LA PERVIVÈNCIA DEL LLATÍ EN L'ANGLÈS

Fa unes setmanes, a classe de llatí, en Jordi va proposar-nos una activitat de recerca plurilingüe consistent a traduir paraules del vocabulari llatí -vinculades a diferents àmbits lèxics- a cinc llengües diferents: quatre de romàniques (català, castellà, francès, italià) i una d’origen no llatí (anglès). L’elecció de l’anglès em va sobtar, en certa manera, doncs a diferència de les altres, no és una llengua neollatina. A partir d’aquesta proposta vaig sentir curiositat per saber quina relació hi havia entre l’anglès i el llatí i vaig decidir buscar informació al respecte. El resultat de la recerca que he fet, ha donat lloc a aquesta entrada.

Sabem que al segle V l’anglès era ja una llengua embrionària, resultat, per una banda, de la barreja de dialectes que van arribar a les illes Britàniques portats per les tribus germàniques dels saxons, els juts i els angles, i per l’altra de la forta influència del celta, el llatí i d’alguns trets propis de les llengües  escandinaves. El primer grup va dotar l’anglès de la major part del vocabulari i va fixar les bases de la seva gramàtica. El segon grup va influir especialment en el lèxic, que en el cas de la llengua dels romans es considera força important (fins a un 30% segons alguns estudis en el llenguatge col·loquial i fins a un 80% en el científic).

Recordem que va ser durant el govern de l’emperador Claudi (41-54 dC), després dels intents frustrats de Juli Cèsar durant la primera meitat del segle I aC, qui va aconseguir conquerir Britànnia el 43 dC. No va poder, però, ocupar Escòcia ni Gales, territoris on predominà la llengua dels celtes. Val a dir que invasions posteriors, com la dels normands en el segle XI, van propiciar que a través del francés, que va esdevenir llengua de la reialesa i la noblesa, la influència del llatí tornés a ser determinant en la construcció de la llengua anglesa .

Podríem pensar que degut a aquesta invasió el llatí va substituir l’anglès però no va ser així. La llengua de Roma es feia servir, sobretot, en l’àmbit religiós i militar. També el parlaven la classe alta i una petita  part de la població urbana, però no va arribar mai a reemplaçar-lo. És més, es va deixar d’utilitzar pràcticament quan les últimes legions romanes van ser expulsades de l’illa durant els primers anys del segle V dC. Però la seva influència ha perseverat fins als nostres dies. De fet, l’anglès és una llengua germànica amb més de la meitat del seu vocabulari procedent del llatí: grosso modo, unes 125.000 paraules!

La població envaïda es va deixar influenciar per la més avançada, en aquest cas la romana; per això, les paraules manllevades procedien de les dues principals ocupacions d’aquests: l’agricultura i el comerç i la guerra, juntament amb paraules relacionades amb la vida domèstica i social. Aquests en són alguns exemples:

Guerra:

     allied: del llatí alius, a, -ud (“altre”)

     army: del llatí arma, -orum (“armes”)  

          battle: del llatí battuere (“batre, picar, colpejar, lluitar amb l’espasa”), a través

del francès bataille.

          captain: del llatí caput, -itis (“cap”)

          casualties: del llatí casus, -us (“caiguda, accident, adversitat”)

          conflict: del llatí conflictus, -us (“xoc, col·lisió, topada), de confligere (“topar,

lluitar”)

          banner: del llatí bandum, -i (“estendard”)

   -chester, -caster, -cester (sufixos): del llatí castra (“campament”) [topònims]

          enemy: del llatí inimicus, -i (“enemic”)

          hostilities: del llatí hostis, -is (“enemic”)

          missile: del llatí missilis, -e (“llancívol, que es llança”) de mittere (“enviar”)

navy: del llatí navis, -is (“nau, vaixell”)

     military: del llatí miles (“soldat”)

Comerç:

          transfer: del llatí transferre (“traspassar”) [forma imperativa]

wine: del llatí vinum (“vi”)

          trade: del llatí tradere (“fer a mans, cedir, transmetre”)

          commerce: del llatí commercium, -ii  (“comerç, negoci, intercanvi”)

   oil: del llatí oleum, -i (“oli”, especialment el d’oliva i com a combustible)

          pound: del llatí pondus, -eris (“pes, quantitat, mesura”)

          coin: del llatí cuneus (“cuny, falca, tascó”)

   money: del llatí moneta, -ae (“moneda”), referència a Juno Moneta [apel·latiu de

la deessa]

Vida domèstica i social:

          table: del llatí tabula, -ae (“taula, tauló, tauler”)

          carpet: del llatí, carpere (“filar, estirar per filar, escarpir”)

          curtain: del llatí cortina, -ae (“volta del cel, cortina”)

          kettle: del llatí catillus, -i (“cassó fondo per cuinar”)

          pepper: del llatí  piper, -eris (“pebre”)

          cheese: del llatí caseus, -i (“formatge”)

          butter: del llatí  butyrum, -i (“mantega”)

   salt: del llatí sal, salis (“sal”)

          street: del llatí stratum, -i (“paviment, empedrat dels carrers”)

El cristianisme va arribar a l’illa el 597 i, com és lògic, resten també paraules del lèxic anglès que en són testimoni:

abbot: del llatí abbas, -atis (“pare, abat”)

altar: del llatí altaria, -ium (“altar, lloc per a sacrificis”)

angel: del llatí angelus, -i (“àngel, missatger”)

candle: del llatí candela, ae (“espelma, ciri”)

epistle: del llatí epistula, -ae (“carta”) [ús formal]

temple: del llatí templum, -i (“temple”)

tunic: del llatí tunica, -ae (“túnica”)

ark: del llatí arca, -ae (“bagul”)

nun: del llatí nonna, -ae (“monja”)

Però la influència del llatí no només la trobem en el lèxic sinó també en la morfologia. La llengua anglesa utilitza molts dels prefixos i sufixos llatins:

PREFIXOS

abstract, adventure, anteroom, bilingual, codependent/compassion, detach, disintegrate, enlarge, extraordinary, illimitable, impotent, inability, irregular, infrahuman, interact, nonexistent, postscript, prehistoric, reuse, subway, transport, trilingual, ultrasound, et cetera.

SUFIXOS

curious/obnoxious (curiosus, obnoxius), comfortable (comfortabilis, -e), terrible (terribilis, -e), scenic (scaenicus), special (specialis), productive (productivus), rector (rector), teacher (magister), violence (violentia), silent (silentium), et cetera.

En altres casos la morfologia llatina va solucionar alguns problemes. Un plural de nucleus que fos nucleuses, de basis, basises, d’alga, algaes o de datum, datumes, resultaria un tant malsonant, de manera que la morfologia llatina va permetre la formació de nuclei , bases, algae i data.

Finalment, apuntar que en anglès, com en altres llengües romàniques, hi ha moltes paraules o expressions d’origen llatí que han perdurat sense canvis i conformen estructures fixes de la llengua. Aquests en són alguns exemples:

• El terme campus, que significa literalment “terreny pla”, s’utilitza per nombrar amplis espais adscrits a una universitat.
• Idem, que significa “un mateix, el mateix” en anglès s’utilitza, per exemple, per nombrar quelcom que s’ha citat anteriorment.
• exit,  prové del participi de passat exitus, a, um del verb exire (“sortir”)
• habitat, que significa “habita o viu”, en anglès vol dir “lloc de condicions apropiades per a que hi visqui un organisme, espècie o comunitat animal o vegetal”
• ictus, que significa “cop, especialment el que marca un ritme, xoc”, és el participi de passat de icere (“golpejar, donar un cop amb violència”)
• junior, en llatí iunior, és el comparatiu de iuvenis que significa “més jove que o el més jove”. Abreviació jr.
• senior és el comparatiu de senex i significa “més vell que o el més vell”. L’abreviació en anglès dóna el terme de cortesia o títol de sir.
• maximum amb el significat de “el més gran”. Superlatiu de magnus, a, um
• minimum amb el significat de “el més petit”. Superlatiu de parvus, a, um
• duplex, que significa “doble”.

• RIP, prové del llatí “Resquiescat in Pacem”. Els anglesos utilitzen les mateixes sigles que han adaptat a la seva llengua en traducció directa “Rest in Peace”.
• Master és una paraula anglesa que prové del llatí abreujat magister, “senyor, mestre”.
• snob. Aquest llatinisme rebut de l’anglès, que defineix persones que imiten a d’altres de major classe social, té el seu origen en la locució sine nobilitate, que vol dir “sense noblesa”, aplicada als estudiants de la universitat d’Oxford sense tradició familiar noble.
• versus. En realitat, és una preposició de direcció que vol dir “cap a”, però en anglès se li va donar un nou significat, “contra”, i així és com s’utilitza avui dia.
• a.m, acrònim de l’expressió llatina ante meridiem (“abans del migdia”), i fa referència a les hores posteriors a la mitjanit i anteriors al migdia.  
• p.m, acrònim de l’expressió llatina post meridiem (“després del migdia”), i fa referència a les hores posteriors al migdia i anteriors a la mitjanit.
• alias, que significa “altre nom”, de l’adjectiu llatí alius, alia, aliud.
• sponsor, que prové del verb llatí spondeo, la traducció de la qual seria “prometre, assegurar o comprometre’s”.

I fins aquí aquest apunt amb què he volgut fer observar que el llatí ha deixat la seva profundíssima petjada en moltes altres llengües, fins i tot en una llengua no derivada com és el cas de l’anglès, l’autèntica lingua franca del segle XXI.

Sara Pedraza Sarrablo

4t ESO - Llatí

L'univers de les fòbies

Fa unes setmanes, a les classes de llatí, ens vam submergir en el fantàstic món de l’etimologia. En una de les activitats proposades pel Jordi hi apareixia el terme transcrit “phóbos”, del grec φόβος i en traducció al català “fòbia”. Després de fer la petita recerca suggerida, ens hem adonat de la riquesa d’aquest mot i del món de les fòbies.

Primerament, cal anar a la mitologia per entendre d’on ve el terme fòbia. Fobos era la personificació del pànic i era fill d’Ares i d’Afrodita. Juntament amb els seu germà bessó Deimos, personificació del terror, i Eni, coneguda com la “destructora de les ciutats”, acompanyaven Ares a totes les batalles.

A més a més, els noms que reben els satèl·lits del planeta Mart, Phobos i Deimos fan també referència els germans de la mitologia grega abans esmentats.

Un aspecte semàntic important és saber distingir entre els termes fòbia i por. Una  fòbia és la por irracional, incontrolable i excessiva davant d’un objecte, persona o situació, a diferència d’una por, que és una emoció que neix de l’instint de conservació i que sentim quan percebem un perill. Tot i que la pròpia persona sàpiga que aquest pànic és il·lògic, en el cas de la fòbia, davant del fenomen se sent impotent per no poder controlar aquesta por irracional.

Aquí us deixem una presentació amb una selecció dels moltíssims tipus de fòbies existents.

Davant de què sentiu por, vosaltres?

Ricard Cosculluela

Ana Martínez

Marta Orquín

Llatí -  4t ESO

Mar Egeu o llacuna Estígia?

Josep Bellmunt. La barca de Caront (1919). Valéncia. Museu de Belles Arts.

Recordes aquella llacuna situada a l’inframón? Sí, aquella que travessa el barquer Caront amb les ànimes que paguen un òbol. Sí, aquella que és plena a vessar d’ànimes que vagarejen durant cent anys sense descans. Sí, la llacuna Estígia.

Però aquesta llacuna ens queda una mica llunyana en el temps. Pensem... on seria avui l’Estígia? Al mar Egeu, sens dubte, i per extensió al Mare Nostrum, el Mare Mortuum. Un mar on cada dia arriben i, malauradament, continuaran arribant, centenars, milers de persones fugint de la guerra, de l’opressió, buscant una nova oportunitat, cercant una nova vida.

Fixem la mirada en la mar i tan sols veurem una mar grisa, que es confon amb el cel, també gris. És el gris de totes les ànimes d’aquests éssers humans que fugen, que exposen la pròpia vida en aquest infern particular, en aquesta “llacuna” que un cop travessada -amb sort, molta sort- els conduïrà cap a un futur incert. Ànimes que seran jutjades per Europa, com si del tribunal format per Minos, Èac i Radamant es tractés; i es prendrà la decisió d’acollir-los, i fer del món uns Camps Elisis, o, pel contrari, de retornar-los a l’infern, el seu particular Tàrtar, el seu país d’origen.

El viatge fins a les costes europees és llarg. Al capdavant hi ha el barquer Caront, també conegut amb el nom de Màfia. Les màfies que cobren quantitats de diners desorbitades, aprofitant-se de la situació desesperada d’aquestes persones, que especulen amb les seves vides i s’aprofiten d’elles sense cap mena  d’escrúpols. Després, Caront els cedeix una barca inflable en pèssimes condicions i totes aquestes ànimes, amb una mínima espurna d’esperança, es llencen a la llacuna Estígia, al mar Egeu, al mar de tots. Dissortadament, moltes moren en l’intent i es converteixen en les ombres que vagaregen sense repós en aquesta patètica extensió d’aigua. Els afortunats que aconsegueixen resisitir amb èxit tempestes i mala mar arriben finalment a les costes d’Europa, on els espera una doble realitat: la dels voluntaris que es solidaritzen i entenen que això és un problema de tots i que avui els toca a ells i qui sap si demà a nosaltres o la de les autoritats i ciutadans partidaris del retorn al seu país, amb la seva misèria no desitjada, perquè no ens treguin els llocs de treball. Aquests són els guardians de les portes d’Europa, aquests representen, cadascun a la seva manera, el Ca Cèrber en persona, la bèstia ferotge encarregada de custodiar les portes de l’Orc. De nou ens topem amb el Gran Tribunal de Jústícia, el dels polítics europeus, els encarregats de jutjar des de la distància totes aquestes ànimes, de decidir el seu futur, de tancar fronteres i, per tant, de condemnar-les al Tàrtar, fent-les oblidar la promesa dels Camps Elisis, la possibilitat d’oblidar l’odi del que fugen bevent de les aigües del Leteu. Però al capdamunt de tot aquest descensus ad inferos hi ha Hades, personificat en tots aquells executius amb tratge i corbata i un important maletí; aquells a qui se suposa que representen la vella Europa, que ens representen a tots i a cadascun dels ciutadans d’aquest continent, a tots els qui en formem part. I l’únic que Hades vol és veure xifres i comptar interessos i no pas històries ni sentiments ni vides.

És per això que el que recordaran les futures generacions serà l’exemple d’una societat, la nostra, que volent donar una imatge de germanor i harmonia haurà deixat de banda  milers d'éssers humans barrant-los les portes a un món millor, alhora que els més poderosos s’omplen les butxaques de diners i s’emborratxen de poder.

Som petits grans de sorra enmig d’un desert. És cert que nosaltres no podem canviar radicalment la situació i que la gent que té aquest poder al seu abast gira la cara. Sovint oblidem que aquesta és la crua realitat, només ens entendrim uns instants amb les imatges esgarrifoses del telenotícies i a l’endemà ens aixequem com si tot això no estigués passant, com si fos aliè a nosaltres. No ens adonem que això no forma part d’un vídeojoc, que en aquests moments estem escrivint la història que en un futur serà estudiada. Ens dediquem a jutjar actes que altres van realitzar però realment nosaltres dues pensem que tan pervers és matar éssers humans per la seva raça o color de la pell com contemplar, amb indiferència, com moren ofegats. És així com serem recordats o ho aconseguirem canviar in extremis?

Kènia Sanz

Carla de la Roja

1r batxillerat humanístic