven mocadors a 3 euros a la plaça, i que riu amb boixeria amb les clientes, vivint una vida efímera però intensa , simple i preciosa.

Això em recorda a una cançó de rap que diu que potser les desgràcies del món les causa Déu , per fer-nos mal , ja que ens enveja perquè som mortals i ell etern.
O també hi ha una pel·lícula,en la qual un robot (IMMORTAL), es sincera parlant sobre la sort que tenen els humans . I diu així :

"Fíjate en tí, no lo digo con ánimo de desprecio, pero fíjate bien, el material del que estáis hechos es blando, y su energía depende de la oxidación ineficiente de la materia orgánica. Entrais cada noche en un estado de coma y soñais, ¿pero de que sirven los sueños si casi nunca se cumplen? Pensais, es cierto, pero os equivocais frecuentemente, y a la menor variación externa perdeis vuestra eficiencia. Sois alterables, sois imperfectos, en cambio yo…"

Mayte ha dit...

La vida és com la dona que descriu Joaquin Sabina en una de les seves meravelloses cançons, si divisem entre líneas la metàfora de la vida mortal :

"Inocente y perversa, un mundo sin dioses,
alegre y repartida como el pan de los pobres.

Le di mis noches y mi pan, mi angustia, mi risa,
a cambio de sus besos y SU PRISA;
con ella descubrí que hay amores eternos
que duran lo que dura un CORTO INVIERNO.
"

sandra ha dit...

Hola!

Aquest poema m’agrada molt.
Realment m'ha costat una mica entendre'l però amb atenció l'he pogut entendre perfectament i m'ha semblat un poema preciós.

Els versos d'aquest poema parlen del que significaven els deus per els grecs, tots els deus, com eren..
Peró també aquests poema parla de com som nosaltres, de que podem fer
Desitjant ser com ells, ser com els deus.


Moltes felicitats Carles per la entrada!

Valete!

saramarcos ha dit...

Salve!!!
Moltes felicitats Carles una gran entrada i un gran poema!
Aquest poema m’agrada molt.
Com diuen aquest poem reflexa perfectament la importància que tenien els deus per la població grega. Tenen tota la raò.
Gràcies Carles per la teva aportació.