Al quart i últim
disc d’estudi d’Els amics de les arts (Un
estrany poder, 2017) hi podem trobar una cançó que porta
per títol “Apologia de la ingenuïtat”. A
priori em va semblar una peça sense relació amb el món clàssic (a no ser
l’etimologia grega del primer terme), però en escoltar-la..., ep!, vaig
adonar-me que la lletra parla sobre... el significat real del tòpic del carpe
diem! Allunyat del significat que molts hi veuen com a sinònim de
celeritat, intensitat immoderada o fins i tot abús que comporta un plaer
efímer, allò que podem confondre amb el “viure a tope”, la cançó parla
d’aprofitar els petits moments que la vida ens regala com, per exemple, “conformar-se amb el sol com entra per
la finestra”. Així doncs, amb el títol podem deduir que la cançó és una crida a
no divinitzar aquesta idea de viure la vida al màxim sense ni tan sols gaudir
conscientment de l’experiència viscuda, sinó a gaudir dels petits instants, sempre
plens de senzillesa, que ens ofereix la vida. La poesia del temps fugisser, en definitiva.
En l’anterior disc, la formació de Barcelona ens presenta
el mateix cas però a la inversa: una cançó porta el nom d’”El mite de Prometeu”
tot i que, aparentment, no hi té cap relació. Explica la ruptura d’una parella
i com l’home desitja a la seva exparella “que
el mite de Prometeu t’il·lustri de cap a peus”.
És evident, doncs, que el món de la música és farcit de referències clàssiques.
La lletra de la cançó “Apologia de la ingenuïtat” diu així:
Oh! Quin senyor
tatuatge! És que el llatí no falla: queda bé. Un aforisme i avalat pel temps! La
vida en dues paraules. Oh! I com a lema és fantàstic! Que cada dia sigui un
no-parar. Gaudir, fruir, que s’ha d’aprofitar! I és clar que signo allà on
calgui. Oh! I a quina pel·li ho vas veure? I tant que sí! La dels poetes morts.
La gran escena del camp de futbol, sí, sí. Oh, capitán! Oh, my captain! Oh! A
cada vers de Walt Whitman, i amb embranzida, per xutar més fort, es fan més
lliures, obren més el cor. Que soni Haendel, au vinga!
Però no fem
apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots
mal quan descobrim la gran veritat.
Hi ha tants dies
que no passa res!
Ei! Tinc cançons
com a prova que mai intento alliçonar ningú. Que ja prou feina tinc a
entendre’m jo, ui no! A més, és tard i vol ploure. Però, una primícia, Lord
Byron: aquesta vida té moments de tot, és un anar fent, així funciona el joc,
per cada un d’intens et trobaràs que sí, que hi ha molts dies de merda. I són
aquests els que has d’entomar bé, que amb bona mar tothom és mariner, però és
tan magnífic conformar-se amb el sol com entra per la finestra, amb l’escalfor
que deixa anar el cafè, amb un passeig i “Mira, així fem temps”, amb una vida
per sempre.
No volem
apologia de la ingenuïtat, i desitgem que la monotonia us repodreixi a tots els
que doneu pel sac.
Visca els dies
que no passa res!
Bernat Pareja Sabaté
2n de batxillerat humanístic
