14 de febrer de 2014

Una història d'amor que cal conèixer: Eros i Psique

Eros i Psique, Antonio Canova  (Museu del Louvre, 1793)

Avui és 14 de febrer, diada dels enamorats. L'amor que tot ho venç (Amor omnia uincit), l'amor que és cec (Amor caecus), l'amor que fa embogir els amants (Amantes amentes) i els fa engelosir (Qui non zelat non amat), l'amor que és llei universal (Maior lex amor) o l'amor que rebem després d'haver estimat nosaltres mateixos (Si uis amari, ama) és la força que mou el món. I no ens en podem estar ni volem renunciar a ell perquè el necessitem com l'aire que respirem. He llegit l'apunt que Antoni Janer li dedica a Sant Valentí en el seu magnífic bloc Batecs Clàssics i no me n'he pogut estar de reproduir hic et nunc la història d'amor d'Eros i Psique, una de les més captivadores de la literatura universal, que tan bellament ens explica. Gaudete omnes amore!

Al món grec, Eros és el protagonista del mite d’Eros i Psique (ψυχή, ànima), inclòs en la novel·la romana d’Apul·leu La metamorfosi de Luci o L’ase d’or (segle II dC). Moltes vegades ha estat qualificat com el primer conte escrit de la literatura occidental. En ell hi podem trobar la base del relat La Bella i la Bèstia (1740), de l’escriptora francesa Villeneuve. A les rondalles mallorquines hi ha prop d’una desena de versions del mateix, amb diversos noms. En el conte d’Apul·leu, Eros ja apareix adult.
  
Psique era filla d’un rei i tenia dues germanes. Les tres eren precioses, però Psique encara més. Fins i tot arribà a ser admirada com si fos l’encarnació de la mateixa Afrodita. Tot i així, mentre les seves germanes s’havien casat, ningú no volia Psique, ja que la seva bellesa espantava els pretendents. Afrodita, indignada en veure que els seus temples romanien deserts mentre els honors se’ls emportava la seva jove rival, ordenà al seu fill Eros que la venjàs, fent-la enamorar d’un monstre. Mentrestant, els pares de Psique, impacients per casar-la, consultaren l’oracle. Aquest els ordenà que deixassin la seva filla en una roca, pomposament vestida per a unes noces donat que seria un monstre horrible qui l’esposaria. Els pares de Psique, desfets en plors, compliren l’ordre.

Aleshores, Eros davallà de l’Olimp per complir la voluntat de la seva mare. En veure, però, la bellesa de Psique, en quedà tan captivat que girà la fletxa del seu arc contra ell mateix. Quedà així totalment enamorat de la rival de la seva mare i, desitjant de casar-s’hi, manà al vent Zèfir que s’emportàs la jove al palau més bell que trobàs. Psique no es podia avenir dels luxes del seu nou destí, però hi havia un inconvenient. Només podia gaudir de la companyia del seu marit de nit; de dia es trobava sola al palau. Eros li havia posat com a condició que no intentàs descobrir la seva vertadera identitat. Psique es pensava que en realitat era el monstre de l’oracle que sentia vergonya de la seva lletjor.

Un dia la jove sentí nostàlgia dels seus i demanà permís al seu espòs per visitar-los. Eros hi accedí a contracor. Llavors, les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, li feren veure que el seu espòs era un impostor que intentava abusar de la seva innocència. Li digueren que el vertader amor no s’amaga. D’aquesta manera, la convenceren perquè durant la nit, mentre dormia el seu estimat, contemplàs el seu rostre amb la llum d’una llàntia. I així ho féu. Psique es quedà corpresa en comprovar que el seu espòs en realitat no era cap monstre desagradable, sinó un efebus de galtes rosades i rossos cabells. Es commogué tant, que la llàntia li tremolà i una gota d’oli cremant caigué al braç del dormilega. En sentir-se cremat, Eros es despertà i de seguida fugí per no tornar mai més i deixant Psique desconsolada.

Eros fou castigat per la seva mare a romandre tancat en un lloc segur. La pobre Psique, en faltar-li la protecció del seu espòs, començà a fer tombs pel món, perseguida per la còlera d’Afrodita, que encara sentia enveja de la bellesa de la jove. Finalment, la deessa de l’amor aconseguí capturar-la i la tancà en el seu palau. Perquè desmostràs que seria una muller digna per al seu fill li encarregà una sèrie de treballs que semblaven impossibles. En el darrer d’ells comptà amb l’ajuda d’Eros. En acabar, Zeus, impressionat per les proeses de Psique, aplacà la còlera d’Afrodita i convidà la jove a beure el nèctar diví amb el qual es convertí en deessa. Psique i Eros tengueren una filla, Voluptas, la voluptuositat (< uolo, “voler”), paraula associada als delits sensuals.

A partir del segle VI aC la tradició artística ha donat moltes representacions de personatges alats masculins i femenins, sovint lligats a obres de caire funerari. En aquest sentit, Psique ha estat vista com la part espiritual de l’home que s’escapa volant del cos en el moment de la mort. Aquesta interpretació vincularia la figura de Psique amb la teoria platònica de l’ànima, una doctrina que Apul·leu coneixia prou bé quan al segle II dC va escriure el conte.




7 comentaris:

marti clotet ha dit...

SALVE TRIPULANTS!
Bé, després de llegir-me amb atenció la historia d'Eros i Psique m'ha picat la curiositat i he mirat si hi havien altres versions del mite i, evidentment n'he vist de diverses, per exemple la que ens ofereix el blogg "El fil del mite grec" en el qual no esta del tot cert si Eros realment es dispara la fletxa (vella i rovellada) a ell mateix aproposit o es un accident; en tot cas és molt banal, però també per afegir puc dir que s'afageix que l'oracle el qual visiten els pares de Psique es , efectivament, el de Delfos! A més també afirmen que Psique tenia l'intenció d'assassinar al seu espos, ja que, segurament, la llum de la llantia li revelaria el rostre més lleig del món; però, amb una evident mirada de sorpresa en els seus ulls cristalins observà que el seu espos no era sino un bell deu, fill d'afrodita, anomenat Eros. Eros espantat despres de que la seva dona descubris la seva identitat fugi, no per covardia, sino per protegir a la persona que estimava.
Bueno, desde el meu punt de vista la historia d'Eros i Psique es un clar exemple de la dita: "la curiositat va matar el gat"; tant tràgica com un exemple de valentia alhora, el sentiment de Psique vers Eros va poder amb la gelosia d'Afrodita, la qual només va poder acceptar l'amor del seu fill i la seva enemiga.
Si em preguntessin que significa per mi l'amor diria, sense cap dubte, que es la força que mou a les persones, el que ens fa sentir mes forts, el que ens ajuda a superar les adversitats que es posen pel mig del nostre cami cap a les estrelles, ( " ad astra per aspera" ), l'amor es senzillament allò que no veiem però que es la nostre felicitat, que no fa falta ser ric per tenir-n i que salva vides.
Amb això acavo el meu comentari; feliç dia de Sant Valenti i visca l'amor per tothom!
VALE!

helena adria ha dit...

SALVETE NAVEGANTS!

Em sembla un mite amorós molt intens e interesant,també molt,molt acertat per aquesta data del calendari,que és encerclada per tots aquells que estimen i son estimats.
Malgrat les ordres de Afrodita,Eros no pot evitar caure rendit davant la bellesa de Psique.Psique tampoc accepta viure sense saber la entitat del seu enamorat i aconsellada per les seves germanes accedeix a incomplir la condició,descobrint que Eros no era cap monstre sinó un efebus,tot seguit Eros fuig i l'abandonà per afrontar les conseqüències i el càstig imposat per Afrodita.Aquesta atrapa a Psique encara gelosa, per sometre-la a unes proves per comprovar si era una dona digne de l'amor del seu fill.Psique supera totes les proves i així es converteix en Deesa i acaba tenint un fill amb el seu enamorat Eros.
Trobo tant magnífic el fet de que desde un principi,Psique i Eros no van estar destinats a acabar junts i que l'amor els porta a lluitar contra les adversitats que s'interposaven en els seus camins amb el fi de aconseguir la felicitat.La frase ''Amor omnia uincit'' per mi és la més ideal per definir aquest mite,ja que en aquest cas l'amor tot ho venç,tot ho pot.

VALETE!

charton ha dit...

Salve tripulants !
La història d'Eros i Psique és un tant tràgic però finalment molt romàntic, amorós, etc.
La part que més m'agradat ha sigut quan Psique realitza els treballs per demostrar l'amor que sent per Eros
El mite ens demostra que no cal que busquem a la persona que ens vulgui per la resta de la nostra vida, si no que, esperant, el destí ens enviarà aquella persona que pasarà la resta dels seus dies al teu costat.
I també que si estimes a una persona, no haruíes de desconfiar de les accions que faci, si no confiar plenament amb ell.
Doncs feliç dia dels enamorats a tots !
Valete

daniela georgieva ha dit...

La història d’Eros i Psique es molt bella i també tràgica. Intervé la gelosia d’Afrodita al Psique ser tant guapa i també la gelosia de les seves pròpies germanes. Després de tots els obstacles i adversitats, acaba sent recompensada, convertint-se en deessa. Psique busca la veritat i per aquest motiu es valenta i té molt de mèrit. Això demostra que el sol surt després de la tempesta i que l’amor és més fort i amb esforç acaba triomfant. Només cal una mica de paciència i lluitar pel que es vol. És un mite que ha inspirat moltes versions i, una d’elles, segurament tots coneixem es el de la “La bella i la bèstia”. És un conte bellíssim i tots hauríem de conèixer a part del conte i la pel•lícula, la versió original d’Eros i Psique.
Molt encertada la data per publicar aquesta entrada, que a part podem reflexionar sobre el terme amor en tots els àmbits com l’amor pel amics, la família i tot el que estimem.

Marta Villar Vidal ha dit...

Eros i Psique són personatges en el que demostren que l’amor de veritat no té límits. Que fins i tot la gelosia per part de Venus i la de les germanes de la bella noia, representen aquelles persones que intenten trencar una bonica història, però que a la vegada la fan més tendre, i formen un llaç més indestructible. El que més em sorprèn del mite no són els seus fets, sinó el mínim detall que cobra sentit a tota la història; aquest detall és el significat del nom dels protagonistes, ja que Psique dona nom a l’ànima i Eros a l’amor. I en aquest detall em vull centrar, perquè a base de curiositat vaig veure una petita informació que deia:
Apuleu, en la seva història, insinua una al•legoria de l’ànima en persecució de l’amor diví.
I és així, com dos noms contenen un secret que són tan compatibles que fins i tot al ser una història tràgica la fa meravellosa. A més a més, és clar que el tenir a la seva filla Voluptat, l’amor i l’anima es concentren en el nom de la nena, que com a significat vol dir Plaer. Crec que el que no contempli o visqui un exemple de intensitat i amor d’Eros i Psique, perdrà un tresor. Però com diuen el més desitjat ve quan menys ho esperes.
Valete tripulants!

Sofia ha dit...

On la raça, la provinença i la religió no importen. On tampoc no importa ni l’edat, ni el sexe, ni l’ ideologia. Allà on les paraules sobren i prenen força els gestos, les mirades i els detalls. D’ home a dona, de dona a dona, d’home a planta, de gos a dona; l’amor és a tot arreu. L’amor ens mou i ens sacseja. I els amors d’Eros i Psique no en són pas una excepció. De mites amb aquesta temàtica n’hi ha tants... I és que l’amor és quelcom totalment atemporal. No entén d’anys ni d’èpoques; ho abasteix tot. Però aquest m’agrada en particular perquè és dels pocs que reflexa l’amor tal i com és, i no en fa d’ell una utopia, no s’allunya de la realitat. Perquè en estimar també trobem dolor. No veiem només el final feliç dels joves, ni la seva història apassionada i excitant. Ni la força que els mou a lluitar l’un per l’altre. Ens plasma també la gelosia d’Afrodita, que, personalment, trobo que a banda de ser encesa pel fet sentir-se secundada amb l’aparició de la bella Psique, també ho és en gran part pel sentiment maternal que es desperta quan veu el seu fill en l’abisme de l’emancipació. Trobem la nostàlgia que produeix estar lluny dels qui estimes, i el profund desconsol quan no saps del cert si els tornaràs a veure. L’amor que fa volar i l’amor que fa mal.
Alguns tripulants s’han atrevit i han gosat donar una definició pròpia d’amor, el que significa per ells. Jo no sabria què dir exactament, és tan confús veure com l’amor ens ajuda a superar adversitats, i, alhora, moltes de les vegades, és aquest la mateixa adversitat...
Ai, Amor, quants crims es cometen en nom teu!

Erfel Laureano ha dit...

Salvete tripulants!
La història d’Eros i Psique és una de les històries d’amor més boniques de la mitologia grega, és molt tendre i apassionat, on podem observar amb la fantàstica escultura d’Antonio Canova. La part que més m’agrada del mite és quan Psique va amagar llàntia sota el llit i a la nit mentre Eros dormia, va il•luminar el rostre del seu marit on descobreix que no era cap monstre desagradable sinó un hermosíssim jove.
El mite ens demostra que l’amor des de sempre és tan poderós que no importa la bellesa i el que més importa són els sentiments com hem pogut comprovar en aquest mite d’Eros i Psique.
I una vegada més l’Oracle té raó, com sempre diu la veritat. Des de la meva perspectiva l’Oracle de Delfos té un paper important en la història de Psique.