"Al mont Olimp habitaven els dotze principals déus grecs. L'oracle de Delfos, a la falda del Parnàs, va rebre consultes durant milers d'anys. L'Ida va ser testimoni de la guerra de Troia, segons la "Ilíada", i l'Atos, un obstacle important durant la Segona Guerra Mèdica. El periodista Héctor Oliva, autor de"¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques."
Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Χαῖρετε, ὦ ναύται!
Alguna vegada us heu parat a pensar l’origen de les notes musicals? Hi ha alguna teoria que ens demostri el perquè les notes reben els noms de do, re, mi, fa, sol, la, si? Si ho voleu saber, us animo a llegir aquesta entrada!
L’origen de les notes musicals el podem associar amb la figura de Guido d’Arezzo (990-1050). Fou un monjo benedictí, qui va crear un nou mètode per a ensenyar música que era senzill, clar i lògic. També va introduir el pentagrama que avui en dia coneixem i va donar nom a les notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera síl·laba de cada vers d’un himne dedicat a Sant Joan Baptista.
Era el mestre de cant de la seva abadia i la seva feina consistia en fer aprendre als monjos, de la manera més ràpida possible, totes les peces de la litúrgia (més de 400) tant pel que feia a la música com el text en llatí.
Per aconseguir-ho, va posar música a un himne (Himne a Sant Joan Baptista) fent que cada verset comencés amb la nota immediatament superior de l’escala.
Així, a cada una de les notes que va fer servir, se li va associar la primera síl·laba de la paraula del text en Llatí:
Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Joannes
Per tal que (Ut) els teus servents (Fa) puguin fer ressonar (Re) a tota veu les meravelles (Mi) dels teus miracles, neteja (Sol) el pecat dels nostres llavis (La) impurs, Sant Joan (Si)
L’avantatge d’aquest sistema és que associava el so de cada nota amb la síl·laba que li donava nom.
Però si l’escala musical té 7 notes, perquè la nota SIno hi és present? A continuació hi ha la respectiva explicació:
La nota SIno es va afegir fins al segle XV i correspon a les inicials del 7è verset: Sancte Ioannes. Van recórrer al mateix himne d’Arezzo, i amb les inicials de la forma vocativa de Sant Joan -en un llatí que estava a les acaballes dels seus temps- SancteIoannes, van formar la nota musical Si. Així, va ser com es va formar la setena i última nota de l’escala musical.
Més endavant es va substituir l’Ut pel Do, per motius fonètics a l’hora de solfejar, encara que els francesos, quan parlen, es refereixen al “Do” com a “Ut”.
Un altre incís: La imatge representativa de l’Himne per a Sant Joan Baptista (vid. supra) no us crida l’atenció? De fet, s’ha de ser una persona molt observadora per descobrir què passa amb la fotografia.
El fet és que la notació musical es tracta d’un tetragrama, no d’un pentagrama com avui dia. Guido d’Arezzo en va ser l’inventor també. El tetragrama és el conjunt de quatre línies horitzontals, paral·leles i equidistants, entre sí sobre el quals s’escrivien els signes que servien per determinar l'altura dels sons musicals del cant gregorià. La posició de la nota sobre una de les línies o un dels quatre espais, indica l'altura i el nom del so que s'ha d'executar. La invenció del tetragrama va ser un esdeveniment molt important per a la història de la música occidental, ja que va permetre anotar amb major precisió l'altura relativa de les notes d'una melodia, alliberant la música de la seva dependència, exclusiva fins aquest moment, de la transmissió oral.
Us deixo amb aquest vídeo que reprodueix l'Himne gregorià a Sant Joan Baptista. Valete omnes!
