El proppassat divendres 16 de març, les discipulaeet
discipuli de Llatí del nostre centre van visitar
l'Escola Joan Pelegrí per
realitzar una activitat
d'Aprenentatge i Servei (APS) on alumnes, ex-alumnes de l'EJP
i membres, tots ells, del grup Barcino
Oriens van impartir dos tallers de Reconstrucció, Recreació i
Divulgació Històrica Romana.
In situ, van poder gaudir -i molt!- del taller d'Ars Ornandi - Ars Ornatrix - Tonstrina et Unguentaria, a càrrec de les Ornatrices Barcinonenses; un taller de pentinats i cosmètica romana en què els alumnes van viure de primera mà com es pentinaven i maquillaven les dominae patrícies del l'alt imperi romà. Van experimentat amb el seu propi cabell i rostre com es veurien pentinades i maquillades com a romanes. També els nois ho van poder viure, ja que els homes romans també gaudien d'aquest privilegi!
I simultàniament, els nostres amfitrions ens van fer reviure un taller d'instrucció militar legionària, amb precises i didàctiques explicacions, on van conèixer de primera mà quina i com era la panòplia dels legionaris romans tot podent-se vestir com ells. I, una vegada amb tota l'armadura i armament al damunt -uns 18 quilets de res!- van aprendre l'Ars Militaria tot desfilant i assajant ordres de combat, com la famosa testudo; el taller legionari va estar a càrrec de la Legio II Traiana Fortis.
I per fer una pausa reconfortant enmig de tanta activitat, Barcino Oriens ens va oferir un esmorzar romà amb Dulcia Panis, Tiropatina Piperaticaet Mustum (podeu trobar les receptes a: Ientaculum)
Ja ho veieu! Una manera diferent de viure i gaudir de la Història, que només podeu trobar a l'Escola Joan Pelegrí; l'única escola, si no ens equivoquem, que té un grup de Reconstrucció, Recreació i Divulgació Històrica Romana, el Grup Barcino Oriens, grup plenament consolidat que treballa també, colze a colze, amb Museus i Jaciments per a la dinamització de la Cultura i el Patrimoni arqueològic de Catalunya.
El proppassat dimecres, 21 de març, tot estrenant la
primavera, els humanistes de 2n de batxillerat vam dedicar el dia a visitar
Tàrraco, la ciutat romana que s’amaga sota l’actual Tarragona. Ens llevàvem a
unes hores més matineres del que acostumem i molts no coneixíem el territori que
anàvem a veure, però si una cosa compartíem era la il·lusió per fer aquesta
sortida de la qual n’havíem estat parlant des de feia ja uns quants mesos.
Vam arribar al nostre destí cap a les 9 del matí, el Sol
primaveral ens va rebre amb els braços ben oberts i, esmorzats, ens vàrem
disposar a començar el nostre particular viatge al passat. La primera parada fou
el circ de Tàrraco, un edifici públic de caràcter lúdic amb capacitat per a
25000 espectadors i que es va aixecar durant el govern de l’emperador Domicià,
els darrers anys del segle I d.C. A mesura que caminàvem per la Rambla Vella
ens semblava més impressionant la majestuositat d’aquesta construcció de
l’antiguitat: amb 325 metres de llargada, gairebé la meitat que les dimensions
del Circ Màxim a Roma, ocupà la mateixa longitud que l’avinguda actual. Només
pensar en totes les quadrigues, bigues i d’altres ludi circenses que s’hi celebraven feia segles, la nostra admiració
anava en augment.
Fotografia by Cristina Tamashiro
Seguidament la Via de l’Imperi Romà ens dirigí a l’Antiga
Audiència, situada intramurs a la
plaça del Pallol, on vam descobrir una maqueta que mostrava quina era la
distribució urbanística de Tàrraco i que va servir de suport per tal que alguns
companys expliquéssim diverses dades sobre els edificis intramurs i extramurs de
l’antiga urbs, com el teatre, l’amfiteatre, el circ, els dos fòrums o la
necròpolis. A continuació, vam seguir el camí del Passeig Arqueològic que
voreja la muralla romana. D’aquesta, com a curiositat, dir que se’n conserven
1100 metres que conformen el perímetre del casc antic dels 3500 originals.
Durant el recorregut, ens vam topar amb algunes rèpliques d’escultures,
familiars pelsque cursem Història de
l’Art, com l’August de Prima Porta o la Lloba Capitolina alletant els nadons
fundadors de la capital de l’Imperi, Ròmul i Rem. Fins i tot, vam trobar
diverses columnes de granit provinent de la mítica ciutat de Troia!
Fotografia by Cristina Tamashiro
Fotografia by Anna Planas
Sortint per la darrera
poterna, era hora de fer-nos la “famosa” i tradicional fotografia davant
del MNAT amb la inscripció “TARRACO SCIPIONVM OPVS” de fons. Després de fer
honor a la tradició –un bell i vell costum de la nostra gens classica- vam entrar al museu per visualitzar un breu vídeo
explicatiu i, posteriorment, visitar les peces arqueològiques que es conserven
en el seu interior: escultures d’herois i déus, mosaics, columnes, altars,
objectes quotidians... totes mantenien el seu encant antic que tant les
caracteritza.
Més enllà del museu, vam tenir l’oportunitat de pujar a
la part més alta de la Torre del Pretori a través d’unes escales cargolades
que, durant uns minuts, van semblar eternes. L’ascensió, però, va valer la pena
quan des d’aquest mirador privilegiat vam poder contemplar les vistes de tota
la ciutat de Tarragona. A banda de l’espectacular mar que teníem davant nostre
i que lluïa d’un color turquesa preciós. Després de fer-nos fotografies per
captar aquests moments especials, vam baixar a les amples voltes per les quals
els espectadors entraven a les grades del circ i el sostenien. Finalment, i per
posar punt i final a la nostra peregrinació al passat, ens vam dirigir cap a
l’amfiteatre.
A diferència d’altres ciutats romanes, el de Tàrraco es
construí fora de la ciutat i molt a prop de la Via Augusta. Molt ben situat a
primera línia de mar, aquest amfiteatre podia arribar a acollir 15000
espectadors que veurien les munera
gladiatoria i venationes asseguts
a les graderies, de les quals se n’ha conservat gairebé la meitat de la seva
totalitat. A més a més, conté una particularitat que el converteix en únic i
són les restes d’una basílica paleocristiana amb planta de creu llatina que va
ser erigida al segle VI, anys després que el bisbe cristià Fructuós i els seus
diaques foren cremats a la seva arena
i que el fet motivés la reforma per honorar els màrtirs. Afortunadament, no
érem els únics turistes en aquell moment i la càvea acollia a tantes persones que
no era complicat imaginar-se que tots estàvem presenciant un espectacle in situ tal i com feien els antics
romans.
Fotografia by Cristina Tamashiro
Per últim, vam dinar pels voltants de la Rambla Nova i
continuàrem captant records amb fotografies. Havia arribat el final de la
nostra visita per la ciutat que recull tan enorme quantitat de patrimoni
històric i que, fets desconeguts per alguns de nosaltres, va ser la segona
capital de l’Imperi Romà durant uns anys i també va acollir, per exemple,
l’emperador August entre els anys 26 i 25aC o, posteriorment, Adrià.
En definitiva, vam aprendre moltíssimes coses noves i vam
gaudir d’una sortida tots junts que ens apropà, una vegada més, al les nostres
arrels i, sobretot, ens va recordar que la cultura i la civilització romana
segueixen tan vigents com ho eren durant els seus orígens, quan mai ningú no
podria haver imaginat tota la repercussió que han tingut amb el transcurs dels
segles.
Gaudiu de la presentació que segueix amb les magífiques fotografies captades per la nostra companya Cristina i del vídeo enregistrat per en Bernat! Ana Martínez García
El passat diumenge 25 de febrer va tenir lloc a la ciutat
sudcoreana de Pyeongchang la clausura dels XXIII Jocs Olímpics d’hivern. Durant
aquests jocs, que van tenir una durada de 19 dies, 92 delegacions van seguir la
tradició d’agermanar molts països del món, amb un fet puntual que potser a
molts de nosaltres ens ha passat desapercebut, però que ha estat un gest molt
important per la situació política que viuen dos països fronterers, les dues
Corees. Però abans rememorem breument l’origen dels Jocs Olímpics moderns.
El seu origen ve de la mà (i la iniciativa) d’un home excepcional, Pierre de Coubertain, pedagog que va reivindicar la importància de l’esport focalitzant-lo des d’un punt de vista educatiu. Ell, en ser també historiador, va tenir la genial idea de recuperar els Jocs Olímpics de l’antiguitat per així poder fomentar la pràctica esportiva a escala mundial. La primera edició d’aquests es va celebrar a Atenes l’any 1896, per així recordar urbi et orbi les seves arrels gregues. Ell mateix va fundar el Comitè Olímpic Internacional (COI) el 1894 juntament amb Demetrios Vikelas, i també va dissenyar la bandera que es continua fent servir per recordar la germanor dels cinc continents.
Pel que fa pròpiament a la celebració d’aquestes Olimpíades, cal destacar les medalles de bronze de Regino Hernández i Javier Fernández, a Snowboard i Patinatge Artístic respectivament, fent que Espanya, després de 26 anys, tornés a guanyar medalles en uns Jocs Olímpics d’hivern. Que Noruega acabés els Jocs sent la primera en el podi del medaller amb 14 metalls d’or i el mateix nombre de plata i 11 de bronze. O que alguns atletes de Rússia van poder-hi competir sota la bandera d’“Atletes Olímpics de Rússia” tot i la sanció que el COI va imposar per dopatge a la seva delegació.
Tanmateix, el punt més destacable és que aquestes Olimpíades han estat batejades com els “Jocs de la Pau”. I la pregunta és per què?
La resposta la trobem en el fet que durant aquests jocs les dues Corees, les dues nacions enemigues que van ser dividides a causa d’una guerra qualificada per molts observadors de civil (1950-1953), han manifestat un pacte de treva i apropament històricament insòlit per poder celebrar uns jocs en pau i sense tensió política. Una mena de recuperació de l’esperit olímpic clàssic sense gairebé precedents. El paral·lelisme amb l’antiguitat és evident: ja en els jocs celebrats al sagrat santuari d’Olímpia, consagrats al totpoderós Zeus, passava un fet semblant. Cada quatre anys, durant els dies de competició i rituals religiosos, qualsevol guerra o conflicte obert entre les diverses póleis gregues s’aturava per poder celebrar els jocs. Es declarava, així, una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven enfrontades i permetessin els seus atletes participar-hi, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.
Les dues Corees han participat sota la bandera unificada de Corea en alguns àmbits esportius com, per exemple, el hoquei sobre gel femení.
El president del COI, Thomas Bach, va afirmar durant la clausura que els esportistes han aconseguit allò que la política sovint no resol: una gran relació d’amistat, tot sembrant una llavor que, si es cuida, pot donar lloc a una bona relació futura entre els dos països per així acabar, definitivament, amb un conflicte que va començar entre ells ara fa 68 anys.
Aquest apunt vol reivindicar, una vegada més, el fet que si sabem emmirallar-nos en el passat podem construir un futur millor.
