Acabo la lectura d’aquest assaig
de l’escriptor polac Zbigniew Herbert (ElAcantilado, n. 247, 2013) i la primera paraula que em ve al cap és ‘agraïment’, no tan sols per haver-lo llegit
sinó, sobretot, per haver sabut descobrir –o haver-se’m revelat, qui sap!-
els viaranys que menen a Grècia i, per
extensió, al món clàssic ja fa una pila d’anys. Confesso que m’he sentit reconfortat i feliç
per haver triat –o ser triat, qui sap!- (per) aquest camí. Em sento afortunat
d’estimar aquestes cultures del passat a les quals tant devem i que tant m’han
ensenyat com a ésser humà. He trobat en el llibre de Herbert molt d’amor
i de passió mesurada per una terra que ningú no desconeix, encara que mai
l’hagi trepitjat. Tal és la seva herència! Dels set assajos que integren el
llibre, una bona part configuren un recorregut per alguns dels indrets més
emblemàtics de Grècia que, resseguint les petjades del mestre Pausànies, descriu des de la mirada amatent de l’autor la
singularitat del paisatge grec en la seva grandiositat: blaus, blancs, verds,
cel, muntanyes, mar, aigua, aire, llum… com si els déus haguessin triat aquest
petit país per pintar el llenç definitiu. Pels meus ulls han anat desfilant,
imponents, els vestigis de les civilitzacions minoica i etrusca (a les quals
dedica dos assajos extraordinaris i molt personals al meu entendre) i els
testimonis muts d’Epidaure, Micenes, el santuari àtic de Brauró, Delfos,
Esparta, les illes, l’Acròpolis, Samos,…
El laberint vora el mar és també un llibre erudit, però compte!, no
una erudició al servei de l’autosatisafacció estèril i gens útil per al gaudi
col·lectiu, sinó aquella que està farcida d’arguments, de dades i de múltiples
lectures que tenen com a objectiu apropar el lector a l’experiència del
viatger que sap molt bé el misteri de
cada pedra mil·lenària i, encara més, al prodigi de saber relligar el passat
més remot amb la contemporaneïtat. En aquest sentit, l’assaig intitulat La qüestió de Samos és una lliçó d’història
tan actual que fa posar la pell de gallina. El passat ja està escrit, la qual
cosa ens permet preveure escenaris de futur.
Podria escriure més –i tot bo-
sobre aquest llibre, però prefereixo acabar aquest apunt amb un fragment que
m’he permès la gosadia de traduir. Feliç lectura!
“Un dels pecats mortals de la
cultura contemporània és el costum d’esquivar el xoc frontal amb els valors
suprems. I també l’altiva convicció que podem prescindir de models –tant
estètics com morals-, ja que, suposadament, la nostra posició a l’univers és
excepcional i no pot comparar-se amb res. Per això renunciem a l’ajuda de la
tradició, ens endinsem en la nostra solitud i furguem els racons de la nostra
animeta abandonada.
Existeix
l’opinió errònia segons la qual la tradició s’assembla a la massa
hereditària que passa d’una generació a l’altra de forma mecànica i sense cap
esforç, i per això els enemics dels immerescuts privilegis successoris estan en
contra de la tradició. Tanmateix, el cert és que qualsevol contacte amb el
passat requereix un esforç, un treball, i a més esdevé difícil i ingrat, perquè
el nostre petit jo xiscla i es rebel·la.
Sempre he desitjat que no m’abandoni la fe
en què les grans obres de l’esperit humà són més objectives que nosaltres. I
que ens jutjaran. Algú va dir amb raó
que no només nosaltres llegim Homer, contemplem els frescos de Giotto o
escoltem Mozart, sinó que Homer, Giotto i Mozart ens estan observant i detecten
la nostra vanitat i la nostra
estupidesa. Els utopistes de mig pèl, els novells de la història, els
incendiaris de museus i els liquidadors del passat són com els beneits que
destrueixen obres d’art perquè no poden suportar la seva calma, la seva
dignitat i la seva freda irradiació.”
[pàgs. 129-130]