Les últimes hores de Pompeia (II)

Ja fa un mes que vam publicar la primera part del relat de la Clara sobre les últimes hores de Pompeia. I encara heu de saber com acaba. Però aquesta...és una altra història. Passeu-vos-ho bé llegint aquesta magnífica recreació.

L’evidència que aquell fenòmen no era pas habitual va revelar-se en quant, sobtadament, començà a ploure pedra. Era lleugera i no feria ningú, però la gent corria esverada pels carrers i la quantitat de material que anava caient augmentava a cada passa i les burles dels meus germans sobre el succés em començaven a semblar més pròpies de la seva absoluta inconsciència que no pas d´una actitud temorenca com era d´esperar. Estava irritada. El fet és que a un d’ells se li va acudir treure el cap, fent-se el valent davant dels altres per demostrar-los que no passava res. Vist i no vist: mentre ens mirava burleta una pedra més grossa i consistent que les altres va caure-li sobre el cap i va deixar un rastre de sang a la paret. Va caure fulminat a terra al mateix temps que la meva mare deixava anar un crit ofegat mentre un dels esclaus l’estirava cap a dins de la casa perquè no patís la mateixa sort. “El meu nen!” cridava mig desmaiada. L’Antonius només tenia nou anys i el seu cos de criatura jeia a terra en una posició estranya, la que conservaria fins que només en quedessin els ossos.

I, de sobte, vaig pensar en en Marcus, que deuria ser al fòrum desprotegit i en perill, i no em va caldre res més que aquell pensament fugaç per sortir corrents del sostre que em protegia. Claudi em va cridar horroritzat, però jo ja cobria el meu cap amb una tela gruixuda i m’aixoplugava sota els porxos sense mirar enrere, maleïnt-me a mi mateixa per la meva estupidesa.

Els carrers eren un malson: una munió de gent corria amunt i avall, els que podien entraven a les cases i a poc a poc la multitud anava desapareixent. Probablement els únics que erraven pels carrers eren els qui, com jo, cercaven algú desesperadament. Les voreres eren una autèntica catifa de pedres que es movien sota els meus peus i rodolaven amb el meu pes, fent-me relliscar. De moment, podia seguir aixoplugant-me sota els llocs protegits de la pluja de pedra, encara que fes el camí més llarg per precaució. De fet no sabia el que feia, no en tenia ni idea ni pretenia entendre-ho, em deixava guiar per l’instint d´aconseguir el meu propòsit: retrobar-me amb en Marcus.

Un home i una dona amb el fill en braços van caure davant dels meus ulls fulminats per la pedra més gruixuda i mortífera mentre jo corria i pregava als déus que no semblaven escoltar perquè no em passés el mateix.

Quan vaig arribar al fòrum, amb prou feines el vaig reconèixer: cobert de pedres i runa, inusualment buit de gent, com mai no el recordava.
Vaig trigar una estona en reaccionar mentre agafava aire abans de cridar en va el nom d´en Marcus amb tota la força que podien acumular els meus pulmons. Encara em sorprenc d’haver arribat a sentir l’eco de la meva pròpia veu enmig del terrabastall de les pedres i els edificis que s´esfondraven. No recordo com, però vaig aconseguir arribar fins al temple de Júpiter, al costat nord, que miraculosament restava dempeus per resguardar-me i vaig adonar-me que no era l´única que havia tingut aquella pensada. Una cinquantena de persones s’apretaven les unes contra les altres entre crits d’horror. Només aleshores, quan vaig comprovar que amb prou feines distingia els seus rostres distorsionats per la por, vaig ser conscient que el cel feia estona que s’havia ennegrit totalment i que l’única llum que resplendia sobre la ciutat eren les flames de les torxes mig consumides. El sol havia desaparegut i el dia havia esdevingut negra nit.
Tot i el sentiment de terror que en aquell moment va apoderar-se de mi, em vaig afanyar a cridar altre cop a en Marcus amb la desesperada esperança de trobar-lo entre la gentada. El meu cor va fer un salt quan vaig veure el seu esclau aixecant-se entre la multitud, molt a prop meu.

- On és, en Marcus?- vaig xisclar-li histèrica.
- Ha anat a buscar-la a casa seva, senyora,…- va conseguir dir- Com que no arribava i la cosa s’ha posat tan malament...

Incapaç de pensar vaig seguir aferrada a la seva roba amb l´expressió desencaixada i els ulls envermellits pel fum i les llàgrimes. L’home, espantat, va ajudar-me responent a la pregunta que probablement li hagués fet si no hagués estat tan trastornada.

- Ha marxat fa poc.
- Ens hem creuat?- vaig preguntar-li entre dents.
- Crec que sí, senyora…
- Tornarà?- vaig intentar inquirir absurdament.
- No, ha dit que no tornaria fins que no la trobés.

Vaig deixar anar un crit de ràbia que va espantar els més propers a mi, probablement els únics que van percebre’l entre els plors dels nens i unes quantes indecències, i vaig tornar a dirigir les meves passes cap al carrer més pròxim sense escoltar les advertències desesperades de l’esclau.
Aquesta vegada, però, no vaig poder anar gaire lluny. Les muntanyes de pedra que s´anaven amuntegant i la pluja torrencial que no deixava de caure eren cada cop un obstacle més impracticable, així que em vaig amagar en una taberna mig derruida on un grup de persones es mantenien a l´aguait d´una oportunitat per fugir cap a la platja. Entre elles vaig reconèixer una amiga meva que em va abraçar plorant i cridant que allò només podía ser un càstig dels déus. Ara em penedeixo de no haver-la abraçat també i d´haver-la consolat, però aleshores no era conscient encara que mai més no podria fer-ho. Li vaig dir que tornaria i que es quedés allà, que tornaria a buscar-la, i vaig apressar-me fins al següent comerç. Quan vaig arribar al tercer, vaig sentir un soroll eixordador i, en girar-me, vaig veure horroritzada que l´edifici on havia deixat la meva amiga s’havia esfondrat. Tots els crits que feia un moment sentia s’havien apagat de sobte i un silenci de mort n´era l´únic testimoni. Vaig córrer de nou cap allà i vaig cridar el seu nom vàries vegades mentre de genolls em feia mal a les mans esgarrapant els rocs amb violència. Però si vaig arribar a treure´n uns pocs entre la runa no va passar d’això.

En adonar-me que no hi podia fer res vaig tornar a córrer en direcció cap a la casa paterna, a una distància prudencial dels edificis però completament exposada a la pluja de pedra que em donava cops amortits a través de la roba que em protegia. Per sort aquella caiguda lliure va amainar una mica i vaig poder seguir sense tan perill. Una casa va ensorrar-se prop d’on jo era i vaig deixar anar un xiscle mentre rodolava per la muntanya de roques que intentava escalar inútilment després d´haver perdut unes sandàlies que mai no m’havien semblat tan incomòdes com aleshores. Estirada a terra i protegint el meu rostre amb els braços, pensant que era el final de tot plegat, la imatge d´en Marcus damunt meu em va semblar un somni. Ell era allà, amb mi, cridant el meu nom. M’havia trobat.

Clara Olóndriz Rosique
2n Batxillerat