Tàrraco, el nostre darrer port

De la fotografia i el reportatge: Txell Bou

Dimecres 29 d’Abril de 2015

Hem quedat ben d’hora a Passeig de Gràcia cantonada Aragó, i a poc a poc hem anat arribant  tots els tripulants, els més veterans, amb nervis i moltes ganes de passar un dia que no oblidarem, la darrera sortida plegats. L’últim port d’aquest bell viatge que ens ha regalat el Vaixell. Invoquem els déus per gaudir d’una bona travessa i perquè el temps ens acompanyi ja que l’oracle meteorològic anuncia plujes intermitents. Finalment, quan ja hi som tots, baixem a l’estació per comprar els bitllets i agafar el tren a l’andana que ens durà fins a aquesta ciutat de tanta nomenada: Tàrraco, la de la primavera eterna. Bé perquè és aquesta hora primerenca bé per designi d’algun déu, trobem un vagó del tot buit, amb taules i seients per a tothom. Així que aprofitem el trajecte de poc més d’una hora per dormir, llegir, escoltar música o petar la xerrada. I en un tres i no res ja hi som.

Sortint de l’estació i caminant vora del mar -gaudint d’unes vistes increïbles i dels primers rajos de sol-, arribem a la Rambla Nova, on seiem una estona de cara al Balcó del Mediterrani per esmorzar tot mirant l’horitzó i agafant forces per emprendre aquesta jornada d’arqueoturisme. Anem fins a la Plaça del Pallol, a l’Antiga Audiència, on gaudim d’una magnífica -i enorme, de 18m²!- maqueta de la Tàrraco romana on reconeixem els edificis principals de la ciutat i els seus usos, les vies, les zones que la conformen... i repassem així tot el que hem après a classe de la civilització romana. Seguidament, anem fins el Passeig Arqueològic i en entrar ens rep una gran representació del traçat de la ciutat amb el seu solemne nom llatí: COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO. Resseguim la muralla, rememorant-ne les fases de la seva construcció i al llarg del passeig ens anem trobant amb algunes columnes vingudes de la llunyana Troia, les rèpliques de l’August de Prima Porta i de la Lloba Capitolina, admirem el Camp de Mart i el Camp de Tarragona, passem per davant de les torres de Cabiscol, de l’Arquebisbe i la de Minerva, on hi descobrim el mig relleu de la deessa que hi dona nom, i aprofitem, a la font de l’eterna salut, per fer-nos fotografies tots junts i deixar-ho tot ben retratat als nostres mòbils i, sobretot, gravat a la nostra memòria. El cel es comença a tapar i deixa anar una mica d’aigua en forma de plugim.

Havent deixat al Passeig enrere, ens dirigim cap el Museu Nacional Arqueològic passant pel Portal de Sant Antoni. Abans d’entrar al MNAT, ens situem al seu davant, al costat dels arbres que el presideixen, per fer els honors i donar continuació al bell (i vell) ritual: fotografiar-nos amb el nostre magister per última vegada, fotografia que encapçalarà aquesta entrada, l’ultima entrada de la nostra tripulació just abans d’abandonar el Vaixell. I, de sobte, torna la pluja i aprofitem per entrar ben ràpid al museu, on gaudirem d’un curt però intens audiovisual, ens dirigirem al pis superior, ple d’escultures i retrats d’emperadors, diferents herois i divinitats i, a mesura que anirem baixant, trobarem elements quotidians i de decoració i ens passejarem amunt i avall una bona estona. Després, aprofitant que és al costat, pujarem i pujarem escales per arribar a la talaia de la Torre del Pretori i, malgrat semblar-nos que ja hi som, encara ens quedarà una estreta escala de cargol per arribar a la terrassa superior. I l’esforç paga la pena: som un privilegiats -no hi ha ningú més- i podem gaudir de les millors vistes de la ciutat amb un sol radiant! I sant tornem-hi: baixem i baixem escales i de sobte, des de la torre mateixa, accedim a una volta del circ que comunicava l’àrea residencial de la ciutat amb el fòrum provincial.

Anem posant punt i final a la nostra visita patrimonial i arribem a l’amfiteatre, sens dubte un digne colofó! Aquest edifici és certament singular, ja que conté al seu interior les restes d’una basílica paleocristiana del segle VI, testimoni mut d’un martiri tràgic. Tenim la sort de poder baixar fins a l’arena o seure a la summa cauea per contemplar les majestuoses restes d’aquesta construcció tan genuïnament romana. En sortir de l’amfiteatre, despertem d’aquest bonic somni i ens adonem que estem afamats, així que tornem a la Rambla Nova i ens dispersem per dinar gaudint, ara sí, d’un sol esplèndid. Dinats, ens tornem a reunir i baixem xino-xano cap a l’estació per agafar el tren de tornada cap a la nostra estimada Bàrcino. De nou ens assisteix la sort de trobar seients per a tots –un autèntic miracle en hora punta!- i en un tres i no res ja som a casa. Els déus ens han estat propicis, alguna cosa haurem fet bé.

Punt i final. S’ha acabat la jornada i amb ella el nostre bell viatge amb aquest Vaixell tan especial. Salparem de port per encarar aquest futur que ens espera amb els braços oberts sense oblidar tot el que deixem enrere, plens d’aventures, plens de coneixences. És hora de rememorar tots els bons moments i no tan bons que ens han fet aprendre i créixer com a persones i somriem al recordar-ho tot: classes, sortides i mil experiències que ens han unit. I només ens queda dir gràcies, gràcies a tota aquells que ens han acompanyat durant el viatge i han posat el seu granet de sorra perquè poguéssim créixer intel·lectualment i humana. I, finalment, gràcies al nostre magister, per cada lliçó que ens ha ensenyat, lliçó teòrica i de la vida, i per fer-ho amb entusiasme et ex imo corde. Plurimas gratias, Jordi.

Fins sempre companys tripulants, de ben segur que els nostres camins poden tornar a creuar-se en aquest viatge meravellós que és la vida. I és possible que ho facin, no en tingueu cap dubte.

Núria Martínez i Sellarès

2n de batxillerat