22 d’agost del 2013

El laberint vora el mar, de Zbigniew Herbert


Acabo la lectura d’aquest assaig de l’escriptor polac Zbigniew Herbert (ElAcantilado, n. 247, 2013) i la primera paraula que em ve al cap és  ‘agraïment’, no tan sols per haver-lo llegit sinó, sobretot, per haver sabut descobrir –o haver-se’m revelat, qui sap!- els  viaranys que menen a Grècia i, per extensió, al món clàssic ja fa una pila d’anys. Confesso que m’he sentit reconfortat i feliç per haver triat –o ser triat, qui sap!- (per) aquest camí. Em sento afortunat d’estimar aquestes cultures del passat a les quals tant devem i que tant m’han ensenyat com a ésser humà. He trobat en el llibre de Herbert molt d’amor i de passió mesurada per una terra que ningú no desconeix, encara que mai l’hagi trepitjat. Tal és la seva herència! Dels set assajos que integren el llibre, una bona part configuren un recorregut per alguns dels indrets més emblemàtics de Grècia que, resseguint les petjades del mestre Pausànies, descriu des de la mirada amatent de l’autor la singularitat del paisatge grec en la seva grandiositat: blaus, blancs, verds, cel, muntanyes, mar, aigua, aire, llum… com si els déus haguessin triat aquest petit país per pintar el llenç definitiu. Pels meus ulls han anat desfilant, imponents, els vestigis de les civilitzacions minoica i etrusca (a les quals dedica dos assajos extraordinaris i molt personals al meu entendre) i els testimonis muts d’Epidaure, Micenes, el santuari àtic de Brauró, Delfos, Esparta, les illes, l’Acròpolis, Samos,…

El laberint vora el mar és també un llibre erudit, però compte!, no una erudició al servei de l’autosatisafacció estèril i gens útil per al gaudi col·lectiu, sinó aquella que està farcida d’arguments, de dades i de múltiples lectures que tenen com a objectiu apropar el lector a l’experiència del viatger  que sap molt bé el misteri de cada pedra mil·lenària i, encara més, al prodigi de saber relligar el passat més remot amb la contemporaneïtat. En aquest sentit, l’assaig intitulat La qüestió de Samos és una lliçó d’història tan actual que fa posar la pell de gallina. El passat ja està escrit, la qual cosa ens permet preveure escenaris de futur.

Podria escriure més –i tot bo- sobre aquest llibre, però prefereixo acabar aquest apunt amb un fragment que m’he permès la gosadia de traduir. Feliç lectura!

    “Un dels pecats mortals de la cultura contemporània és el costum d’esquivar el xoc frontal amb els valors suprems. I també l’altiva convicció que podem prescindir de models –tant estètics com morals-, ja que, suposadament, la nostra posició a l’univers és excepcional i no pot comparar-se amb res. Per això renunciem a l’ajuda de la tradició, ens endinsem en la nostra solitud i furguem els racons de la nostra animeta abandonada.
     Existeix  l’opinió errònia segons la qual la tradició s’assembla a la massa hereditària que passa d’una generació a l’altra de forma mecànica i sense cap esforç, i per això els enemics dels immerescuts privilegis successoris estan en contra de la tradició. Tanmateix, el cert és que qualsevol contacte amb el passat requereix un esforç, un treball, i a més esdevé difícil i ingrat, perquè el nostre petit jo xiscla i es rebel·la.
     Sempre he desitjat que no m’abandoni la fe en què les grans obres de l’esperit humà són més objectives que nosaltres. I que ens jutjaran. Algú va dir amb raó  que no només nosaltres llegim Homer, contemplem els frescos de Giotto o escoltem Mozart, sinó que Homer, Giotto i Mozart ens estan observant i detecten la nostra vanitat i la nostra  estupidesa. Els utopistes de mig pèl, els novells de la història, els incendiaris de museus i els liquidadors del passat són com els beneits que destrueixen obres d’art perquè no poden suportar la seva calma, la seva dignitat i la seva freda irradiació.”  [pàgs. 129-130]


12 d’agost del 2013

Xivarri


El mot xivarri, “rebombori”, “soroll confús”, ve del francès charivari, en què té el mateix significat. A nosaltres, però, el xivarri ens va arribar per via de l’occità chavari, que, com veiem, ja s’assembla força més a la nostra paraula.
Ara bé, en realitat, cal rastrejar l’etimologia de xivarri força més cap a l’est: l’origen primer és en el grec καρηβάρησις (del clàssic τό κάρα -cap- i ἡ βαρύτης -pesadesa-). És interessant adonar-se, però, que, en aquesta darrera llengua, el significat no és el mateix que en francès, occità i català: en grec, καρηβάρησις  vol dir “mal de cap”. Per tant, en el camí de l’Hèl·lade a casa nostra, el xivarri va passar de ser el mal de cap a allò que el provoca; això és: el soroll, la confusió o un estrèpit.

Marta Simón