Una lectura d'Antígona

Acabem aquests dies la lectura d'un text bellíssim, l'Antígona de Sòfocles. Bell per tot el que representa i significa i alhora, i tal vegada per això mateix, necessari per comprendre alguns aspectes essencials del que ara mateix passa al nostre voltant. El conflicte moral entre la jove princesa tebana i el seu oncle i rei -o rei i oncle per dir-ho segons ell mateix signaria- ens remet a una lluita de prioritats que, certament, és la clau de la seva intemporalitat: quines lleis hem d'obeir? Les dels homes, arbitràries i mutables, o les dels déus, les del cor, lleis no escrites i imperibles? Ja sabem el desenllaç: transgredir les primeres (ὑπερβαίνειν νόμους) li comportarà a Antígona un funest final decretat pel poder encarnat per Creont. Però no li anirà molt millor -diríem fins i tot que molt pitjor, transformat en cadàver vivent- al governant que gosarà creuar la perillosa línia vermella de la hybris política i, per tant, moral.

Deixeu-me dir que m'ha agradat molt fer aquesta lectura amb vosaltres, que l'he gaudit de nou i m'ha permès confirmar que la literatura és terapèutica i salvadora, i una eina indispensable per interpretar més i millor el que som, la nostra fragilitat i la nostra grandesa. Antígona i Creont son dos paradigmes de la condició humana que vint-i-cinc segles després continuen tan vius com aleshores. Sòfocles ja ens va marcar el camí. I hauríem d'aprendre a escoltar les sàvies veus del passat per esdevenir millors. Jo, almenys, n'estic convençut. 

Espero i desitjo que també a vosaltres la seva lectura us hagi estat una experiència plaent, estimulant i enriquidora, i una invitació a la reflexió i al generós acte de compartir i respectar les idees plurals dels altres. Tinc la sensació que així ha estat i si una cosa agraeixo per damunt de tot és la predisposició i les ganes que vau manifestar de fer-ne la lectura després d'haver assistit, el curs passat, a la representació de l'Èdip rei al Teatre Joventut de L'Hospitalet. No tot està perdut.

I, com no podria ser d'altra manera, espero també les vostres opinions i comentaris al respecte. Gràcies.

Clàssics per a la vida

De tant en tant gaudeixo molt passejant-me per les entrades de “El vaixell d’Odisseu”. Ho faig –ho confesso ben de grat- amb una certa enveja. I no tant per la qualitat i interès dels articles (que en tenen de les dues amb escreix) sinó, més aviat, per la magnífica oportunitat que representa de trobada. Trobada intel·lectual entre un professor que valora molt allò que els seus alumnes poden i volen aportar, en Jordi, no ens enganyem, i vosaltres, alumnes, que sabeu anar més enllà d’allò estrictament necessari per aprovar una matèria determinada. Així, doncs, gràcies per la vostra generositat i pel vostre talent.

Un cop feta aquesta breu, però necessària, captatio, deixeu-me compartir allò que motiva l’atreviment de fer-me present entre vosaltres. Us he de dir que, des de ja fa una pila d’anys (més val no entrar en detalls...) llegir ha esdevingut per a mi una activitat quasi tan quotidiana com el respirar, el menjar o, també, el riure i el gaudir de l’amistat. Això fa que, de vegades, es vagin adquirint vicis no massa recomanables que, davant d’una nova lectura, poden fer que el llibre en qüestió no t’arribi com ho podria haver fet. D’altres, però, i afortunadament això també em passa, comences un llibre i la lectura de les primeres pàgines et sacseja de tal manera que, de cop i volta, recuperes en un instant la il·lusió i l’enamorament dels catorze anys quan, en el meu cas, vaig descobrir allò que els llibres podien fer amb mi. Es produeix així allò que els grecs anomenaven ἀναγνώρισις, és a dir, una mena de reconeixement que et trasbalsa per dins i et canvia.

Heus aquí el que m’acaba de passar amb la lectura de Clàssics per a la vida, llibre del professor de Calàbria Nuccio Ordine, publicat per Quaderns Crema aquest mes d’octubre. No us vull dir res del llibre perquè m’agradaria fer-vos una proposta: llegiu-lo, millor, compreu-lo i llegiu-lo. A casa s’han de tenir llibres, no cal que siguin gaires, n’hi ha prou que siguin aquells que us poden canviar la vida. Feu-vos-el vostre i, si voleu, en parlem en aquest blog, a les aules, al bar o allà on sigui. Estic segur que a vosaltres també us sacsejarà i us farà millor persones. És per això que us el recomano, perquè tinc el convenciment que la seva lectura, i les lectures que segur es derivaran de les seves pàgines, no us deixaran indiferents i provocaran en vosaltres una reflexió sobre el mateix fet de viure que esdevindrà un autèntic company de camí.

Així doncs, si voleu, ja sabeu què podem fer entre tots...

Carles Cervelló

Professor de Llengua castellana i literatura

P.S.: A propòsit d'un llibre anterior del mateix autor, cliqueu aquest enllaç. 

Imatges per pensar: som narcisistes?

Observeu atentament la imatge, llegiu aquesta adaptació del mite de Narcís, esbrineu i expliqueu-nos qui era i què és el narcisisme i pregunteu-vos si vosaltres doneu el perfil o sabeu d'algú que s'hi acosta perillosament. I reflexioneu també sobre el rol que la tecnologia (lato sensu) i sobretot les xarxes socials (stricto sensu) hi juguen en tot plegat. 

Sapere audete, cogitare audete!

P.S.: maquíssima la versió que del mite ovidià va fer l'Anna Ruiz amb premi inclòs.

        Mort de Celia Fuentes, article de l'escriptor Lorenzo Silva