Un matí a les termes... (balneum ad Rubricatum!)

El passat dimarts 11 de febrer els alumnes de llatí i grec de 2n de Batxillerat vam fer una visita a les termes de Sant Boi després d’haver-nos endinsat en la civilització romana prèviament a classe. Estàvem preparats per conèixer in situ tot allò del que ens havíem empapat i fet nostre a l’aula gràcies a tot un seguit d’exposicions orals.

Arribats allà, l’arqueòleg i historiador Joanjo Esteban ens va explicar la història i l’origen de les termes…

…les termes romanes de Sant Boi són els banys privats d’època romana més ben conservats de Catalunya. Degut a que són privats, se’ls hauria d’anomenar balnea en comptes de thermae, ja que aquesta última terminologia és la que correspon als banys públics. Van ser construïts a finals del segle II dC, en un època d’esplendor de la zona que era especialment famosa gràcies a l’exportació del seu vi.

L'edifici va seguir en actiu fins al segle V i al segle XVII s'hi va construir una casa al damunt, fet que ha permès una millor conservació de l’estructura.  Les termes de Sant Boi estan formades per dos edificis: un conté les cambres fredes: l'apodyterium o vestidor, el frigidarium o zona freda i la natatio, la piscina. L'altre albergava les cambres calentes: el tepidarium o sala tèbia, el sudatorium o sala de bany de vapor (l’equivalent a una sauna avui dia) i el caldarium o zona de bany calent.

També vam poder aprendre i reconèixer en què consistia el circuit termal d’un bon bany romà, ja que aquest no només es feia per qüestions higièniques sinó que les termes eren també un punt de trobada i, per tant, tenien una funció plenament social.

Va ser possible, a més, distingir in situ les diferents cambres de les quals estaven compostes i veure que no només hi havia elements arquitectònics sinó que també incorporava elements artístics com mosaics i estàtues, normalment del déu de la medicina Esculapi (l’Asclepi grec).

Però aquestes no són les úniques termes localitzades a Sant Boi. Es coneix que, gràcies a uns documents que s’han trobat, hi va haver dos edificis termals més molt a prop que ara per ara no poden ser excavades per la presència de cases privades. Així doncs, haurem d’esperar per tal de confirmar-ne l’existència i de tenir l’oportunitat de gaudir dels jaciments arqueològics.

Les termes, però, no van ser l’únic espai que vam visitar. També vam recórrer el Museu de Sant Boi on vam poder gaudir d’una exposició sobre l’urbanització romana a través de la mostra de treballs d’alumnes de na Conxita Collellmir (ad hoc per a les PAU!) i una gravació sobre la història de Sant Boi i la seva època com a emplaçament estratègic romà.

Per acabar vam veure uns objectes trobats als jaciments com plats, atuells, coberts o agulles que van mostrar-nos com d’interessant era, és i serà sempre la cultura romana i la de coses que ens pot ensenyar.

Gaudiu també del reportatge fotogràfic i del vídeo i que l'Àlex i la Mireia (que n'és l'editora) vàren enregistrar durant la sortida.

Alba Legide i Arnau Pérez

2n batxillerat

OMG: TD! (Oh My Gods: Tower Defense!)

Saluete omnibus!

Sóc la Judit, una alumna de llatí i grec que està cursant 1er de Batxillerat a l’escola Vedruna-Gràcia. Fa uns dies, buscant noves aplicacions per baixar-me al mòbil, vaig descobrir un joc relacionat amb la mitologia grega que em va cridar molt l’atenció. Es diu OMG:TD!

Aquesta aplicació consisteix en triar diferents déus del panteó olímpic per protegir el Partenó, el temple consagrat a la dea Atena, de l’atac dels titans i de diferents monstres malignes de l’imaginari mitològic. Hi ha diferents nivells i, a mesura que el joc avança, s’aconsegueix desbloquejar nous déus i herois per guardar el seu territori. També augmenta la seva eficiència per poder derrotar les bèsties i poder superar els diferents nivells que tè el joc.

Personalment, opino que està molt bé que hi hagi jocs com aquest a la xarxa, perquè em sembla interessant poder relacionar allò que aprenem a classe amb l’entorn en què ens movem i una manera interactiva i diferent d’aprendre i aplicar fora de l’aula els nostres coneixements vinculats, en aquest cas, a continguts de cultura clàssica. És gratificant poder identificar cada déu o heroi pels seus símbols més representatius, com ara Zeus pel llamp o Posidó pel trident. A més, l'atac per derrotar l'enemic està relacionat amb aquests atributs divins; per exemple, a Àrtemis, deessa de la caça i del regne animal, la podem identificar perquè porta un arc amb sagetes, i el seu atac per vèncer els enemics es disparar un feix d’aquestes.

Podeu dir-nos quins déus, herois o monstres de la mitologia grega reconeixeu en les imatges o en el vídeo? Què en penseu del fet que hi hagi jocs com aquest a la xarxa? Creieu que la presentació del joc és atractiva?

Χαῖρετε!

Judit Millan

1r batxillerat

Una història d'amor que cal conèixer: Eros i Psique

Eros i Psique, Antonio Canova  (Museu del Louvre, 1793)

Avui és 14 de febrer, diada dels enamorats. L'amor que tot ho venç (Amor omnia uincit), l'amor que és cec (Amor caecus), l'amor que fa embogir els amants (Amantes amentes) i els fa engelosir (Qui non zelat non amat), l'amor que és llei universal (Maior lex amor) o l'amor que rebem després d'haver estimat nosaltres mateixos (Si uis amari, ama) és la força que mou el món. I no ens en podem estar ni volem renunciar a ell perquè el necessitem com l'aire que respirem. He llegit l'apunt que Antoni Janer li dedica a Sant Valentí en el seu magnífic bloc Batecs Clàssics i no me n'he pogut estar de reproduir hic et nunc la història d'amor d'Eros i Psique, una de les més captivadores de la literatura universal, que tan bellament ens explica. Gaudete omnes amore!

Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu, Eros ja apareix adult.

  

Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de la mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique, ja que la seva bellesa espantava els pretendents. Afrodita, indignada en veure que els seus temples romanien deserts mentre els honors se’ls emportava la seva jove rival, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique, impacients per casar-la, consultaren l’oracle. Aquest els ordenà que deixassin la seva filla en una roca, pomposament vestida per a unes noces donat que seria un monstre horrible qui l’esposaria. Els pares de Psique, desfets en plors, compliren l’ordre.

Aleshores, Eros davallà de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare i, desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs. Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí, però hi havia un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Psique es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva lletjor.

Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu. Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu espòs en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant, que la llàntia li tremolà i una gota d’oli cremant caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà i de seguida fugí per no tornar mai més i deixant Psique desconsolada.

Eros fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. La pobre Psique, en faltar-li la protecció del seu espòs, començà a fer tombs pel món, perseguida per la còlera d’Afrodita, que encara sentia enveja de la bellesa de la jove. Finalment, la deessa de l’amor aconseguí capturar-la i la tancà en el seu palau. Perquè desmostràs que seria una muller digna per al seu fill li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles. En el darrer d’ells comptà amb l’ajuda d’Eros. En acabar, Zeus, impressionat per les proeses de Psique, aplacà la còlera d’Afrodita i convidà la jove a beure el nèctar diví amb el qual es convertí en deessa. Psique i Eros tengueren una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.

Demagògia

"La demagògia és la forma corrupta o degenerada de la democràcia. El demagog és un adulador del poble."     Aristòtil

Si busquem la paraula “demagògia” a diccionaris tan respectables com el mateix DIEC, en català, o al DRAE, en castellà, ens trobem amb una definició que curiosament s’allunya força de la seva  etimologia original.

DIEC - 1 f. [LC] [PO] Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables. 

2 f. [LC] [PO] Estat polític en què el govern és lliurat a la multitud.

DRAE -  1. f. Práctica política consistente en ganarse con halagos el favor popular.

2. f. Degeneración de la democracia, consistente en que los políticos, mediante concesiones y halagos a los sentimientos elementales de los ciudadanos, tratan de conseguir o mantener el poder.

I és que el demagog, aquell qui practica la demagògia, no és més que algú que basa el seu discurs en el populisme i en la manipulació, sigui en un context polític o en qualsevol altre.

Mentre els diccionaris i el pes del coneixement tradicional i de la història defensen una definició com l’anterior, la veritat etimològica ens ofereix una altra perspectiva, potser més neutra, menys punyent, menys pejorativa.

Demagògia prové del grec clàssic δῆμος, “poble”, i ἄγειν, “dirigir, conduir”. El terme grec δημαγωγία, per tant, fa referència al fet polític o social de guiar el poble, al d’un líder popular o, simplement, a un home repercussiu i influent. Així doncs, segons la seva etimologia un demagog no té perquè ser algú pervers i farsant que s’amaga sota una façana d’honorabilitat i generositat envers els altres. Sòcrates, Jesucrist, Gandhi o Martin Luther King, entre d’altres, haurien estat grandíssims demagogs. Pura ironia.

Aquesta divergència entre passat i present em convida a reflexionar sobre la connotació certament negativa d’aquest mot que ha anat arrelant al llarg de la història sense oblidar, però, que ja a l’antiga Grècia havia adquirit un valor negatiu pel propi sentit de ἄγω de “moure colpejant des del darrere, conduir a bastonades” com fan els pastors amb els seus ramats. Demagogs eren ja aquells caps polítics que “arrossegaven el poble” amb falsos arguments o fins i tot els qui se situaven estratègicament enmig de l’assemblea del poble per passar consignes i obligar a votar en interès propi els qui no podien sentir declamar els oradors des d’on es trobaven.

Realment, ¿com no hem d’entendre aquesta accepció pejorativa de les paraules “demagògia” i “demagog” tan severa quan els nostres propis representants polítics (o la majoria, és més prudent no generalitzar) han imposat sovint un model de societat a la recerca de l’interès particular, apropant-se al poble amb veritats vestides, traint, entabanant i ignorant el benestar comú? Vull referir-me, especialmente, a les grans dictadures que han governat el nostre món; des del nazisme i el comunisme fins al propi franquisme o qualsevol forma d’autocràcia. Totes aquestes ideologies han estat liderades per demagogs, incitadors de masses que han persuadit el poble amb un discurs d’aparença impecable i d’una coherencia més o menys impol·luta, però per dins esgarrifosament mal intencionats.

I penso que, històricament parlant, no cal anar-se’n tan lluny. Pensem en els nostres responsables polítics actuals, els grans líders, els poderosos, els intocables. Aquells que ens apropen cada dia més cap al precipici, seduint-nos amb falses esperances i propostes impossibles. És certament molt trist que aquells qui haurien de guiar, il·luminar i indicar correctament el camí que hem de seguir, els autèntics “demagogs”, siguin els culpables que un mot d’origen noble s’hagi corromput d’aquesta manera.  El resultat és que molts ciutadans ja no creuen  (per no dir confien) en les seves paraules i de vegades cal recordar aquests detalls que ens regala la llengua i que passem per alt per poder construir una crítica (no necessàriament negativa) al nostre món actual. I és que no podem oblidar que som nosaltres, el poble, el δῆμος, qui mantenim aquests demagogs en el poder. I som nosaltres, només nosaltres, els qui podem trencar aquest cercle viciós. Us convido a reflexionar.

Sofia Menéndez-Arango

1r batxillerat

Marxar sense fer soroll

Èdip a Colonos, de Fulchran-Jean Harriet, 1798

Malgrat ser cronològicament la segona de les tres obres que Sòfocles va dedicar al cicle tebà, l'Èdip a Colonos (Οἰδίπους ἐπὶ Κολωνῷ) va ser la darrera tragèdia que va compondre el ja vell dramaturg atenès i representada a títol pòstum cinc anys després de la seva mort. L'acció se situa a Colonos, un homenatge a la seva vila natal propera a la capital de l'Àtica, on el rei de Tebes, ja cec, arriba acompanyat per la seva filla Antígona i un bastó després d'haver vagarejat un temps d'expiació per terres gregues. Allà, Teseu, rei d'Atenes, l'acollirà finalment amb la promesa d'enterrar-lo sota terra atenesa i procurar-se així la protecció del seu esperit que l'oracle havia profetitzat per a la ciutat que li donés sepultura. Ismene, Creont i Polinices faran tots els possibles amb la seva presència al demos àtic perquè Èdip torni a la beòcia Tebes, però al final del drama, per boca d'un missatger, es descriu el moment en què després d'una tempesta i un tro enviats per Zeus, l'heroi, empassat per la terra, mor sol, lluny de la mirada dels seus. Només Teseu en serà testimoni excepcional.

Hi ha uns versos del poeta castellano-manxec José Corredor-Matheos (Sin ruido, Tusquets, 2013) que m'han fet pensar en la mort d'Èdip, revestida d'una dignitat només reservada als herois amb majúscula després de tants despropòsits i funestes desgràcies tramades pels déus que tot ho abasten. Imagino un home que viu el seu final amb serena acceptació, amb l'agraïment de qui, malgrat les adversitats, se sap vencedor. Marxar sense fer soroll.

                                                                           Deja tu ropa y todo

lo que llevas
en el brocal del pozo
que se ha abierto a tu paso
y arrójate a sus aguas
sin temor.
Bebe luego la luz
que sale a recibirte
como a recién nacido
y empieza nueva vida
que no tendrá ya término.
Tu ropa, en el brocal,
habrá dejado
constancia de tu paso
por esta tierra oscura.