 |
| Fotografia: Txell Bou |
Dimecres, 19 de novembre. Els humanistes de 2n
havíem de ser a l'escola a tres quarts de nou del matí per enfilar la visita a
les termes romanes de Sant Boi. Puntuals (com gairebé sempre), vam agafar metro
i FFGG i vam arribar allà abans del previst. Vam esmorzar tranquil·lament en
una plaçeta a tocar de l'estació i uns minuts més tard ja érem tots
asseguts davant de les restes materials de les termes, analitzant cada pedra i
cada paret.
El fred ens cremava el cos mentre ens explicaven
detalladament la història d'aquells antics banys. Apuntava a la petita llibreta
les paraules que en un to intens i precís pronunciava en Joanjo Esteban, el
nostre guia: "aquestes termes són els banys d'una propietat privada...
construïdes el segle II dC... Roma va ser, de fet, un imperi d'aigua...
basat en la gestió d'aquest preciós element natural, ...". L'escalfor
pujava des del terra a través del meu cos i l'aigua em mullava la pell. Ara ens
explicaven la disposició del caldarium, la sala de bany calent. El vapor
escalava pel buit i omplia tota l'estança. Al nostre voltant hi havia homes
jugant a daus i trencant el silenci amb les seves veus cadencioses.
Al costat d'aquesta cambra s'hi ubicava el que seria
l'actual sauna, el laconicum, i una sala tèbia, el tepidarium, en
la qual els romans s'untaven el cos amb olis i un estrígil; aquestes eren les
cambres calentes i estaven separades de les altres. Vaig examinar el meu
voltant; el nostre ciceró deia que observéssim atentament les parets,
que eren de pedra i morter de calç i tenien un gruix d'1,20 metres.
Una altra vegada el fred em congelava les gotes de suor
que lliscaven pel meu cos: ell seguia explicant les altres cambres que es
trobaven en una zona separada: les sales fredes. Hi havia nens canviant-se, es
posaven una tovallola i un calçat de fusta; parlava del vestidor o apodyterium.
Vaig seguir-los de lluny fins a una cambra d'aigua freda, el frigidarium; les
parets -deia- eren també de pedra però el gruix era menor.
Ja havia redactat un munt de rengles quan vam haver de
marxar cap al museu. Allà la Conxita Collellmir ens va mostrar una presentació
de diapositives en les quals hi sortien maquetes -que havia planificat i
construït amb alumnes seus de l'IES Rafael Casanova de Sant Boi- de les antigues ciutats de Barcino i Tarraco;
eren meravelloses. Volàvem per damunt del circ, de les vil·les i dels temples i
passejàvem pels carrers empredrats que un dia havíen trepitjat els nostres
avantpassats.
Va arribar l'hora de visitar el museu, a les termes s'hi
havien trobat un dau d'os, una nina de joguina, ungüentaris, agulles, una
llàntia... Un munt d'objectes que ja havíem esmentat i “vist” o imaginat
uns minuts abans.
Vam deixar enrere la història, els romans i les termes
per tornar a l'actualitat: era l'hora de tornar a la Barcino del segle
XXI. Vam sortir del museu, contents i
satisfets de la sortida, després d'aprendre un munt de coses noves; no només la
distribució d'unes termes romanes sinó el dia a dia dels ciutadans romans a
l'antiguitat.
El
nostre viatge en el temps havia acabat definitivament..., o no.
Mariona
Ferrer
P.S: Gaudiu també del vídeo que la Txell (que n'és l'editora) va enregistrar durant la sortida.
