"Niké, la deessa de la Victòria que connecta el món dels mortals amb el món dels déus, ens dona la benvinguda a aquesta exposició i ens convida a descobrir la idea de competició a l'antiga Grècia, on herois, atletes i guerrers il·lustraven una rivalitat que dominava tots els aspectes de la vida, fins i tot la creació artística. Els grecs aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment, d'una banda mitjançant l'esport i, de l'altra, amb la filosofia, les arts iles ciències."
"Els jocs infantils fomentaven la competitivitat i introduïen normes i regles de conducta. Els grecs eren uns fanàtics de l'esport. Els Jocs Panhel·lènics, que se celebraven a Olímpia, Delfos, Ístmia i Nemea atreien els millors atletes. També se celebraven competicions locals a moltes ciutats, essent els jocs d'Atenes els més cèlebres. Els guanyadors es consideraven herois i podien guanyar grans premis, que podien ser materials o bé fama i prestigi. Els esdeveniments esportius atreien grans multituds i eren una de les formes principals d'entreteniment.
Quant als certàmens teatrals i musicals, també atreien milers d'espectadors. Escriptors com Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes van participar en aquests concursos. Apol·lo i Dionís representaven dues forces antagòniques: el pensament racional i l'emoció instintiva.
Un altre àmbit en el qual es manifestava l'esperit competitiu era la guerra. Els estats i regnes grecs van estar en conflicte gairebé constant entre ells i amb els veïns. Les escenes de batalles, tant reals com imaginàries, eren habituas en l'art grec: des de petites pedres precioses fins a escultures arquitectòniques i monuments commemoratius de grans dimensions en honor dels soldats caiguts.
Com passa també avui dia, la gent de diferents classes i entorns socials competia en la vida civil, tot i que en aquest cas el camp de batalla eren els espais públics i els cementiris. Els poderosos rivalitzaven per aconseguir més presència pública i més reconeixement. Aquesta lluita es traduïa en el gust pels objectes de luxe i arribava més enllà de la mort, amb tombes i mausoleus sumptuosos.
Els mites traslladaven al món dels déus les inquietuds humanes i canalitzaven l'esperit competitiu per mitjà de les figures d'herois i semidéus, com ara Hèracles i els seus famosos treballs, Aquil·les a la guerra de Troia o la bellesa llegendària d'Afrodita i d'Helena d'Esparta. Els herois eren manipulats pels déus, que alhora competien entre ells per ajudar els seus mortals favorits.
Els antics grecs pensaven que l'esperit competitiu era inherent a la naturalesa humana i que podia transmetre una força positiva, innovadora i dinàmica. Davant de l'individualisme que domina molts aspectes de la vida actual, a l'antiga Grècia la competició representava la personalitat col·lectiva i era un element de cohesió social. Per això les paraules "agonístic", "agonal" o "agonia", que venen del grec agón, fan referència a la lluita dels atletes, però també al caràcter públic de la competició."
(Del tríptic Agón, de CaixaFòrum)
El proppassat dimecres 17 de gener, al CaixaFòrum, es va encetar un
cicle de conferències que posarà punt i final el 14 de febrer, partint de l’origen del concepte agón a través de la
poesia, els grans festivals dramàtics o el significat del terme heroi per a la societat de l'antiga Grècia.
Aquest cicle de conferències el va iniciar la Dra. Eulàlia Vintró,
catedràtica jubilada de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, amb una brillant exposició sobre l’origen de l'accepció del terme grec “agón”. Segons Vintró, aquest mot no té una traducció exacta al català, i és per això que podem arribar
a observar fins a tretze significats diferents, tot i que l'accepció traduïda més
vegades és el de “lluita”. Una possible explicació per a aquesta polisèmia podria
ser que aquest terme es va utilitzar des dels orígens de l’èpica fins a l’època romana, i és per això que en llatí trobem el verb ago amb significats com "empènyer", "conduir", "procés" o "dirigir-se cap
a". I de la mà de l’etimologia en deriven paraules com protagonista, antagonista,
agonia o agonal. El fil de la conferència girava al voltant de textos clàssics on es
podien observar els diferents matisos que pot adaptar aquesta paraula.
A
continuació, i a mode d’exemple, en teniu alguns:
1) Lloc
per celebrar competicions o certàmens i el públic que hi és present.
Homer, Odissea 8,
259-261
αἰσυμνῆται δὲ κριτοὶ ἐννέα πάντεσ ἀνέσταν,
δήμιοι, οῐ κατ’ ἀγῶνα ἐῡ πρήσσεσκον ἓκαστα,
λείηναν δὲ χοπόν, καλὸν δ’ εῠρυναν
ὰγῶνα
(Llavors els mestres de jocs, escollits pel poble,
s’alçaren,
nou, que solien guardar tota cosa en bon ordre a la lliça
van allisar el redol i van fer un
bon camp de certamen) (Trad. de Carles Riba)
2) Conjunt d’assistents.
Homer, Ilíada 24,
1-2
Λῦτο δ’ἀγών, λαοὶ δὲ θοὰς ἐπὶ νῆας ἓκαστοι
ἐσκίδναντ’ ἲέναι.
(Va dissoldre l’aplec i la gent va anar dispersant-se
cadascú al seu navili) (Trad. de Manuel Balasch)
3) Assemblea,
tribunal, reunió, multitud.
Hesiode, Teogonia
87-92
Τούνεκα γὰρ βασιλῆες ἐχέφρονες, οῠνεκα λαοῖς
βλαπτομένοις ἀγορῆφι
μετάτροπα ἕργα τελεῦσι
ῥηιδίως, μαλακοῖσι
παραιφάμενοι ἐπέεσσιν·
ἐρχόμενον
δ’ ἀν’ ἀγῶνα θεὸν ὣς ἱλάσκονται
αἰδοῖ μειλιχίῃ,
μετὰ δὲ πρέπει ἀγρομένοισι.
τοίη Μουσάων ἱερὴ
δόσις ἀνθρώποισιν.
(I heus ací per què els reis són tinguts per assenyats,
perquè, en l’assemblea, saben donar al poble ofès la possibilitat de
vindicació, tot apaivagant els ànims amb les seves paraules benèvoles. I quan se’n va a l’assemblea, tots el veneren com a un
déu per la seva digna benevolència, i ell excel·leix enmig dels reunits. Tal és
el do sagrat que fan les muses als homes.) (Trad. de J.Castellanos)
4) Joc, competició, certamen
Sòfocles, Electra
680-684
ΠΑ. Κὰπεμπόμην πρὸσ ταῦτα καὶ τὸ πᾶν φράσω.
Κεῖνοσ γὰρ ἐλθὼν εἰς τὸ κλεινὸν Ἑλλάδοs
Πρόσχνμ’
ἀγῶνος, Δελφικῶν ᾰθλων χάριν
ὃτ’ ἣσθετ’ ἀνδρὸς ὀρθίων κηρυγμάτων
δρόμον προκηρύξαντοσ,
οὑ πρώτη κρίσις,
(Perxò m’envien, i faré el report de tot,
havent vingut Orestes als
il·lustres jocs,
honor de Grècia, els premis dèlfics cobejant
quan va sentir que l’home, amb escarit pregó,
anunciava el cos primer que es decideix) (Trad. de Carles Riba)
5) El terme passa del
significat "combat" al sentit de batalla
Tucídides, Història de la
Guerra del Peloponès 2, 89,8
Τὸν δὲ ἀγῶνα
οὐκ ἐν τᾦ κόλπῳ ἑκὼν
εἶναι ποιήσομαι οὐδ’
ἐσπλεύσομαι ἐς αὐτόν
(Per altra banda, la batalla, mentre pugui, no la donaré al golf, ni hi
entraré. (Trad. de J.Berenguer)
6) Debat íntim,
preocupació. Aquí s’adopta el valor més psicològic del terme “agón”
Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 7, 71, 1
ὅ τε ἐκ τῆς γῆς
πεζὸς ἀμφοτέρων ἰσσορρόπου τῆς ναυμαχίας καθεστηκυίας πολύν
τὸν ἀγῶνα καὶ ξύστασιν τῆς γνώμης εἶχε
(Por su parte, las tropas de unos y de otros que habían
quedado en tierra, mientras la batalla permaneció indecisa estaban llenas de duda y ansiedad (Trad. de F. R. Adrados)
7) Discurs, debat
Polibi, Històries 12,
27, 8
ὁ δὲ Θεόπομπος τοῦτον
μὲν ἄριστον ἐντοῖς πολεμικοῖς τὸν πλείστοις
κινδύνοις
παρατετευχότα, τοῦτον δὲ δυνατώτατον ἐν λόγῳ τὸν
πλείστων μετεσχηκότα
πολιτικῶν ἀγώνων.
(I Teopomp diu que
el més bon expositor d’assumptes bèl·lics és el que s’ha trobat a més batalles,
i el més hàbil a compondre discursos el qui ha participat en més debats polítics. (Trad. de M. Balasch)
8) Procés, judici
Èsquil, Eumènides 677
Μένω δ’ ἀκοῦσαι πῶς ἀγών κριθήσεται
(Ara espero sentir com es jutja el
debat" (Trad. de Carles Riba)
9) Eris (rivalitat,
discòrdia), d’aquí prové la paraula ja esmentada antagonista
Hesiode, Treballs i dies
15-16
οὔ τις τήν γε φιλεῖ βροτός, ἀλλ’ ὑπ’ ἀνάγκηs
ἀθανάτων βουλῇσιν τιμῶσι ἀγῶνα βαρεῖαν.
(No la desitja cap mortal: només obligats per una
necessitat i per la voluntat dels immortals els homes veneren l’Eris cruel) (Trad. de J. Castellanos)
Després d’aquest breu recorregut per alguns dels significats
d’aquest mot podem observar que l’esperit agonal és un tret característic
dels grecs alhora que els distingeix de la resta de cultures. L’agón havia de complir tres premisses: la lluita entre iguals, que fos jutjada amb
equanimitat i unes regles molt rigoroses.
Per això, a l’època arcaica, els agones eren una celebració habitual ja que la vida girava entorn a aquest
fet i l'’agón més important es traduïa en el
vencedor dels Jocs d’Olímpia. No és, però, fins a l’època clàssica que l’esperit
agonal s’estén de la capacitat física a la mental; a la filosofia, al debat,
els discursos, els simposis... Així doncs, la competició és un fenomen de la
humanitat.
Per què tants significats per a aquesta paraula i per què
no ens podem quedar amb un de sol, sinó amb la riquesa de matisos?
Per què només els grecs van saber posar l'accent en l’”agón” en tots els aspectes de la vida?
Gaudiu de l'exposició!
Kènia Sanz
1r curs del Grau d'Humanitats a la UPF
