Salvete omnes,
amicae et amici!
Durant aquests
dies de confinament he recuperat un magnífic llibre: 'Yo, Julia' d’en
Santiago Posteguillo. Fent aquesta segona lectura m’he fixat més en aquells
petits detalls que, de primeres, poder no criden l’atenció; aquest ha estat el
cas dels andabatae.
Us recomano molt
aquest llibre perquè “Yo, Julia”, filla de reis, mare de cèsars i dona
de l'emperador Septimi Sever, arrossega dos estigmes que segueixen molt vius encara avui dia:
primer, ser dona i segon, ser estrangera. Si bé és evident que, donada
l’estructura extremament patriarcal de Roma, hi havia molts més homes que no
pas dones en posicions de rellevància, no és menys cert que amb freqüència l’historiador
home i, sensu lato, l’escriptor home han deixat de costat figures
històriques femenines d’enorme impacte pel sol fet de ser dones; i Júlia Domna
n’és un exemple.
A continuació,
el passatge del llibre on fa referència als andabatae: l'emperador Còmmode està
celebrant un gran espectacle a l’Amfiteatre Flavi, el Colosseu, per demostrar tot el seu
poder quan...
‹‹ Cada vez que
el emperador terminaba con toda una tanda de aquellos miserables, había un
breve descanso en el que se quitaba el casco y bebía agua y vino, y acto
seguido volvían a abrirse, a una voz suya, las trampillas y emergían nuevos
espectros que a rastras, cojeando e incluso con cascos cegados sin visión, como
si fueran andabatae, vagaban
por la arena del Anfiteatro Flavio hasta que la inclemente espada de Cómodo les
daba muerte uno a uno.››
(pàg. 77)
L’etimologia
d’aquest mot és dubtosa, pot ser que provingui del grec (d’αν-δέμας, ‘sense
protecció’ i βαίνω, ‘caminar’) o bé sigui un préstec llatinitzat del gal. Per
tant, un andabata era aquell gladiador condemnat a lluitar a cegues amb
un casc amb el qual no tenia cap mena de visió; era una dura condemna en la
Roma imperial. I el poble es divertia intentant confondre’ls encara més des de
les caveae.
No eren els gladiatores habituals que havien estat
entrenats en una de les escoles de gladiadors per un lanista; eren noxii, criminals, que havien estats
condemnats a mort a l’arena. És per aquest motiu que els andabatae només
lluitaven amb altres delinqüents desventurats i amb un gladius o espasa curta i un escut molt
simple, atès que per als gladiadors professionals era una deshonor lluitar
contra ells perquè no havien rebut cap mena d’entrenament previ.
Aquest tipus de
gladiadors proporcionaven tristament un toc de comicitat als spectatores tot just abans dels grans
espectacles de les munera gladiatoria et venationes. Aquestes lluites resultaven
la diversió de la multitud perquè el públic hi participava desorientant-los. Si
s’hagués d’establir un paral·lelisme amb algun joc d’avui en dia seria amb la
“gallineta cega”, en què els participants tracten de desorientar a aquell qui
fa de gallineta embenada.
Finalment, quan
un andabata queia, era cremat amb un ferro candent per verificar que no
fingia. En cas de dubte, un assistent de l’amfiteatre, disfressat de Caront,
rematava el condemnat amb un cop de martell al cap.
Fins a la
propera, tripulants, molts ànims, paciència i salut!
Kènia Sanz
Extripulant i
estudiant d’Humanitats a la UPF
