10 octubre de 2010

Un cor de pedra

L’altre dia, a classe de Literatura castellana, vam comentar un poema que feia referència a un mite clàssic: Ifis i Anaxàrete. Em va recordar la lectura que l´any passat vam fer de l´adaptació de Les Metamorfosis d´Ovidi, Narracions de mites clàssics (Part III, Cossos transformats en pedres):

14.

Hágate temerosa
el caso de Anajárete, y cobarde,
que de ser desdeñosa
se arrepentió muy tarde,
y así su alma con su mármol arde.

"Ifis, un noi de Xipre jove i ple de vida, va enamorar-se perdudament de la bonica Anaxàrete, que provenia d’una família amb importants avantpassats com Teucre, considerat el fundador de la nissaga troiana. La noia havia crescut en un ambient ple d’orgull, supèrbia…
Ifis aprofitava tots els moments del dia per expressar els seu amor cap a l’estimada, però aquesta no només no prestava atenció als elogis del noi, sinó que a més se´n reia i en totes les ocasions que se li presentaven feia burla dels sentiments d’Ifis.
Desesperat, el noi, havent perdut qualsevol esperança de ser correspost o escoltat per la noia, va prendre una radical decisió que tindria conseqüències per a tots dos; va decidir penjar-se just davant la porta d’Anaxàrete. El mite explica que quan la noia veié mort el jove que sempre havia demanat el seu amor,va començar a plorar i en aquell moment va adonar-se que ella també l’estimava; però ara ja era massa tard, la seva arrogància havia fet que no fos possible viure una vida plena gràcies a l’amor que podrien haver compartit.
Venus, la deessa de l’amor, terriblement enfurismada davant la fredor que Anaxàrete havia expressat cap al noi durant la seva vida i la manca de sentiments manifestada, va convertir-la en una estàtua de pedra, tal i com el seu cor, i va ser col·locada encapçalant la tomba d’Ifis, de manera que sempre més hagués de veure el seu estimat mort, el qual, així, mai més podria retrobar."

Què en penseu d’aquest mite? Algú sabria dir quin poeta ens ha parlat d’ell en una obra que hem llegit a classe? I en quin poema dels que hem llegit a Literatura apareix la història d’aquests dos joves de Xipre? Quina relació podem establir entre aquest autor i Ovidi?
Creieu que podem relacionar la narració d´Anaxàrete i Ifis amb el llatinisme carpe diem? Per què?

Anna Carbó
2n Batxillerat

12 comentaris:

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!

Anna, amb aquesta entrada segur que faràs feliç a qui ja porta tantes setmanes insistint-hi!

El poema ple de referents clàssics que tu comentes i que vam estudiar a classe va ser el de Garcilaso de la Vega " A la Flor del Gnido". Aquesta referència als clàssics és molt pròpia de l'època literària en què va viure l'autor, el Renaixement.

Vale!

anna-rn ha dit...

Hola!
Està molt bé poder veure com el que estudiem en una matèria ho podem aplicar a d'altres.
Jo crec que si que podem relacionar aquest mite amb el llatinisme carpe diem, perque Anaxarete no va aprofitar el seu moment i va deixar escapar a Ifis i després es va arrepentir, per tant hem d'aprofitar les oportunitats abans que no sigui massa tard, i això també és el que vol transmetre Garcilaso de la Vega en el seu poema.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez.

esther ha dit...

Hola!

Felicitats per l'entrada Anna! És molt interessant!

Penso que aquest mite és molt profund i es pot aplicar perfectament a la realitat d'avui en dia. Personalment penso que ens fa reflexionar sobre nosaltres i tot allò que ens envolta. Moltes vegades no valorem la gent que ens estima i que està al voltant nostre, ens creiem millors i caiem en la supèrbia, i desprès un cop perdem a aquestes persones ens adonem de tot el que hem fet i ens en penedim. Penso que això va molt lligat amb el llatinisme del Carpe Diem, és a dir, aprofita el moment, viu al màxim amb les persones que estimes i tot el que tens al voltant perquè algun dia s'acabarà i desprès et pendiràs de no haver-ho aprofitat, tal i com li ha passat a Anaxàrete.

Vale!!

Laura Guillén ha dit...

Hola!
Jo crec que si que podem relacionar aquesta hitòria amb el llatinisme "carpe diem" ja que moltes vegades no apreciem les coses fins que no les perdem i no les disfrutem el dia a dia (com diu el "carpe diem") que és el que li passa a la protagonista d'aquesta història que fins que no ha perdut al que pensava que tindria per sempre, no el sap apreciar, i quna perfi l'aprecía, ja és massa tard.

Sanja ha dit...

Hola!

M'agradat molt el mite, transmet molt.
Jo també crec que es podria relacionar amb el llatinisme carpe diem, ja que la jove que mostra una actitud molt persuativa, no ha aprofitat el temps i sobretot no ha sabut valorar el que te al voltant.

En el poema de Garcilaso, es dona una situació semblant. Esta dedicat a una dama, de la qual un amic seu, Mario Galeota, n'estaba enamorat

PD; Anna felicitats per la fantástica entrada! :)

carles ha dit...

Com qui no vol la cosa: interdisciplinarietat, ampliació d'allò vist a la classe, interés per participar més enllà de l'estrictament necessari per aprovar... D'això se'n diu fer camí,sí senyor, gràcies Anna i comentaristes. Ah,i gràcies Vaixell per acompanyar-ho.

El vaixell d'Odisseu ha dit...

A tu, Carles, per animar els tripulants a fer exactament el que comentes: a ampliar coneixements, a tenir interès per participar més enllà de..., en fi, tu i jo ja sabem de què parlem. Abraçades i a continuar la col·laboració, que pot ser molt fructífera per als nostres alumnes.

Clàudia ha dit...

M'ha agradat molt aquest poema, no coneixia aquest mite i la veritat és que m'ha semblat preciós. Penso que com a humans tenim el deure de parar-nos a escoltar els nostres sentiments i no entendre’ls quan ja es massa tard.

Guillem Fargas ha dit...

Crec que aquest mite és molt dur i alhora real, ja que actualment (com la majoria de coses que van escriure els clàssics)encara és present actualment.Moltes vegades no valores el que tens fins que ho perds i crec que és una cosa que s'hauria d'intentar evitar, i així disfrutariem molt més de les nostres vides.
I això va íntimament relacionat amb l'expressió llatina del carpe diem, ja que hem de valorar el que tenim al moment i no fer-ho quan ho perdem, és a dir, viure el moment.

Vale

Paula ha dit...

El mite m'ha encantat.
I crec que si que el podem relacionar amb el llatinisme carpe diem, ja que molts cops no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. Ens acostumem tant a veure-ho que no ens plantajem què passaria si un dia desapareixés.
Així que en aquest mite podem veure que ella no viu l'amor amb Ifis i després s'en penedeix de no haver viscut el moment.

Vale!

Marc Navarro ha dit...

Salve!

Gracies Anna per la entrada es un mite molt interessant que me'n recordo vam llegir a 3r d 'ESO a castella amb el Carles i que em va semblar molt interessant. Poc despres em vaig enterar que el mite tenía a veure amb Ovidi i encara em va agradar mes.

Valete!

Yasmin ha dit...

Hola!!

No coneixia aquest mite, però la veritat és que m'ha agradat molt.
Crec que és una història que transmet i que alhora és molt dura, però també penso que això de no valorar el que tenim fins l'últim moment ens passa molt sovint, per desgràcia.

També crec que té relació amb el llatinisme de carpe diem, ja que aquest mite ens mostra que l'arrogància de la noia, va impedir expressar el seus sentiments cap a Ifis, i no va poder viure una vida plena. Llavors quan va morir el noi, ella es va penedir de no haver viscut el moment. I el carpe diem ens vol dir precisament aquesta idea, que no pensem en el demà i que gaudim del present.

Vale! :)