No vulguis saber, doncs és pecat saber-ho, quina fi a mi o a tu,Leucònoe, ens han assignat els déus, i no cerquis el futuren els càlculs babilònics. Molt millor serà suportar allò que ha de venir,tant si Júpiter ens ha atorgat més hiverns com si aquest,que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades, és el darrer:tingues seny, barreja i filtra els vins, i en la curta vida,talla qualsevol esperança a llarg termini. Mentre parlem, el temps, envejós, haurà fugit:aprofita l'instant, i poc confiis en el dia de demà.
No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç,
sense haver alimentat els teus somnis.
No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el
dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.
No abandonis les teves ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària…
No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar al
món, perquè, passi el que passi, la nostra essència està intacta.
Som éssers humans plens de passió, la vida és desert i és oasi.
Ens tomba, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra
pròpia història.
Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua. I tu
pots aportar una estrofa …
No deixis mai de somiar, perquè només en somnis pot ser lliure l’home.
No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un
silenci espantós. No et resignis, fuig …
“Jo emeto el meu crit per les teulades d’aquest món”, diu el poeta;
valora la bellesa de les coses simples, es pot fer poesia sobre les
petites coses.
No traeixis les teves creences, tots mereixem ser acceptats.
No podem remar en contra de nosaltres mateixos, això transforma la
vida en un infern.
Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida per davant.
Viu intensament, sense mediocritats.
Pensa que en tu està el futur, i assumeix la tasca amb orgull i sense por.
Aprèn dels qui poden ensenyar-te. Les experiències dels qui es van
alimentar dels nostres “Poetes Morts”, t’ajudaran a caminar per la vida.
La societat d’avui som nosaltres, els “Poetes Vius”.
No permetis que la vida et passi a tu, sense que tu la visquis.
Gairebé vint segles separen aquests dos textos de dos dels poetes més importants i influents que ha donat la literatura universal: el romà Quint Horaci Flac (65-8 aC) i l'estadunidenc Walt Whitman (1819-1892). Malgrat el pas del temps, el deixeble recull els fruits del mestre, que també va ser alumne avantatjat dels millors lírics grecs, mestres i deixebles alhora d'altres tradicions. Tota una lliçó de vida.
Després d'haver dedicat unes classes a reflexionar sobre el valor de la tradició i del llegat que ens han deixat els clàssics, si llegiu aquests dos veritables himnes al goig de viure, malgrat totes les adversitats que aquest ens depara, què heu après, què en penseu, què voleu dir? Prosit et sapere audete!
