ΕΝΝΕΑ ΜΟΥΣΑΙ

Αἱ Μοῦσαι, αἱ θεαὶ τῶν τεχνῶν καὶ ἐπιστεμῶν, εἰσιν ἐννέα· Μελπομένη ἐστὶ Μοῦσα τῆς τραγῳδίας, καὶ Θάλεια τῆς κωμῳδίας· Οὐρανία δὲ ἐπιμέλειαν ἔχει τῆς ἀστρονομίας, καὶ Καλλιόπη τῆς ποιητικῆς τέχνης. Πολυμνία δὲ τὰς ᾠδὰς προστατεύει, καὶ Τερψιχόρα τῆς χορείας. Εὐτέρπη δὲ ἐστι Μοῦσα τῆς μουσικῆς, καὶ Κλείω τῆς ἱστορίας, καὶ Ἐρατὼ τῆς λυρικῆς τέχνης.

Septem dies septimanae...

L'origen del nom dels dies de la setmana és, majoritàriament, llatí i està associat al món de la mitologia, concretament a divinitats amb una forta presència en moltes de les civilitzacions antigues que es corresponen amb astres i planetes d'àmplia visibilitat al cel.

"[...] En conseqüència, el dilluns prové del dies Lunae (en llatí vulgar dies Lunis per analogia a la resta), que significa el dia de la Lluna. El dies Martis ‘dia de Mart’ dóna lloc al dimarts; el dies Mercurii ‘dia de Mercuri’, al dimecres; el dies Iovis ‘dia de Júpiter’, al dijous; i el dies Veneris ‘dia de Venus’, al divendres. El dissabte i el diumenge, per la seua banda, tenen l’origen en dies Saturni ‘dia de Saturn’ i dies Solis ‘dia del Sol’, com demostren Saturday i Sunday en anglés. Ara bé, en el nostre cas, el dissabte prové del (dies) Sabbatum, de l’hebreu sabbath, el ‘descans setmanal dels jueus’. En relació amb el diumenge, el Cristianisme va substituir aquest «dia del Sol» pel (dies) dominicus, el ‘dia del Senyor’, de manera que va perdre l’origen solar.

D’altra banda, aquestes llengües occidentals han seguit un procés diferent a l’hora de crear-ne els noms. Així, en podem distingir tres tipus. Les que mantenen el nom die seguit de la divinitat, per exemple el català, l’occità i el llatí: dilluns i dies Lunae. Les que esmenten primer la divinitat i després die, com ara l’alemany, l’anglés i l’holandés: Montag, Monday i Maandag. També ho fa així el japonès: Getsuyôbi. O les que perden el mot die, com són el castellà, el romanés, l’asturlleonés i el gallec:  lunes, Luni, Llunes i Luns, respectivament. En el segon grup hi ha algunes formes referides a dissabte i diumenge que cal comentar. D’una part, l’italià elimina el mot die i fa sabato i domenica; en la resta sempre apareix: lunedì, martedì... El francès, d’una altra, el manté en samedi però l’anteposa en dimanche, com ocorre en el primer grup. Aquest fet, no obstant això, no s’esdevé en les llengües que hem usat com a exemple del segon grup, és a dir, l’alemany (Sonntag), l’anglés (Sunday), l’holandés (Zondag) i el japonès (Nichiyôbi).

Queda palès, doncs, que dissabte i diumenge són un cas especial. En aquest sentit, cal comentar que són els únics dies que tenen variació de nombre: dissabtes i diumenges. Mentre que els dies entre setmana no canvien en plural. Per tant, haurem d’evitar les formes col·loquials que afegeixen la vocal de suport, això és, *dillunsos, *dimartjos i *dijousos. Per indicar el plural serà suficient fer-ho amb l’article: els dilluns, els dimarts i els dijous."

                                                                       Del blog Societat Lingüística

                                                                       El perquè dels dies de la setmana

                                                                       

Ara que els discipuli et discipulae de 4t ja heu treballat els nomina disciplinarum i heu elaborat els vostres horaris en llatí, haureu de ser capaços d'esbrinar a quines de les anteriors divinitats esmentades en l'article corresponen les següents imatges, explicant i justificant la vostra tria. Ecce picturae!

Com era la Tàrraco romana?

Avui a Divendres, el magazin de les tardes de TV3, s'ha parlat de l'amfiteatre de la Tarragona romana en un magnífic reportatge de la mà de Magí Seritjol, director del festival de reconstrucció històrica Tarraco Viva, i dos guies del recinte (l'arqueòloga Loli Ynguanzo i en Julio Villar). Parlar del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2000 i Lloc de Valor Universal Excepcional des del passat 5 d'agost, em sembla una bona manera de donar la benvinguda a un nou curs i a tots vosaltres, tripulants d'aquest Vaixell, no us sembla? Hissem les veles, un nou viatge comença...

Peregrinos de la belleza

Casualitats o no, acabo la lectura d'aquest preciós llibre (Acantilado, 2015) sobre la crònica de nou viatgers a la recerca de la bellesa absoluta per uns paisatges que ens són ben familiars, els de la Mediterrània itàlica i grega, en dies de destrucció i anihilament d'aquesta mateixa bellesa perpetrats per la més absoluta barbàrie. Als "peregrins de la bellesa" dels tres darrers segles de qui ens parla María Belmonte hem d'oposar ara els "assassins de bellesa" del segle XXI (Palmira mai més tornarà a ser Palmira). Això m'ha fet pensar en aquesta dualitat de l'ésser humà, aquesta maledicció quasi divina que ens acompanya i ens persegueix a parts iguals: capaç del millor (estimar, donar vida, crear, admirar amb passió la naturalesa) és també una criatura devastadora capaç de fer realitat el pitjor malson. Em quedo amb la sensació que el llibre de la professora Belmonte m'ha servit de bàlsam davant l'horror que ens envolta i m'ha posat a recer per unes hores d'aquesta intempèrie que massa sovint -ho confesso- m'aclapara i em deprimeix.

El llibre de Belmonte, repeteixo, m'ha semblat preciós, i juntament amb el Corazón de Ulises de Javier Reverte (1999), una de les lectures més estimulants i plaents per endinsar-se en el concepte del que podem anomenar "mediterranofília". Per les seves pàgines desfilen alguns dels insignes viatgers per Itàlia (Winckelmann, von Gloeden, Munthe, D. H. Lawrence i Norman Lewis) i Grècia (Miller, Leigh Fermor, Kevin Andrews i Lawrence Durrell) que van saber sentir, entendre i interpretar meravellosament -com pocs al llarg de la història- la partitura de l'ànima d'aquest mediterrani que ja no existeix. La llum, els colors i l'esperit indòmit de les seves gents conformen l'escenari d'aquestes experiències mediterrànies que justifiquen tota una vida. De vegades, amb un moment de plena intensitat n'hi ha prou.

A banda de l'excel·lent documentació i de la prosa amena que convida a llegir, jo destacaria l'amor i la passió com a motors literaris de Belmonte. Sense passió no es pot convèncer ningú d'allò de què parlem i és per això que una lectura com aquesta serveix, entre d'altres coses, per no perdre l'esperança en nosaltres mateixos. Destruir la bellesa és, rotundament, més senzill que crear-la. Però la creació de bellesa perdura en el temps i, sobretot, en la memòria. I ens apropa a l'eternitat.