Com tots ja sabeu, el passat
divendres 13 vam celebrar carnestoltes a l’Escola. Els més petits van dur un
munt de disfresses diferents, però nosaltres –convidats per l’Ona, la seva
tutora, i en Jordi- vam anar a visitar una classe en concret: 3r de Primària A,
que es disfressaven de... grecs! Els nens feia setmanes que es preparaven per a
aquest dia i bé que ho vam notar! Tenien tota la classe decorada d’imatges i
dibuixos a més de saber-ne un munt de coses ja, dels antics habitants de l’Hèlada.
Quan en Jordi ens va proposar d’anar
a explicar un mite als nens, no ens ho vam pensar dues vegades: ens encantava
la idea! Després de rumiar-ho una mica ens vàrem decidir per explicar Teseu i el Minotaure, ja que vam pensar que ens aniria molt bé per tractar amb els
nens el tema de la por i com superar-la. Així, a més de tenir una part lúdica,
l’activitat també serviria per a fer una petita reflexió amb ells.
Arribat el moment, ens vam
presentar a la seva classe, on les dues vam ser rebudes amb molta il·lusió pels
petits que, per cert, anaven guapíssims! Ens van impressionar amb les
disfresses tan maques que duien i ells, tot cofois, ens les van estar ensenyant
molt orgullosos. Un cop asseguts, amb el suport d’una senzilla presentació amb
diapositives que havíem preparat, els vam explicar el mite. Els vam fer una
petita explicació de per què els grecs els explicaven i els vam narrar la
història de com l’heroi atenenc va acabar amb el temible monstre de cap de brau. Abans de començar teníem una mica
de por que els nens no parlessin gaire o no s’hi impliquessin massa, però
aquests dubtes es van esfumar des del minut zero: no paraven de fer preguntes!
Tot els hi feia curiositat i tenien una gran imaginació. Aixecaven tant la mà
que quasi no ens deixaven explicar. La seva resposta va ser increïble, ens va
encantar. Amb l’ajut de les imatges i d’un fil daurat que vam usar per a
simular el fil que Ariadna li donà a Teseu, vam explicar el mite davant d’uns
vint-i-cinc nens ben atents i amb els ulls ben oberts. El reportatge fotogràfic
en dóna fe!
Un cop el relat ja estava
explicat, vam comentar amb ells com, fins i tot Teseu, tenia por a entrar al
laberint i com ho va aconseguir gràcies a l’ajuda d’Ariadna, la preciosa filla
de Minos, el rei de Creta. Ens van estar explicant un munt de coses que a ells
els hi feien por i vam reflexionar plegats de com n’és això de normal i com,
amb l’ajuda d’algú, sempre es poden superar aquestes pors.
Finalment, vam concloure la
visita fent-nos fotos i parlant amb ells. I com en són d’afectuosos! Ens van
estar vinga a demanar fotos i que els hi escrivíssim missatges a les agendes.
Ens van explicar un munt de coses i nosaltres els hi vam escriure el seu nom en
grec. Al cap d’una bona estona de “retenir-nos” amb abraçades i petons, ens en
vam anar de la classe amb un gran sentiment de felicitat i pensant com n’ha
estat de positiva i enriquidora aquesta experiència. Va ser tot un plaer
compartir carnestoltes amb ells i, sens dubte, després de veure la seva
magnífica resposta i de que ens ho hagin demanat... volem repetir! Estem
pensant de preparar-los una... gimcana!
Per últim, volem agrair a la
tutora dels nens, l’Ona Lasierra, que ens donés l’oportunitat de viure aquesta
experiència per poder introduir els nens en el fantàstic món dels mites
clàssics.
Discipulae discipulique de 4t Cupido (desig en llatí) és un dels pocs déus antics que encara formen part de la nostra societat, ja que és el símbol per excel·lència del dia de Sant Valentí i de tot el que està relacionat amb l’amor. En la mitologia grega l’anomenaven Eros. Era el fill de Venus (Afrodita), la deessa de l’amor, de la bellesa i de la fertilitat, i de Mart (Ares), el déu de la guerra. Ajudant de Venus, certificava l’enamorament dels mortals, dels déus i de tot ésser diví.
La imatge més utilitzada per representar Cupido és la d’un nen rosset i alat disparant fletxes amb un arc i un buirac a l'esquena. El seu arc era de fusta de freixe (l’arbre de la guerra), i les seves fletxes de xiprer (símbol també de la mort), però més tard Venus li va regalar un nou arc amb fletxes d’or. Aquestes sagetes eren de dues classes: unes tenien la punta d’or, i les altres la tenien de plom. Les que tenien la punta àuria despertaven el desig passional, mentre que les de plom, feien néixer l’odi.
Cupido era molt joganer, i sovint va arribar a ferir un o una mortal amb fletxa d’or i um altre amb fletxa de plom, provocant el desastre i la infelicitat.
Se li va concedir un gran poder i ni els seus propis pares, ni els déus, ni cap altra criatura sobre la terra hauria de ser immune a les seves sagetes.
Se’l representa com un nen amb ales per indicar que el amor sol passar aviat i és fugisser, i amb els ulls embenats per indicar que l’amor és cec, que realment no triem de qui ens enamorem perquè ni el sexe, ni el color de la pell, ni la llengua o la religió són, finalment, importants, i que la persona de qui un s’enamora pot tenir molts defectes -potser-, però l’enamorat no els veu, o -sortosa o malauradament- no l’importen.
Anna Martinez i Eva López Tot i les diferents versions que corren
sobre aquest personatge històric, sembla que Sant Valentí fou un metge de
l’Imperi Romà que visquè al segle III. En aquells temps governava l’emperador
Claudi II, un home poc transigent que al 270 prohibí que els joves es casessin
i visquessin en matrimoni, ja que considerava que així serien millors soldats
si no estaven lligats a cap compromís. Claudi II també va prohibir el
cristianisme i el metge-sacerdot Valentí, home creient i humil cristià, bisbe
d’una contrada molt a prop d’Asís, a Itàlia, no ho va voler acceptar i el va
reptar. Valentí es va rebel·lar i per portar la contrària a l’injust governant
va començar a casar parelles joves en secret sota el ritual de l’església.
Aleshores Claudi, en assabentar-se del que
estava passant, va demanar que el portessin davant seu i va intentar que
canviés d’opinió. El sacerdot no ho va acceptar i fou empresonat pel successor
de Claudi II, l’emperador Aurelià. Finalment va ser executat per decapitació el
mateix any 270, concretament el 14 de febrer.Segons diuen, es va plantar un ametller al costat de
la seva tomba, i és per això que aquest arbre simbolitza l'amor i l'amistat
eterna.
No gosaríem dir quina és la imatge que projecten avui dia els grecs, però sí que podem afirmar que, almenys durant l'edat mitjana, no eren gaire ben vistos: se'ls tenia per tendents al desordre, a l'engany i a la baralla, com potser els diaris alemanys continuen veient-los.
Per aquest motiu, d'una festa sorollosa o d'un avalot se'n deia greesca, contracció del llatí graecisca, "grega". Així, doncs, quan feu una gran celebració, us esteu comportant a la grega.
Iniciem avui una sèrie d'entrades dedicades a la pervivència en l'art de representacions iconogràfiques vinculades a alguns raptes mitològics que han treballat els alumnes de 4t.
El rapte
és una acció violenta (molt abundant en la mitologia grecoromana) que tradueix
la necessitat i el desig humans de posseir allò que no hauria estat posseït mai
d’una altra manera. Normalment la causa del rapte mitològic és l’amor prohibit
o no correspost. Encetem la sèrie amb el mite de Persèfone, Koré o Proserpina, i seguiran els d'Europa, el de Ganimedes i el de les dones sabines. El d'Hèlena, aquesta ja serà una altra història...
De tots és sabut que, des de sempre, nombroses pel·lícules, llibres i
creacions artístiques han buscat la seva inspiració en el món clàssic. Podríem
passar-nos una bona estona fent-ne una llista però avui hem decidit fer un
apunt sobre una trilogia (amb les seves pel·lícules corresponents) que està
sent tot un fenomen avui dia. Parlem de The
Hunger Games (Els jocs de la fam).
Començarem explicant que la mateixa paraula trilogia ja té un origen
clàssic. Prové dels mots grecs τρίς (tres)
i λóγος (paraula), i fa referència a
les tres peces dramàtiques (o més ben dit, tragèdies) amb un mateix fil
argumental que en l’antiga Grècia representaven els dramaturgs que participaven
en els concursos teatrals (ἀγῶνες) que se celebraven en honor del déu Dionís.
La història de Els jocs de la fam
ens situa en una distopia en què Panem
(ubicat als actuals EEUU) és un país governat pel Capitoli, la seva metròpoli.
Sota el seu poder es troben 12 districtes en els quals hi viu gent profundament
pobra que contrasten amb els luxes que es viuen en la capital del govern. S’explica
com setanta-quatre anys abans es va produir una revolta per part dels
districtes. Per aquest motiu i des d’aleshores, el Capitoli obliga a participar
anualment en uns jocs a vida o mort a un noi i una noia de cada districte a
mode de tribut. Els nois són portats a una arena en la qual lluiten dia i nit
fins que només resta un vencedor. És el que anomenen els jocs de la fam, que són retransmesos com un espectacle de
masses a través de la televisió.
Us deixem amb el tràiler de la primera pel·lícula perquè
us acabeu de fer una idea...
Un cop presentada la sinopsi, us hem elaborat una llista de referències
clàssiques que hem sabut localitzar al llarg de la trilogia:
- És més que evident el primer referent: la similitud entre la tria dels
tributs per al joc i el mite de Teseu i
el Minotaure. Segons la mitologia grega, Creta, desprès d’haver sotmès la
capital de l’Àtica, l’obligà durant anys a que set nois i set noies atenesos
fossin sacrificats en el laberint que el rei Minos posseïa a l’interior del seu
palau i que era habitat pel monstruós Minotaure, un híbrid (del grec hybris) entre toro i humà que engolia tothom
qui s’atrevís a entrar. Com veiem en les
novel·les, els tributs per al joc dels dotze districtes són escollits de la
mateixa manera, a sorteig, com a “sacrificis” per a morir. Seguint amb la comparativa, la protagonista
(Katniss Everdeen) seria un Teseu contemporani en oferir-se voluntària per a
participar en els jocs i salvar, d’aquesta manera, la seva germana prèviament
sortejada.
- El fet que els “tributs” hagin de competir en una arena a vida o mort, no
ens porta a pensar en res més que en l’amfiteatre
romà. Com molts ja sabreu, aquest era l’edifici de lleure públic més
popular per als ciutadans de Roma i en ell els gladiadors (patrocinats com els
tributs) competien en les anomenades munera gladiatoria per vèncer i
conservar, així, la vida. A més,
l’entrada dels gladiadors a l’arena i la dels tributs dels jocs ha estat de
vegades representada de la mateixa manera: els combatents hi accedeixen a través
d’uns elevadors que els duen a la batalla.
Aquesta idea dels jocs com a entreteniment per al poble, ens porta al
rerefons de la història, la qual ens parla d’un poder opressor que tracta de
dissimular els problemes socials amb espectacles que els distreguin de l’autèntica
realitat.
- El mateix nom del país ens mostra aquesta idea del govern que tracta
d’emmascarar la misèria: Panem. Aquest nom prové de l’expressió llatina “Panem et circenses” que literalment
significa “pa i circ” i que s’usa per referir-se a aquell poder que usa el
menjar i la distracció per a descentrar la població del que és realment
primordial, com és el cas del Capitoli (una manera de fer política, per cert,
molt actual). Com a curiositat, dir que el lema de Panem és: “Panem avui, Panem
demà, Panem sempre”; un lema que en la pel·lícula apareix escrit en llatí: Panem · hodie · crastinum· in perpetum.
- Però no només el nom del país fa una clara referència al món clàssic; el
mateix nom de la capital, el Capitoli,
fa al·lusió a un dels set turons de Roma que era centre polític i religiós de la
ciutat que va esdevenir caput mundi.
El seu símbol, representat nombroses vegades en la pel·lícula, és l’àliga (sostenint amb les urpes els
llamps de Júpiter)i la corona de llorer, que, com molts
sabreu, representen el poder i la victòria romanes.
- Molts trets del Capitoli estan clarament inspirats en el món clàssic. El
fet de vomitar per poder seguir menjant, un hàbit que adopten
els ciutadans de la metròpoli mentre la gent dels districtes mor de gana, el
trobem ja documentat en el món romà en el segle I aC. A Roma ho feien en un
lloc destinat exclusivament a això: el vomitorium. Però no només alguns costums quotidians, la
mateixa manera de governar ens fa pensar també en la cultura romana: càstigs
exemplars imposats pel Capitoli com els assots o execucions en públic o el tall
de subministres als districtes era una forma d’autoritat i tortura que ja a
l’antiga Roma s’usava. A més, hi trobem una semblança entre el poder que
exerceix el Capitoli i el dels déus que ho controlaven tot des de la seva seu
olímpica. Mirant-s’ho tot des de dalt, supervisen tot els moviments a Panem i
controlen absolutament tot el que passa a
l’arena, jugant a ser déus.
- Un altre detall que ens duu a la mitologia és la cornucòpia, que significa “banya de l’abundància” i que és el lloc
on els participants del joc acudeixen a la recerca de menjar i armes. Això té
origen en un mite en el qual s’explica com Júpiter fou nodrit per la cabra
Amaltea a qui, sense voler, va arrencar una banya jugant amb els seus raigs.
Per a recompensar-la, el pare dels déus i els homes atorgà a la banya el poder
de concedir a qui la tingués tot allò que desitgés. Aquesta banya s’acostuma a
representar plena de fruites i flors. També representaven la deessa Fortuna amb
la cornucòpia.
- Per acabar, comentar que nombrosos personatges tenen noms d’origen romà,
com, per exemple, Sèneca, Cinna, Plutarc, Cató, Brut, Cèsar, Lavínia, Flavi,
Octavi o Coriolà.
Aquestes són algunes de les referències que hem volgut destacar, però estem segurs que
n’hi deuen haver unes quantes més (us animem a comentar-les!). I és que el món artístic n’està farcit, tot
es qüestió d'aprendre a mirar amb els ulls ben oberts. Així que com es diu a Panem.... feliços Jocs de la Fam i que la sort estigui sempre amb vosaltres!
