15 octubre de 2010

Hèctor, un heroi modern

Rubens, La mort d´Hèctor

Totes les societats han tingut i establert els seus herois. La figura de l'heroi, doncs, sembla comportar una mena de necessitat de l'home per emmirallar-se en uns éssers excepcionals a qui admirar. Tanmateix, aquests personatges no han tingut ni les mateixes característiques ni el mateix tarannà segons cultures i èpoques. Un dels factors que potser marca més la distància entre els herois “antics” i els “moderns”, és a dir, els nostres, segons el meu modest entendre, és el de la precarietat d'aquests últims respecte dels primers. Vull dir que el nostre món està fabricant uns herois i uns mites amb data de caducitat, que només acontenten la necessitat de la què parlàvem abans de manera momentània però que, paradoxalment, la generació següent els substitueix per uns altres d'equivalents. I això que vivim, diuen, en el que s'anomena “societat de la informació”, és a dir, som membres d'un món que, com cap altre en qualsevol moment de la història de la Humanitat, pot recordar amb més facilitat perquè qualsevol té accès immediat a biografies, fets i personatges que han marcat les vides de molta gent. Però oblidem amb facilitat o, i aquest potser és el veritable motiu d'aquestes línies, hem perdut la capacitat, que sí tenien els nostres clàssics de reconèixer allò que veritablement cal preservar de l'oblit. Posaré un parell d'exemples.

Actualment i per sort, (parlo de la nostra realitat, en altres llocs del món la cosa seria diferent) no tenim herois militars. La música, el cinema o els esports substitueixen en el nostre imaginari col·lectiu soldats, generals i grans batalles. Bé, potser caldria afegir aquesta nova subespècie del tertulià televisiu de programes del cor, però no tinc ganes de frustrar-me. En el camp de l'esport, per centrar-me en un però podeu posar vosaltres els exemples que volgueu, la cosa està clara. De fet, Píndar ja ens ho advertia en les seves Olímpiques. Per exemple, la XIII, dedicada a l'atleta Xenofont de Corint (podríem posar-ne qualsevol altra). Després dels primers versos, dedicats a l'heroi, passa a fer un elogi de Corint i dels mites nascuts en aquest lloc. D'alguna manera és com si ens digués (perdoneu-me que faci de Píndar): “La glòria d'aquest Xenofont, tot i ser ara molt gran, passarà, en canvi, els grans mites perduraran per sempre.” Recordem aquella magnífica escena de El club dels poetes morts, quan el professor ensenya als seus alumnes les fotografies d'equips de futbol d'anys passats. Què en queda d'ells, ubi sunt? Es pregunta mentre xiuxiueja el famós carpe diem...I què es pot dir d'un equip com el Barça? Cada mes juga tres “partits del segle” d'una importància vital i trascendent (que, no cal dir-ho, oblidem al cap de quinze dies)... Són herois i mites que no duren, potser perquè els hi falta l'element més important per esdevenir un autèntic heroi. I quin és aquest element? Podria ser una pregunta a contestar pels mariners del Vaixell d' Odisseu. Jo, i ja per anar acabant, en faig una primera resposta, a veure què us sembla.

Ho diré a la valenta: l'heroi ha d' ésser algú com nosaltres que accepta un destí que cap de nosaltres està disposat a assumir i que ens salva. Per això és un heroi, perquè fa per nosaltres allò que ningú més està disposat a fer. I, per tant, tant se val si arriba esgotat i ningú no el reconeix, com Ulisses, o, com el gran Hèctor, cau derrotat i humiliat per Aquil·les. Ambdós són herois perquè gràcies a la seva vida, al seu sacrifici en definitiva, tots nosaltres podem aprendre una lliçó que no oblidarem mai. Aquesta lliço no té temps, perdura en el nucli del nostre ser com a persones i esdevenen clàssics perquè sempre ens caldrà tornar a ells quan equivoquem el rumb. És la vida la que es posa en joc, no l'èxit, o la fama, o els diners, no. És quelcom molt més important. Potser per això, en la novel·lística actual estem assistint a l'aparició d'una mena de personatge, que casualment molts qualifiquen d'anti-heroi, que, precisament a través de la seva derrota personal, salva la col·lectivitat. Penso en escriptors com Landero, Antonio Soler, Javier Reverte, Arturo Pérez Reverte, etc. Els seus personatges, en aquest sentit tan “moderns” com els d'Homer, són, per a mi, els autèntics herois, els qui tenen un missatge capaç de trascendir el moment present per poder ser rellegits (d'això n'estic segur) d' aquí cent anys amb la mateixa catarsi existencial per part del lector. Són persones que tenen alguna cosa important a dir i a ensenyar. Són mestres, en el sentit més meravellós del terme, i per això mereixen el nostre agraïment i el nostre més sincer reconeixement.

Carles Cervelló

10 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies per aquesta entrada tan esperada, Carles. L´heroi modern és efímer, sí, i potser caldrà girar la mirada enrera, també en això, per reformular una pregunta tan necessària per a qualsevol societat. Quins herois volem? Quins referents hem de tenir? Si la literatura esdevé, entre moltes de les virtuts que se li atribueixen, un procés d´identificació amb la pròpia vida i el propi jo, Ulisses, Hèctor, Èdip i molts altres herois clàssics tenen aquelles propietats terapèutiques que ens fan la vida més comprensible i a nosaltres mateixos més humans. Una abraçada.

Yasmin ha dit...

Hola!

Felicitats a l'autor d'aquesta magnífica entrada, m'ha agradat molt, i penso que aquest tema dels herois actuals i els antics dona molt per pensar.

Crec que els "herois" actuals no duren gaire i els oblidem fàcilment perquè els hi falten els elements i els valors els quals encara avui seguim aprenent dels nostres referents de l'antiguitat. Com el valor de compartir amb els altres les coses que sabem (non sibi), que vam estudiar a classe amb el film del club dels emperadors, gran pel·licula per cert, tan bona com la del club dels poetes morts.
Aquesta expressió vol dir: no per un mateix, sinó pel bé comú.

També estic molt d'acord i destaco el que dius que els nostres veritables herois (els referents clàssics) es jugaven la vida, no com la majòria dels que se'ns presenten avui dia, que es juguen l'èxit , la fama o els diners. Com és el cas del Barça, que competeix per diners.

Respecte a la teva pregunta Jordi sobre quins herois i referents hem de tenir, crec que els millor herois que podem desitjar avui dia en la nostra societat, són els que transmetin un missatge, el qual siguem capaços d'aprendre una lliçó que ens serveixi per avançar pel difícil camí de la vida, i també que aprenem a ser millors persones i més humans amb tothom i que com dius tu, Jordi, ens facin la vida més comprensible.

Valete!! :)

esther ha dit...

Hola!!

Molt bona entrada Carles, gràcies per presentar-nos un nou tema a debatre, molt interessant.
Segons el meu punt de vista avui en dia es confon molt la paraula “heroi” amb la de “ídol”. Penso que l’exemple que has agafat de l’esport és molt adient en aquest cas. Si ens fixem en els jugadors de qualsevol esport, podem veure que ho poden fer molt bé o molt malament, però la gent tendeix a relacionar el fet que sigui el seu idol, pel fet que juga bé, amb el fet que sigui un “heroi” per a ell.
Crec que aquest és un error molt gran ja que en el moment en què pensem això, estem veient a el nostre suposat “heroi” molt lluny de nosaltres, fent coses que nosaltres creiem que no podríem fer i que per tant l’hem d’admirar per això. Però un heroi és tot el contrari, ha de ser algú que sentis proper a tu, que el puguis aplicar a la teva realitat, que és la d’avui en dia, i que per tant ens transmeti uns valors a partir dels seus actes, que ens ajudin a saber com seguir endavant en una situació determinada o si ens hem equivocat de camí.
Penso que els mateixos grecs això ho van valorar molt ja que els mites han sigut recordats i transmesos de generació en generació per la seva importància i rellevància dintre del món on vivim. I precisament els protagonistes, entre altres, d’aquest mites eren déus personificats, de manera que els sentíem molt propers a nosaltres, tal i com hauríem de sentir amb els nostres verdaders herois, que són aquells que a partir dels seus actes duent a terme alguna acció de gran rellevància per la nostra societat, i que per aquest motiu perduren durant molt temps. Per això mateix diem que la fama és efímera i per tant “l’heroi” que la posseeix també.

Vale!

anna-rn ha dit...

Hola!

Sí, els herois moderns són molt més efímers que els d'abans, això és cert, però els herois actuals, encara que són efíemrs també ens aporten alguna cosa, el problema és que moltes vegades no ho sabem veure. Per exemple quan veiem el futbol i un jugador juga molt poc però s'ho pren amb naturalitat i continua esforçant-se a pesar de tot, sense que nosaltres ens n'adonem, ens està ensenyant que no ens hem de rendir i que sempre hem de continuar lluitant, per tant tots els herois ens donen alguna cosa, el problema és si sabem veure-ho o no.

Als herois actuals potser el que els falta és fer veure a la població que són reals, que no són tan fabricats com semblen, per tant si mostressin aquesta realitat potser perdurarien molt més en el temps ja que la gent s'hi sentiria encara més identificada.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez.

laa.neuus ha dit...

Hola!


Jo crec que els verdades herois mai s'obliden, per mi formen part de la història, són mites que sempre recordarem, per mi un exemple serà Michael Schumacher, es recordara sempre que ha estat un gran campió i es recordaran les seves victòries.
Altres són els que han estat grans campions i han mort en la lluita dels campionats, com ara Shoya Tomizawa o Ayrton Senna.
Crec que a part de l'esport hi ha pocs àmbits que ens deixen herois, més que res perquè l'esport és seguit per grans masses.


Adéu:)

Clara ha dit...

Hola!

Jo crec que un heroi no és qui fa alguna cosa destacable que tothom coneix, sense aportar res en concret. Per contrari, per a mi, és una persona que ens ensenya un valor posant com a exemple la seva mateixa actitud, que ens ajuda a seguir endavant i a ser una mica millors.
És més, per a mi un heroi no té per què ser algú que actua per la societat en general, també ho pot ser algú proper, anònim, que ajuda els que estima i és un exemple per ells, encara que les seves accions no siguin tan trascendentals com per ser reconegudes a nivell social.

M'atreviria a dir que conec més herois anònims i propers que de coneguts. Per a mi, els meus herois estan al meu voltant i són els que estan dia a dia al meu costat.


Valete!

Marc Navarro ha dit...

Salve!

Estic d'acord que avui ja no hi ha guerres i per tant no poden haver-hi herois militars com Aquil·les o Hector però jo crec que els herois no tenen perque ser efímers.Una persona pot deixar la seva petjada en la història sense cap necessitat de ser un heroi pero ser reconegut per tots, podría ser per exemple algun cientific que dintre d'alguns anys descobris algun medicament o algun metode per el càncer per exemple i ser un heroi per fer aquest descobriment i que sigui recordat per molta gent perque el seu descobriment segueixi sent utilitzat.

Vale!

Paula ha dit...

Carles, aquesta entrada m'ha encantat!
Jo crec que a una persona a la que anomenem heroi no serà el mateix per a cada persona. Quan posaves l'exemple del Barça i els seus jugadors m'he donat compte que pot ser que per molts de vosaltres o siguin, però per a mi no.
Crec que un heroi no te que ser una persona que surti per la televisió amb milers de focus a la cara i explicant les seves proeses, sinó aquell que no necessita que li diguin que és una gran persona i que ha salvat la humanitat, més aviat és aquell que o fa desinteressadament, aquell que ajuda els altres sense pensar-ho.
Crec que els meus herois són les persones que he tingut al meu costat quan o he necessitat, són aquells que no s'han plantejat ni un moment recolzar-me. Són les persones que m'han ajudat a créixer mica en mica i ha traçar el meu camí.
Crec que els herois del passat són tots aquells que ens han donat lliçons de vida amb els seus actes.

Valete!

Clàudia ha dit...

Primer de tot felicitar al Carles per aquestes entrades que sempre ens fan entrar en debats :)
Jo penso com el Marc, un heroi no ha de ser per força efímer.
Penso també que el concepte d'heroi molts l'enfoquen cap a gent famosa, coneguda arreu del món, per mi un heroi no ha de ser necessariament una estrella.

Júlia Vallespir ha dit...

Hola a tothom!

Estic totalment d’acord amb la Clara. Jo no crec que un heroi sigui precisament aquell faci ostentació de les seves gestes. Crec que, a vegades, els autèntics herois són aquells que ( com heu dit anteriorment alguns de vosaltres), com els de l’antiguitat, ens aporten un seguit de valors morals ( com la valentia d’Héctor, o la fidelitat de Penélope), unes pautes que ens serveixen per poder seguir endavant o un model a imitar. Per mi, els herois actuals són aquella gent que humilment i des de l’anonimat es dediquen als altres sense esperar res a canvi i, moltes vegades i ens segons quins països, jugant-se la vida per aquells valors en què creuen. Per mi, els herois són aquells que s’esforcen per fer un món millor encara que sigui a petita escala , estimant aquells qui l’envolten i oferint un somriure o un cop de mà a aquell que ho necessiti.

Vale!