Amb il·lusió (espero!) i energies renovades tornem a salpar en aquest vaixell que enguany navegarà ja la seva sisena travessa. Tempus fugit! Per començar amb bon peu (dextro pede, millor així...), novetats incloses, he volgut recuperar l'entrada d'un particular diccionari sobre l'educació que tres amics (i companys de feina) vam publicar l'any 2007 a Témenos edicions (si us afanyeu, encara el podeu comprar i llegir!). Fa així...
CULTURA CLÀSSICA - "Uf!, el rosa rosae i tot això... ja no em recordo de res!". Quantes vegades haurem sentit els professors de llatí aquest tòpic ja gairebé mític? Un comentari que, si es té la sort de ser tutor, el professor sentirà unes vuit o deu vegades durant el curs en boca de pares que prèviament hauran preguntat, amb curiositat ingènua uns i amb posat detectivesc altres: "I què li dóna, vostè?". Tal és el record que tenen la majoria d'homes i dones que han passat de puntetes per un món que no s'acaba mai, una d'aquelles extraordinàries rareses acadèmiques que hom no acaba d'entendre bé, encara que això, malauradament, no sigui avui dia una contradicció. En la societat de la utilitat, del "això serveix, això no...", no té res d'estrany que la major part dels nostres alumnes pensin -sovint esperonats i guiats pels pares- que estudiar llatí, grec o crèdits de cultura clàssica no té cap sentit, que no els aportarà res de profit pel dia de demà, entre d'altres coses perquè una bona part dels nostres alumnes són poc conscients encara del que significa "el dia de demà". A més d'aquells per als quals és literalment això, un dia de la setmana, altres identifiquen el futur amb tenir una "bona" feina que els faci guanyar diners. Uns diners, pensen, que els permetran accedir a tota una sèrie de comoditats i benestars que equilibraran feliçment la seva vida, i així és com podran comprar un pis (o una casa?), formar una família, tenir amics, etc. Sembla obvi [i per a molts amb raó], doncs, que no hauria de ser un denominador comú plantejar-se el futur com un camí lliurement triat [del tot] i sovint canviant del qual cal aprendre molt cada dia amb un objectiu clar i irrenunciable: esdevenir persona.
I és en aquest sentit que cal reivindicar -en absolut justificar- la presència en els actuals currículums de Secundària de matèries relacionades amb el món clàssic. Deixant de banda el desinterès que les autoritats educatives [i polítiques] mostren per aquests estudis des de fa ja una pila d'anys -i perquè tampoc no és l'objectiu d'aquesta entrada tractar sobre aquestes qüestions-, fem autocrítica hic et nunc. Per què les llengües clàssiques -especialment el llatí- arrosseguen l'etiqueta de matèries avorrides i inútils, vistes més com una pèrdua de temps que no pas com un enriquiment personal i intel·lectual, que és el que en realitat són? Potser ha arribat el moment de dir-nos que l'ensenyament del llatí -no tant del grec- ha estat durant dècades desprestigiat per molts professors "especialistes" que han convertit aquestes assignatures en pura mecànica de la memòria, en llistes interminables de declinacions, verbs i vocabulari (uerba uolant), i en llargues traduccions de guerres, combats, atacs i contraatacs, amb l'únic objectiu de dominar els infinitius o de no deixar-se vèncer per un ablatiu camuflat o un genitiu absolut sense comes, oblidant que la llengua és un tresor al servei de les idees i de les persones, i no de l'erudició gramatical.
Val a dir que potser sí, que en el cas del llatí la història política i educativa dels últims seixanta anys li ha fet un pèssim servei, però ara és hora de redreçar aquesta situació, no de queixes estèrils i amargues [...] D'acord que ho fem des de la consciència de saber què importants són el llatí, el grec i la cultura clàssica, però sovint també ho fem -no ens enganyem- per deixar de fer aquell crèdit d'autoajuda o d'escacs que no hauríem d'haver fet mai. No podem sentir-nos maltractats, sinó educadors, i encara que sigui comprensible i lícit que tots aspirem a ensenyar allò que ens és més proper i ens fa feliços, també hauria de ser un deure i una obligació replantejar-nos de tant en tant els mètodes pedagògics i didàctics que fem servir a classe. Si realment ens sentim no només hereus d'una tradició -perquè és evident-, sinó, i encara més important, un pont llarg i sòlidament construït durant segles sobre el qual transiten poesia, tragèdia, comèdia -tan humanes!-, filosofia, art, política, ciència, idees, pensament, i tot allò que està relacionat amb nosaltres, perquè som nosaltres mateixos, aleshores sí que estarem en disposició de dir: "I tant que el llatí, el grec i la cultura clàssica contribueixen a fer dels nostres alumnes uns ferms candidats per a un futur millor." Si el nostre entusiasme els ajuda a entendre que, malgrat que no hi ha res de nou sota el sol, les seves vides són úniques i irrepetibles, aconseguirem que arrelin en ells totes aquelles paraules del passat, evocades de nou segles després, per la llum del magisteri amb un únic propòsit: aprendre a viure. Potser només així, d'aquí a uns anys, els nostres alumnes -pares del futur- ja no recordaran tan sols el rosa rosae, sino allò que ja ens deia Terenci: "Sóc home, i tot el que és humà m'interessa".
Amb e d'educar. Témenos edicions, 2007
Bon viatge a tota la gens classica i molts d'ànims i agraïments a tots els discipuli et discipulae que heu decidit salpar amb nosaltres. Feliç curs 2014-2015!
