Benvolgut Ovidi,
Tots t'enyorem, a Roma, d'ençà que l'emperador August et va desterrar tan lluny, al país dels getes, a la riba del mar Negre. T'envio aquesta carta per un missatger de tota la meva confiança, admirador teu, lector dels teus llibres. El comerç, que és la seva manera de guanyar-se, i molt bé, la vida, no és incompatible amb l'afecció a la poesia.
Doncs bé, com que ningú més no llegirà aquesta carta sinó tu, et puc dir allò que penso: el diví August va ser massa sever amb tu, estic per escriure injust, en condemnar-te a un exili a Tomis, en país de bàrbars, encara que sotmesos a Roma. Com t'hi deus enyorar! Com pots viure, recordat amic, sense la societat dels amics poetes, sense la companyia de les belles i amables romanes, fàcils a la teva seducció? I d'altra banda, allunyat de la teva muller, que s'ha quedat aquí per tenir cura del teu patrimoni; si no ho hagués fet, els teus enemics us l'haurien pres en quatre dies, i no podríeu ni nodrir-vos.
A Roma, com coneixes prou bé, els carrers i el Fòrum són plens de xafarders i d'aduladors; corren moltes enraonies, però ningú no sap ben bé les raons del teu càstig tan excessiu. Els uns diuen si havies ajudat en la seva sensualitat Júlia, la filla del diví August; d'altres, fins i tot si hi havies tingut relacions eròtiques. No manca qui diu que res de tot això no n'és la causa, sinó la gosadia dels teus llibres, com L'art d'estimar; August pot practicar els teus consells, però creu -diuen- que perjudiquen els bons costums. A mi em sembla, però, que és la muller de l'emperador, la temible i seriosa Lívia, la que ha mogut August a desterrar-te; ja saps que no et podia veure; la teva llibertat, la teva manca d'adulació, els teus coneguts acudits, tot la treia de polleguera. I, per als poderosos, qualsevol pretext és bo. Lívia exerceix una forta influència sobre el seu espòs...
Amb llàgrimes als ulls, com tu les havies escrites, llegim els poemes que envies des de l'exili, aquestes Tristes i Pòntiques que seran immortals i que són, ara, l'únic benefici que la cruel Roma treu del teu exili; cruel, sí, la ciutat que veu sense posar-hi remei la tristesa i la desesperació del seu poeta. Qui, però, gosaria oposar-se al desig de Lívia, sense patir en la seva carn la seva venjança? No m'explico més clar però tu ja m'entens.
Jo tinc una causa més per recordar-me de tu i escriure't. Estava ben enamorat d'una noia lleugera i ella em deixà per un amic més ric. En la meva desesperació, quasi no dormia, menjava poc i bevia massa vi sense amarar. El meu germà gran em posà a les mans el teu llibre Remeis per a l'amor; un amic, mordaç, em va dir que potser serien pitjors els remeis que la malaltia. Però, en el meu cas, no ha estat pas així. Vaig seguir els teus consells: em vaig dedicar de ple al treball, em vaig apassionar, quan no treballava, per l'art de la cacera; la pesca no em distreia prou.
T'haig d'agrair el doble benefici que n'he tret; les meves terres, ben conreades, em produeixen molt més, i, amb la feina i l'exercici, des d'aleshores dormo cansat i faig un bon paper al triclini. Vaig oblidar la bella indiferent. Quina satisfacció per a tots els meus! La meva esposa em sembla, ara, bonica i amable, i fujo dels llits que cal pagar.
Quasi no caldria que afegís a la carta el meu plaer a rellegir els teus llibres; ja coneixies la meva opinió, i la de tants dels teus admiradors, mentre vivies a Roma. En les lectures i recitacions públiques dels teus versos, quina expectació! No podíem romandre quiets; ens havíem d'alçar, cridar la nostra admiració, venir-te a abraçar a l'acabament. T'ho escric perquè ara ets tan lluny, que potser cal fer-te'n memòria, per tal que t'aconsoli el nostre testimoni. Sàpigues que et continuem llegint, que en cases de gent noble es fan lectures privades del teu llibre nou Les metamorfosis, així com dels poemes que escrius des de l'exili i que tant de bo t'obtinguin el perdó del Cèsar.
Les nostres dues filles també són admiradores teves. Tant Publiola com Túl·lia han llegit els teus consells per embellir el rostre de les dones. El llibre les ha encisat; aprenen els versos de cor, els reciten, la suavitat i la música de les paraules els ha fet la lectura fàcil. Però han anat més enllà: han volgut posar en pràctica les teves receptes de cosmètica; ja tens els nostres esclaus enfeinats a moldre tots els materials que prescrius, i a recollir per a elles bulbs de narcís i gallerets. Cada nit s'empastifen el rostre amb les teves potinguetes, sigui dit amb perdó. La seva mare els diu que no calen ornaments per a la seva joventut, però les noies, ara, són tan presumides!
A mi, que no entenc res en cosmètica, m'ha agradat també el llibre per les teves observacions tan encertades sobre els costums del nostre temps. Tens molta raó quan escrius que els homes d'avui dia tenen gustos quasi efeminats, i que els agrada anar molt mudats; mai no s'havia vist tanta meticulositat en la disposició dels plecs de la túnica masculina, ni en la simetria dels pentinats. Però, així i tot, el llibre té encara més èxit entre el públic femení així com els Remeis de l'amor l'ha trobat entre els joves i homes fets de totes les parts del món on s'estén el nostre domini. Crec que és un llibre destinat a durar molt de temps, perquè la passió de l'amor sempre viurà en els humans i Venus i Eros no moriran.
Continua enviant-nos poemes i cartes, fins que arribi el dia feliç que et torni, estimat amic i conciutadà meu de sulmona, als nostres braços i al nostre afecte. Estigues bo.
Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997
Després de llegir aquesta carta que en la ficció M.A. Anglada envia al poeta Ovidi, quina imatge te'n fas d'ell? Quines obres apareixen explícitament citades i quines no? En saps l'argument? A què fem referència quan parlem d'un "carmen" i un "error", en paraules del propi Ovidi? Et sembla que els consells i les observacions del poeta que apareixen recollides a la carta són vigents? S'acompleix el desig que el seu amic expressa al final de la lletra?