5 de juny de 2017

La domus de Sant Honorat i el temple d'August


Aprofitant que el passat dissabte 20 de maig era la Nit dels Museus, mon pare i jo vam decidir apropar-nos fins a la domus de Sant Honorat i el temple d’August; si bé les restes del temple ja les havia vistes, la domus era totalment desconeguda per a mi.

Vam començar per aquesta, situada al carrer de la Fruita, vora de la plaça Sant Jaume. En aquest espai hi conviuen les restes del que era una gran domus romana i diversos locals comercials del segle IV, i sis sitges medievals del segle XII-XIV, força ben conservades, per emmagatzemar tot tipus de gra, blat, llavors, farratge i pinso.


Fotografia: Kènia Sanz
La domus era propietat d’un personatge important de la ciutat, i va ser construïda, com ja he dit abans, al segle IV, en un moment pròsper i dinàmic de l’antiga Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. Com era habitual, la casa segueix l’estructura de referència i està organitzada al voltant del peristylum, el qual permetia l’entrada de la llum i de la ventilació. També era, però, el punt de trobada familiar com a espai d’oci i de reunió, sobretot a l’estiu.

Al voltant del peristil hi havia diverses estances, algunes d’elles pavimentades amb mosaics policromats i decorades amb pintures, fet que posa de manifest l’estatus social de la família que hi vivia.
L’altre element que sorprèn quan es visiten aquestes restes són les grans sitges medievals que van formar part d’un gran magatzem i d’un alfòndec (espai on els mercaders que arribaven a la ciutat deixaven les mercaderies i passaven la nit) situat al call o barri jueu de Barcelona.

Havent visitat la domus, vam fer via cap al temple d’August. Temple que, com bé sabeu, va ser construït al segle I dC, era hexàstil i situat a l’eix del fòrum elevat damunt d’un podi. Només se’n conserven quatre columnes de 9m d’alçària amb uns fusts acanalats i capitells d’ordre corinti, l’arquitrau que les unia i una part del podi.
Durant més de quatre-cents anys va presidir el fòrum de la ciutat. Després de perdre la seva funció, l’edifici va experimentar diverses transformacions, però va seguir marcant la fesomia de la ciutat.
Fotografia: Kènia Sanz
Al segle XI se’l coneixia com “el Miraculum, segurament a causa de la seva presència encara imponent. La construcció de noves edificacions a la baixa edat mitjana va propiciar que el que quedava del temple es preservés, encara que de manera fragmentada, dins de les noves cases. A partir del segle XV, les columnes i els capitells del temple que encara es podien veure dins dels edificis van cridar poderosament l’atenció i van donar lloc a moltes interpretacions: un gran sepulcre, un monument commemoratiu, un temple, el final d’un aqüeducte, etc. Finalment, a mitjan del segle XIX es va aclarir definitivament que es tractava d’un temple romà.

Una anècdota curiosa que em va cridar l’atenció és una d’aquestes quatre columnes conservades, la qual ha estat molt “viatgera”, ja que, a mitjan del segle XIX, l’Acadèmia de Bones Lletres va recollir fragments del temple procedents d’uns enderrocs. Amb ells es va formar la columna que cap al 1879 es va erigir a la plaça del Rei, vora el Museu Provincial d’Antiguitats allotjat a la capella reial de Santa Àgata. Quan a principis del segle XX es va recuperar el temple, ja es pensava reincorporar la columna, però el trasllat no es va fer fins el 1956.


Fotografia: Kènia Sanz
Un cop finalitzada la nostra visita, ens hagués agradat poder entrar també a la domus d’Avinyó, però atès l’hora i la gran cua vam desistir i vam tornar cap a casa amb un regust agredolç: per una banda, la descoberta d’una domus totalment desconeguda per a mi i, per l’altra, a causa de les ganes que tenia de poder visitar les restes mudes d’aquest últim habitatge romà. Així doncs, em queda una visita quasi obligada a la domus d’Avinyó!

Kènia Sanz
2n batxillerat


2 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Felicitats, Kènia, per aquesta última entrada com a alumna d'Humanitats "sensu lato" i de clàssiques "stricto sensu". Per la teva implicació, actitud i interès envers el coneixement. Un curs intens però molt ben aprofitat. I ara les PAU i després la Facultat d'Humanitats de la UPF. Seguirem en contacte, d'això n'estic ben segur. Bonam Fortunam habeas!

kenia sanz ha dit...

Moltes gràcies, Jordi, per deixar-me fer aquest últim apunt com a tripulant d'aquest majestuós Vaixell. Com dic, n'és l'últim com a alumna, però espero poder continuar col·laborant des de la llunyania de l'aula perquè, sens dubte, el Vaixell d'Odisseu té un bocí del meu cor guardat per a ell.
Arribats a aquest punt de trajecte, quan amb prou feines queden milles per abordar un nou port, és impossible no aturar-se a recordar. I quins records m'enduc? Doncs moltes hores amb la família humanista, molts aprenentatges, moltes lliçons de vida, moltes rialles i plors, bons i mals moments (que d'aquests, també se n'aprenen!), amistats, a no perdre mai la idea d'Ítaca i dues frases de Nikos Kazantzakis que diuen: "No espero res, no temo a res, sóc lliure" i "Cada home és la mesura de la felicitat" i jo afegiria "nosaltres hem d'anar esbrinant pas a pas el sentit de les nostres vides". Quants records... sembla que fos ahir quan començava el batxillerat, i és que ja ho diuen... tempus fugit! Així que carpe diem!
Per a tots aquells tripulants que encara us queda travessa, no deixeu de vogar amb força i amb els ulls ben oberts; de ben segur hi haurà maltempsades, però no patiu perquè sempre trobareu una espatlla d'algun company que conforma aquesta petita però, alhora gran família d'humanistes, o la del propi capità per reposar forces i poder arribar a bon port. Remeu amb totes les forces que tingueu i gaudiu molt d'aquest viatge, perquè quan arribes a port, les vistes són meravelloses i la recompensa, immensa.
A vosaltres companys, més ben dit, família, gràcies per obrir les vostres portes i tot i portar dos anys a l'escola, fer-me sentir com si en portés més. Són moltes hores plegats i penso que hem sabut de quina manera entrelligar-les perquè en derivin boniques amistats. Si la vida ara ens depara camins diferents, farem el possible per retrobar-nos, no ho dubteu.
I a tu magister... un plurimas gratias ex imo corde. Gràcies per ensenyar-nos que el llatí es riu de tot aquell que diu que és mort, i que els grecs eren uns avançats de la seva època donant prioritat a la curiositat pel pensament, per la bellesa... Gràcies per poder aprendre gaudint, per transmetre la teva passió pels clàssics. Vuit o nou hores setmanals en són moltes, per això, també hi ha hagut moments on has aparcat el temari i ens has alliçonat sobre la vida, ens has fet créixer intel·lectualment, però sobretot, i més important, com a PERSONES (sí, en majúscules ;)). Gràcies per fer-nos entendre que hem de procurar fer i viure les coses amb passió i fermesa, sense embuts ni reserves. Que hem de buscar la felicitat en nosaltres mateixos i no en el que diguin o pensin els altres; aquest, és l'èxit que tots hauríem de desitjar.
Plurimas gratias magister Jordi, per ensenyar-me tant de la vida.