Magna celebratio Nativitatis!

Un any més han acabat les classes d'un intens primer trimestre i els alumnes de Llatí i Grec de primer de Batxillerat hem decidit posar-hi punt i final amb una gran festa, una magna celebratio nadalenca ben especial (i merescuda!).

Vam començar, com ja és tradició, amb unes cançons ad hoc que vam interpretar plegats, dues en llatí (Adestes fideles i Sancta Nox) i una en grec (Τρίγωνα-κάλαντα). Coincidint amb les dates de les antigues Saturnàlies romanes, on era popular l’intercanvi de regals, vam decidir preparar una petita sorpresa per al nostre magister-διδάσκαλος fent uns cartellets amb frases i locucions llatines i vam disposar també un gran banquet-simposi a la grega –possiblement no tan solemne com ells el celebraven- amb uns plats ben especials, no només perquè ens hi vam llepar els dits, sinó sobretot perquè van ser alguns dels nostres companys -amb la col·laboració d'algun que altre familiar- els qui van cuinar-los: melitzanosalata (Μελιτζανοσαλάτα) –crema d'albergínies-, houmous (Χούμους) –crema de puré de cigrons-, tzatziki (Τζατζίκι) –salsa de iogurt-, tirópita (Tυρóπιτα) –pasta filo farcida de formatge feta- i karidópita (Καρυδόπιτα) –semblant a un pa de pessic amb almívar-. A més a més de refrescos i altres aperitius que vam afegir a l'àpat.

Finalment, i per acabar aquesta celebració de cloenda tan entranyable, vam immortalitzar el moment fent algunes fotos de grup per deixar constància de la nostra alegria compartida.

Així que, a la resta de tripulants i seguidors del Vaixell d'Odisseu, omnibus BONAM NATIVITATEM ET ANNVM NOVVM FAVSTVM FELICEM 2017 exoptamus!!! 

Cristina Tamashiro Famiankova

1r de batxillerat humanístic

Le Jardin d'Artemis

Hace unos días paseaba con mi familia por las calles de París, en el Barrio Latino, buscando un lugar donde celebrar una cena especial cuando nos encontramos con este restaurante pequeño y pintoresco...

El menú estaba tanto en inglés como en francés, por suerte para aquellos de nosotros que no tenemos fluidez con el idioma galo, el servicio fue maravilloso, y la comida, espectacular.

Cuando vi el nombre del local, enseguida me vinieron a la cabeza mis clases de griego, la segunda generación olímpica y la historia de Ártemis:

En la mitología griega, Artemisa o Ártemis (en griego antiguo Ἄρτεμις —nominativo— o Ἀρτέμιδος —genitivo—) fue una de las deidades más ampliamente veneradas y una de las más antiguas. Algunos investigadores creen que su nombre, y de hecho la propia diosa, era originalmente pregriega.  Homero alude a ella como Artemis Agrotera, Potnia Theron, ‘Artemisa del terreno virgen, Señora de los Animales’. En el periodo clásico de la mitología griega, Artemisa fue descrita a menudo como la hija de Zeus y Leto, y la hermana melliza de Apolo. Fue la diosa helena de la caza, los animales salvajes, el terreno virgen, los nacimientos, la virginidad y las doncellas, que traía y aliviaba las enfermedades de las mujeres. A menudo se la representaba como una cazadora llevando un arco y flechas. El ciervo y el ciprés le estaban consagrados.

En época helenística posterior, asumió incluso el papel de Ilitía como ayudante de los partos y acabó siendo identificada con Selene, una titánide que era la diosa griega de la Luna (razón por la cual en ocasiones aparece representada con una luna creciente sobre la cabeza). También fue identificada con la diosa romana Diana, con la etrusca Artume y con la griega o caria Hécate.

Os he querido compartir la impresión que tuvo el nombre del restaurante en mí. Mi familia no entendía porqué insistía tanto en cenar en este acogedor local. Lógico... probablemente no habían oído hablar de la segunda generación olimpica, ni de Ártemis y sus ciervos.  Pero yo sí, y en ese momento me acordé también de las palabras de Jordi, mi profesor de latín y griego: "conocer la cultura de los antiguos griegos y romanos es abrir las puertas de nuestro propio conocimiento". 

                                                                                               34 rue Mouffetard, 75005 París, Francia

Salomé Kvatashidze

2º de bachillerato humanístico

Ego sum murmillo

Aquests dies, els alumnes de llatí de 2n de batxillerat estem dissenyant i elaborant col·laborativament els nostres propis monogràfics sobre els continguts de civilització romana prescrits per a les PAU, des de l’urbanisme fins els temples, passant per l’habitatge i els edificis d’oci. I és en aquest últim aspecte, el dels edificis destinats al temps de lleure, en què la meva companya i jo ens hem centrat. Concretament, en els espais teatrals i l’amfiteatre.

Mentre cercava informació sobre els diferents espectacles que s’oferien en un amfiteatre, ja va sorprendre’m que s’arribessin a citar fins a vint-i-sis tipus de gladiadors, tot i que els més habituals en fossin quatre:

·         - els samnites, amb escut (scutum) i espasa (spatha).

·         - els tracis, protegits per una rodella (parma) i un punyal (sica).

·         - els reciaris, que portaven una xarxa (rete) i un trident (tridens).

·         - els mirmil·lons o murmil·lons, distingits amb un casc que representava un peix marí.

Normalment, en un combat, s’aparellaven samnites contra tracis i reciaris contra mirmil·lons.

Però van ser aquests últims els que em van cridar l’atenció. Què hi feia un casc representant un peix marí en un amfiteatre? Em va picar la curiositat i vaig decidir fer una petita recerca per intentar esbrinar el perquè. Aquí us la deixo i alguna hipòtesi (potser agosarada) del perquè d’aquest nom atribuït a un tipus de gladiador.

L’etimologia de mirmil·ló (o murmil·ló) prové del mot llatí murmillo, -onis i aquest del grec μορμύλος o μορμύρος (mormýros), que es refereix a una espècie de peix (pagellus mormyrus -Linné, 1758-). Sembla ser que aquests gladiadors es deien així perquè en el seu casc hi havia representat aquest peix en relleu. En català s’anomena mabre, en italià mormora o mormillo (especialment al Laci i a la Campània, terra de gladiadors amb la famosa escola de Càpua), i en castellà herrera.

El seu hàbitat sol ser el fons llimós, arenós i fangós, generalment en àrees de ports i al Mediterrani és molt comú; tot i que és difícil de pescar quan no es fa amb l’art d’arrossegament, és a dir, amb xarxes. Cal recordar que el reciari era el gladiador que utilitzava com a armes una xarxa i un trident per enfrontar-se a un mirmil·ló.

El peix era un aliment essencial a l’antiga Roma. Les espècies més preuades eren la tonyina, l’esturió, el moll i també es consumia molt marisc, com ara musclos, cloïsses i pegellides. Per tant, tots aquests peixos eren molt valorats. Com ja he dit, el mabre era un peix difícil de pescar i, per això, no podia tenir un cost barat. Probablement, tan sols el podien degustar les bones butxaques. Així doncs, aquest fet també el convertia en un peix selecte alhora que també conegut pel gran públic, talment com ho eren els mirmil·lons a l'amfiteatre.

Espero que la meva petita investigació us hagi estat d'interès!

Kènia Sanz

2n batxillerat humanístic

Champollion i la pedra de Rosetta: el grec en va ser la clau

Hi ha molts aspectes fascinants del món antic que coneixem, però també n’hi ha molts que no. Segur que la visió que tenim actualment de l’antic Egipte no seria la mateixa si no sabéssim què signifiquen els jeroglífics. Això és possible gràcies a la incansable i magnífica tasca de Jean-François Champollion i el seu descobriment més important: la pedra de Rosetta. He volgut parlar sobre això perquè penso que és una història i una troballa infravalorada. Per això, tant si coneixeu què és la pedra de Rosetta com si no, m’agradaria explicar-vos la seva història, tant la de l'orientalista francès com la del monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

Un dels més grans enigmes lingüístics i, per tant, culturals, que ha hagut de resoldre la humanitat, i possiblement el misteri més gran relacionat amb el món antic fins als nostres dies, ha estat el dels jeroglífics: un conjunt de dibuixos ideogràfics el significat dels quals de ben segur, desconeixeríem si no fos per la pedra de Rosetta i la titànica empresa de l’historiador francès Jean-François Champollion.

Any 394 aC, Egipte

Tot el país està sota l’imperi de Roma, dirigit per Teodosi I el gran. Des de fa segles el grec s’ensenya i s’inculca tot i que fins l’any 394 aC no es  deixen d’usar els jeroglífcis. Al cap de pocs segles ja ningú sabrà què volen dir aquells símbols. Els jeroglífics queden definitivament en l’oblit i totalment enterrats quan els àrabs envaeixen Egipte.

Any 1798 AD, Egipte

Napoleó i les seves tropes es dirigeixen a Egipte per tallar les vies de subministrament als britànics. Mesos més tard, l’agost del 1799, una patrulla construeix defenses per a una ciutat a uns quaranta-cinc quilòmetres d’Alexandria. El nom de la ciutat, Rosetta.

Els soldats treballen sota un sol abrusador quan el pic d'un d'ells contacta amb una superfície dura. El soldat, nerviós, crida el seu comandant, Pierre-François Bouchard, per intentar averiguar què és. 

Napoleó torna a França, però els seus soldats i la pedra es queden a Egipte. El 1802, els anglesos s’apoderen de la relíquia i aquesta és traslladada al British Museum, al centre de Londres.

Any 1790 AD, França

Neix Jean-François Champollion a un poblet del sud francès anomenat Figéac. El seu naixement ja va ser accidentat i curiós alhora: la mare es va posar molt malalta durant l’embaràs i això li va provocar una paràlisi a quasi tot el cos. Els metges havien intentat fer tot el possible però la paràlisi no remetia; havien donat el cas per perdut i només podien esperar a que morís la mare i, evidentment, el fill. Desesperat, el pare va anar a un herbolari a demanar un remei. Aquest va observar la dona, va anar a buscar herbes al bosc, les va escalfar i en va fer un llit on la mare de Champollion s’hi havia d’estar immòbil. Al quart dia es va aixecar sense cap rastre de la malaltia. Semblava que la paràlisi i l’enfermetat s'haguessin esvaït per complet. L’herbolari va profetitzar a la mare de Champollion: "el teu fill naixerà i serà un home tant sa que donarà llum a la humanitat i tothom parlarà d’ell".

Jean-François va néixer el 23 de desembre de 1790 i ja des de petit va mostrar no només una gran intel·ligència sinó també una gran fascinació per Egipte. Als 4 anys ja sabia llegir i escriure perfectament. El seu germà gran va fer que entrés a la universitat amb tant sols 11 anys, on va cursar estudis en llengües orientals. Als 17 anys era auxiliar a la universitat i va sentir a parlar de la pedra Rosetta per primera vegada. S’hi va interessar i va proposar-se desxifrar-la. Va observar que hi havia una part del text en grec -que ja coneixia- i una altra en demòtic -la llengua del poble de l'antic Egipte-, i va començar a estudiar-lo juntament amb altres llengües. Al final de la seva vida dominava 12 llengües antigues.

Any 1808 AD, França

Un historiador anglès va intentar fer una aproximació al text però no va poder desxifrar-lo. Hi havia dues hipòtesis: que eren sons i paraules o imatges i idees. Aquest intent va arribar a oïdes de Champollion que va descartar-les totes dues per separat. Va arribar a la conclusió que per desxifrar el missatge, la clau era combinar les dues hipòtesis i es va posar a treballar sense descans estudiant les diferents possibilitats combinatòries. El 1814 escriu el seu primer llibre sobre Egipte amb una quantitat de detalls fascinants, sobretot tenint en compte que no hi havia estat mai.

Va veure que apareixien diversos noms de persones rellevants a la pedra. Entre ells, el de Ptolomeu V, i gràcies a això va poder deduir que el text epigràfic s'havia gravat cap al 196 aC. Va buscar coincidències entre els textos. Va traduir el grec i alguna part del demòtic, però els jeroglífics es resistien. Champollion va decidir perseverar.

Any 1821 AD, França

La pedra de Rosseta era l’única obsessió de Champollion. Dedicava jornades de vint hores a intentar desxifrar-la. Finalment, un dia, el seu germà Jacob Joseph sent uns passos a l’escala del seu despatx i quan s’obre la porta apareix un Jean François exultant que només pot exclamar: "Ja ho tinc!" ("Je tiens l'affair"!), moment en què es va desmaiar i va caure a terra. El cansament havia pogut amb ell .Va estar cinc dies dormint quasi en estat de coma.

Any 1822 AD, França

Després de resoldre l'enigma, va redactar una carta que va presentar a l’acadèmia de París. En ella explicava que hi havia 15 coincidències entre el demòtic i el kòptic (llengua d’Egipte). Que hi havia el nom de Ptolomeu V però també el d’altres personatges importants com Cleòptara. Dos anys més tard, va viatjar a Itàlia per estudiar les escultures egípcies.

Any 1828 AD, Egipte

Champollion aconsegueix prou diners com per fer un viatge a Egipte. Allà anotarà i dibuixarà tot el que veu, observa amb detall i descobreix. Durant dos anys cataloga 864 jeroglífics dels 1000 que es calcula que hi ha. El 1830 torna a França per organitzar la informació i difondre-la mitjançant articles, llibres i treballs diversos.

Any 1832 AD, França

Jean-François Champollion mor d’un infart de miocardi als 41 anys. D’aquesta manera deixava enrere una vida que, com va predir l’herbolari, va donar llum a la humanitat tot i que sigui una figura intel·lectual que per a moltes generacions d'estudiants hagi passat desapercebuda.

Us deixo amb un documental sobre la seva immensa aportació a l'egiptologia i una pregunta: què en penseu, de l'antic Egipte i de la seva aportació a altres civilitzacions com la grega?

Bernat Pareja Sabaté

1r batxillerat humanístic