Deu mesos donen per molt...

La roda ha girat una volta més i deu mesos donen per molt. Tripulants que han marxat, altres que han continuat remant com si fos el primer dia i altres que s'han incorporat a la travessa amb noves (i necessàries) forces per mantenir el rumb d'aquesta aventura que ha celebrat el seu quart aniversari. Vam començar-lo amb uns versos que ens recordaven que qualsevol viatge és somni, sense oblidar que els qui ho obliden poden acabar vivint un malson. Vam entonar, doncs, cançons de Carpe Diem amb el millor dels mestres en aquestes qüestions i, acompanyats per la sàvia etimologia de les paraules, vau escriure els vostres noms en un alfabet nou que a alguns se us ha resistit un xic massa. Dues presentacions confirmaven els progressos dels discipuli et discipulae més joves, i la vostra mirada grega ja veia lletres on només alguns les saben veure, com fan els poetes. El curs avançava amb pas ferm i el nostre vaixell seguia solcant els mars clàssics. Els encara no iniciats aprenien la relació entre ciència i llatí gràcies a un menú gastronòmic, una experiència interdisciplinar d'allò més interessant, alguns vau cantar Vrbi et Orbi per acomiadar el 2013 i vam encetar el nou any amb les paraules d'un gran home.

Hem reivindicat unes humanitats amb futur, passat un matí a les termes i fet de periodistes al Laberint d'Horta. Els hel·lenistes de 1r vau completar el nostre particular diccionari etimològic i els llatinistes de 4t ens vau donar una lliçó sobre el viatge d'Ulisses i ens vàreu explicar mites a partir d'una proposta de treball cooperatiu que encara cueja. Vam rememorar la figura d'Antínous de la mà (i amb les belles paraules) d'un antic alumne de l'escola que promet regalar molta (i bona) literatura i vam encetar el darrer trimestre del curs amb un ritme frenètic de sortides que devien ser auspiciades pel mateix Hermes...

... vam fer una visita virtual a Empúries i per escalfar motors de cara a la X Magna Celebratio (enguany banyada per la càlida llum d'Apol·lo) vam conèixer in situ les restes de la Baetulo romana. De la mà de na Conxita Collellmir vam gaudir de Bàrcino i fins i tot a Euskal Herria vam trobar referències clàssiques (efectivament, Hermes ens era un fidel company). 

Diuen que més val tard que mai, i fidels a l'aforisme nou muses van aconseguir enllestir un vídeo que donava testimoni de la nostra herència clàssica en forma de versos immortals, la veu de nou noies que van voler reivindicar així el protagonisme de la dona en els nostres temps. Les intrèpides reporteres de 4t seguien fent de les seves i es van inventar una gimcana al Laberint d'Horta que va donar molt de sí. 

Com és llei de vida, els de 2n han desembarcat després d'un bonic comiat, ens hem retrobat amb un nou racó clàssic de Barcelona i hem recordat per què dels clàssics en diem clàssics. Acabem d'escriure el quadern de bitàcola amb unes magnífiques contraportades i, havent girat la roda, gosem cridar de nou, amb veu estentòria (per què no?), que tot plegat ha pagat molt la pena i que deu mesos donen per molt.

Seguim navegant? 

Καλό ταξιδί i bon estiu!

Orfeu i Eurídice a Margaret Atwood

Llegint un llibre de Margaret Atwood (Interlunar, 1984) vaig tenir la sort de trobar-me un dels mites que hem estudiat a classe: el del músic Orfeu i la bella nimfa Eurídice.

Els següents poemes –que, per cert, són extraordinaris- expliquen la catàbasis o descens als inferns d'Orfeu; gran heroi i home d'una gran sensibilitat, diuen que la seva música desfeia les pedres i seduïa les bèsties més salvatges. Amb l'ajuda de la seva lira va aconseguir entendrir el cor gèlid d'Hades que regnava sobre totes les ànimes i la seva estimada Eurídice, que havia mort per la mossegada letal d'una serp. El poderós déu deixaria marxar Orfeu i el seu amor amb una condició: Eurídice caminaria darrere d'Orfeu fins que arribessin a la superfície de la Terra i, de cap de les maneres, ell no podria girar-se per veure la dolça mirada de la jove.

El seu amor i enyor eren tan grans que va haver de girar-se per contemplar la seva bellesa, però en aquell moment Eurídice es va convertir en pols, en una simple ombra i Orfeu va haver de tornar a la realitat sense la seva raó per viure.

P.S.: si voleu llegir l'original anglès (Orpheus 1 i Eurydice), cliqueu aquí)

ORFEO

Caminabas por delante,

tirando de mí hacia afuera

hacia la luz verde a la que una vez le habían

crecido colmillos y me había matado.

Era obediente, pero

estaba pasmada; como un brazo

dormido; la vuelta

al tiempo no era cosa mía.

Para entonces estaba acostumbrada al silencio.

Aunque algo se extendía entre nosotros

como un susurro, como una soga:

mi nombre de antes

dicho con precisión.

Llevabas tu antigua cuerda

contigo, podrías llamarla amor

y tu voz carnal

Ante tus ojos tenías clara

la imagen de lo que querías

hacer de mí: de nuevo viva.

Era tu esperanza lo que me hacía seguir.

Yo era tu alucinación, atenta

y floral, y tu me cantabas:

ya se estaba formando nueva piel en mí,

dentro del sudario luminoso entre brumas

de mi otro cuerpo; ya

había suciedad en mis manos y tenía sed.

Sólo pude ver la silueta

de tus hombros y tu cabeza,

negras contra la boca de la cueva,

no pude ver tu rostro

en absoluto, cuando te volviste

y me llamaste porque ya

me habías perdido. Lo último

que vi de ti fue un óvalo oscuro.

Aunque sabía cómo te iba a herir

este fracaso, tenía que

plegarme como una polilla gris y dejarte ir.

No podías creer que yo era más que tu eco.

EURÍDICE

Está aquí, ha venido a buscarte.

Es la canción que te pide que vuelvas,

una canción de alegría y sufrimiento

a la vez: una promesa:

que las cosas serán distintas ahí arriba

de lo que fueron la última vez.

Deberías haberte marchado sin sentir nada,

vacío y silencio; la paz quieta

del más profundo mar, que es más fácil

que el ruido y la carne de la superficie.

Estás acostumbrada a estos pasillos pálidos y turbios,

estás acostumbrada al rey,

que pasa delante de ti sin hablar.

EL otro es diferente

y casi lo recuerdas.

Dice que canta para ti

porque te ama,

no como eres ahora,

tan fría y mínima: moviéndote y quieta,

como una cortina blanca que se hincha

a la deriva en una ventana entornada

junto a una silla en la que nadie se sienta.

Quiere que seas lo que él llama real.

Quiere que pares la luz

Quiere sentirse endurecer

como un tronco de árbol o un anca

y ver sangre en sus párpados

cuando los cierra y el sol golpea.

Este amor suyo no es algo que

resista si no estás allí;

lo que supiste de pronto cuando dejaste tu cuerpo

enfriándose y palideciendo en la hierba

fue que tú la amas en cualquier parte,

incluso en esta tierra sin memoria

incluso en este dominio del hambre.

Llevas el amor en tu mano, una semilla roja

que habías olvidado que guardabas.

Él ha venido casi demasiado lejos.

No puede creer sin ver,

y aquí está oscuro.

Vete, susurras,

pero quiere ser alimentado otra vez

por ti. Oh montón de gasas, pequeñas

vendas, puñado de aire

frío, no es a través de él

como conseguirás tu libertad.

 

Mariona Ferrer
1r batxillerat

Estèntor, el de la veu de bronze

Fa cinc anys que toco el violí, els mateixos que fa que me'n van regalar un, amb el seu corresponent estoig. Però no ha estat fins fa poc que vaig pensar que el dibuix del logo de la marca, Stentor, un guerrer amb casc i la boca oberta, podia tenir alguna relació amb el món clàssic. La curiositat va fer la resta i em va portar a cercar informació sobre l'origen d'aquest nom. Aquí en teniu el resultat...

Estèntor (Στέντωρ) va ser un herald (oficial d'armes de categoria intermèdia) grec que va prendre part al setge de Troia i que es va atrevir a desafiar Hermes i va morir en l'intent. Durant un duel a crits amb el déu missatger, va acabar rebentant com un gripau. L'anomena Homer a la Ilíada i el recull també Juvenal (poeta satíric italià). El seu tret més característic li venia de la veu: aquesta era tan potent que equivalia, segons la llegenda, a la de cinquanta homes junts. El seu nom va esdevenir proverbial pels grans crits i les fortes veus que donava. A causa d'aquest personatge diem d'una veu que és estentòria quan és forta i robusta.

Diu Homer a la Ilíada (V, 778 i ss.),

"Les dees van posar-se a caminar semblants a tímides colomes pels seus passos, desitjoses de defensar els homes argius. Però, quan arribaren on estaven drets els combatents més nombrosos i més valents al voltant de l'esforçat Diomedes, el domador de poltres, agrupats i semblants a lleons devoradors de carn crua o de porcs senglars, la força dels quals no és feble, allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l'aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: "Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d'aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus".

                                                       (Ed. La Magrana, trad. de Joan Alberich, 1996)

Fixeu-vos, doncs, que al vostre voltant podeu trobar un munt de referències clàssiques si esteu ben atents i manteniu una mirada curiosa.

Judit Garcia

1r batxillerat

Les contres del Vaixell

Tot prenent com a referència les sempre interessants Contres de La Vanguardia, els discipuli et discipulae de 4t han fet la seva versió per a El Vaixell d'Odisseu, amb entrevistes a il·lustres personatges (i no tan il·lustres) vinculats al món romà. Aquest n'és el resultat i jo no puc fer altra cosa que felicitar-vos per la feina feta. Feliciter omnibus!

  La Contra del Vaixell (Juli Cèsar i Cleòpatra). Júlia i Emma

Juli Cèsar i Cleòpatra (Júlia i Emma) - Àudio 
Venus (Isabel i Bruna) - Àudio
Un esclau (Mireia, Joana R. i Joana G.)
Juli Cèsar (Arnau)
Cleòpatra (Borja)
August (Ramon i Cesc)
Calígula (Javi, Pau R. i Pau M.)
Anníbal (Pau G. i Ignasi)
Espàrtac (Artur i Aleix)

Alumnes de Llatí de 4t

Per què en diem clàssics?

En una societat com la nostra, on la cultura juga poca cosa més que un paper testimonial, són força les persones que, curiosament, en fan un ús particular tendent, sobretot, a aparentar un cert “coneixement” que els deixi bé davant dels seus tertulians ocasionals. S’omplen així la papada de cites extretes d’antologies ad hoc o bé aprofiten allò que han sentit de casualitat tot passejant el gos. No han llegit les fonts ni coneixen els seus autors, però saben que la paraula “cultura”, “clàssics” o “art” els hi proporciona, en determinats cercles, una aureola de saviesa que ells saben aprofitar molt bé per als seus propis interessos. No ens enganyem, la nostra societat “utilitza” la cultura (com tantes altres coses) sense que això impliqui sentir-ne de veritat la necessitat o la valoració autèntica.

És per aquest motiu que el testimoniatge dels veritables savis, pocs però ben trobats, conforta d’una manera especial i emotiva. No tot està perdut, ni molt menys, i ens cal cridar-ho ben fort. Ponç Pons, el poeta menorquí, és un exemple d’això que diem. Ell ens parla d’allò que ha llegit i de com ha sotragat la seva vida, de com l’ha canviat i l’ha fet millor persona. Per a gent com ell sí que el terme “clàssic” té tot el seu sentit, perquè els clàssics ho són per ell mateix, perquè els ha conegut i ha escoltat les seves paraules. Aquest aprenentatge vital és l’ùnic que de veritat salva, perquè és autèntic, “útil” en el sentit més fonamental del terme. Pons ens convida a una experiència personal, intransferible però compartible, molt allunyada d’aparadors i focus televisius. En una soledat molt ben acompanyada sap trobar les arrels on fonamentar una vida plena de sentit: aquella que ens porta a la felicitat.

Us deixem amb la seva veu:

"Retingut a la paradisíaca illa d'Ogígia durant set anys per l'espectacular, sensual, encantadora nimfa Calipso que, enamoradíssima d'ell, li ofereix la immortalitat i la joventut eterna, Ulisses plora mirant el mar cada capvespre perquè vol regressar a Ítaca i estar amb Penèlope. Escrit fa segles, en aquest passatge de L'Odissea vaig descobrir de jove que existia un sentiment molt trist, desolador, anomenat enyorança i vaig intuir que la vida, mortal, humana, s'ha de viure sense por, amb sàvia alegria i cultural passió"

                                        El rastre blau de les formigues (Quaderns Crema, maig 2014)

Ulysses and Calypso, Arnold Böcklin, 1833, Kunstmuseum Basel

Carles Cervelló

Tortuga

Per als grecs, el Tàrtar era la part més profunda i fosca de l'Hades i era el lloc on Zeus va relegar els titans vençuts. El Tàrtar era un espai de turment i sofriment etern que podríem relacionar amb l'infern cristià. Els habitants del Tàrtar, en grec, eren els tartaroūkhoi (ταρταροῦχοι), i és d'aquesta paraula que es forma el llatí tardà tartarūchus, que ja tenia el valor de dimoni. La tortuga, doncs, seria un dimoni, un habitant del Tàrtar, segurament no pas pel seu aspecte monstruós, sinò perquè, quan surten de l'ou, les tortugues sembla ben bé que surtin de les entranyes de la terra.

En la mitologia grega, Quelone (Χελώνη, tortuga) era una nimfa, probablement una de les orèades, que fou convidada com la resta de déus, homes i animals al casament de Zeus i Hera per ordre d'aquest. Quelone va refusar l'oferiment, restant tancada a casa i mostrant el seu menypreu pel casament amb una actitud arrogant i impertinent envers les núpcies dels dos reis divins. Quan Hermes s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp, inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins i la va metamorfosar en tortuga, condemnant-la a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa, com l'animal. Altres versions diuen que Quelone, fent tard a la festa, va enfurismar Zeus i Hera que, en venjança, li van tirar la casa al damunt i la van condemnar a anar sempre lenta... com una tortuga.

Marta Simón