Els clàssics, uns excel·lents companys de viatge

Jordi Cornudella, en el seu llibre Les bones companyies (Galàxia Gutemberg-Cercle de Lectors, 2010), diu: “A la Grècia arcaica, la poesia formava part de la vida quotidiana de la gent. En una cort com la de Polícrates de Samos, el públic dels poetes devia ser tan refinat com ells mateixos: un públic perfectament capaç d'apreciar la bellesa, la veritat i les subtileses de qualsevol cançó. Perquè la tradició poètica, que és l'eina amb què la poesia treballa per compondre les seves figures, era un patrimoni que pertanyia tant al poeta com al seu auditori. (…) La poesia no era un clos secret ni un refugi d'erudits. (…) Fer poesia consistia a seguir la tradició, sentir-se'n part, ser-hi.”(1) Crec que podem treure una reflexió interessant sobre aquestes paraules i, de pas, continuar amb la conversa que iniciàvem en l'anterior apunt que va sortir al Vaixell. Una de les coses que ens permet parlar de “clàssics” és, precisament, aquesta condició de companys de viatge, de persones i escrits que, malgrat els anys que hagin pogut passar, continuen sent-nos propers i vius. Propers i vius no físicament, és clar, però sí en el sentit que formen part d'un bagatge que ens ajuda a caminar pel món amb una mica més de seguretat. Parlar del llatí com una llengua morta o del fet que el 540 aC ens cau massa lluny és considerar la qüestió només des d'una perspectiva, la menys interessant em fa l'efecte i si se'm permet afegir-ho. La qüestió fonamental és si t'ho sents teu i, per tant, ho valores. En aquest “sentir-nos-ho nostre”, la poesia hi té molt a dir. Aquest sentiment de la poesia com un constituent de la persona permetia, entre altres coses, valorar la cultura no només com una cosa de museus o d'erudits, sinó com un fet consustancial a la vida mateixa. En aquest sentit, Borges, en una conferència intitulada El enigma de la poesía, diu: “(...) Y la vida está, estoy seguro, hecha de poesía. La poesía no es algo extraño: está acechando, como veremos, a la vuelta de la esquina. Puede surgir ante nosotros en cualquier momento.”(2) Potser un dels problemes que tinguem plantejats en l'actualitat, i pel qual de vegades ens trobem defensant coses que semblen obvies, és aquest allunyament de l'essència de la cultura, de la tradició, de l'art. El mateix Borges, parlant de la lectura d'un sonet de Keats (que evoca la traducció que George Chapman va fer d'Homer) que li feia el seu pare en veu alta, manifesta aquestes emocionants paraules: “La poesía, el lenguaje, no era sólo un medio para la comunicación sino que también podía ser una pasión y un placer: cuando tuve esa revelación, no creo que comprendiera las palabras, pero sentí que algo me sucedía. Y no sólo afectaba a mi inteligencia sino a todo mi ser, a mi carne y a mi sangre”(3)

És per aquest motiu, penso, que d'una manera cíclica, com no, les societats s'han plantejat tornar a fixar-se en la Grècia i Roma clàssiques, en un gest per tractar de recuperar una essència que s'estava perdent. En la seva famosa Utopia, Tomàs Moro diu dels habitants d'aquest lloc tan especial (cito la traducció de Guillermo Rovirosa): “En el conocimiento de todas estas cosas -es refereix als clàssics- no solamente sacan un gran deleite, sino que además encuentran en ello motivo de gratitud al Sumo Hacedor de todo lo creado, al cual consideran como Supremo Artífice que nos dejó esta máquina del mundo para que el hombre la contemplara, ya que es el único ser creado que es capaz de este conocimiento. Están convencidos de que el Señor ama más a los que andan curiosos y solícitos tras estos conocimientos de sus obras, que los impulsan a admirarle más, que a aquellos otros que semejantes a animales sin entendimiento ni conocimiento, desprecian tan grande y admirable espectáculo.” La curiositat per l'espectacle de la vida, per tot allò que ens envolta i ens fa ser el que som, vet aquí allò que hauria de ser una de les nostres activitats principals.

Si no ens deixem afectar d'aquesta manera tan plena per la cultura, com ens diu Borges, poc podran fer els clàssics per ajudar-nos. Senzillament, els hi barrarem el pas i no els hi ho permetrem. Certament, aquest és un repte apassionant i embarcar-se en ell justifica tota una existència. Per acabar, i continuant amb el tema, deixeu-me que us faci cinc ratlles sobre el darrer llibre de poemes d'un llatinista exemplar, Luis Alberto de Cuenca. Porta per títol El reino blanco i està editat en aquesta magnífica col·lecció de Visor que es diu Palabra de honor. En aquest llibre, a part de poder seguir la pista a un munt de referències clàssiques que hi aboca l'autor, podreu gaudir d'això que us deia fa un moment. Una de les coses que més destaquen del llibre és la sensació que el autor està gaudint d'allò que fa, que escriu al marge de modes i possibles recompenses. Escriu pel plaer d'escriure i comparteix amb el lector el seu món personal. Però no per fer-se l´erudit o el savi, no, si ho comparteix amb nosaltres és perquè el coneixement d'aquest món l'ha fet feliç i l'autor vol que nosaltres també ho siguem. I no tan sols amb la companyia dels nostres clàssics grecs o llatins, també del còmic, del cinema i de moltes altres referències del nostre “classicisme modern”. Sens dubte, Luis Alberto de Cuenca, en aquest llibre, dóna un bon cop de mà a tots els qui pensem que sense la cultura (i això inclou els clàssics, tots els clàssics, evidentment) l'èsser humà es diferenciarà poc del Pongo pygmaeus, posem per cas.
_____________________

(1) Pàgines 44-45
(2) Arte poética, Ed. Crítica, febrero de 2010 (2ª de), pàg 17
(3) Op. cit. Pàg. 20

Carles Cervelló