5 de juny de 2010

Oh, Venus!



Aquí teniu una cançó amb un clar referent clàssic: Venus, del cantant nord-americà Frankie Avalon. Avalon, que va despuntar a la dècada dels 50, va conèixer l´èxit de la mà de balades com la que tot seguit podeu escoltar, tot un fenòmen de popularitat fan de l´època. Si llegiu atentament, segur que us recordarà un bell mite grec del que n´hem parlat a classe. Quin? Com relacioneu la lletra d´aquesta cançó amb el relat grec? Quin àmbit governa i tutela la poderosa Venus? Creieu que l´amor és un dels motors que mouen el món? Per què? Qui de vosaltres pot escriure una Invocació o Himne a Venus en el seu comentari? Què li demanaríeu?

Hey, Venus! Oh, Venus!
Hey, Venus! Oh, Venus!
Venus, if you will
Please send a little girl for me to thrill
A girl who wants my kisses and my arms
A girl with all the charms of you
Venus, make her fair
A lovely girl with sunlight in her hair
And take the brightest stars up in the skies
And place them in her eyes for me
Venus, goddess of love that you are
Surely the things I ask
Can't be too great a task
Venus, if you do
I promise that I always will be true
I'll give her all the love I have to give
As long as we both shall live
Hey, Venus! Oh, Venus!
Make my dreams come true
Hey, Venus! Oh, Venus!


Algú ens la tradueix?

15 comentaris:

esther ha dit...

Hola!!

He traduit la cançó de Frankie Avalon:

Hey, Venus! Oh, Venus!
Hey, Venus! Oh, Venus!
Venus, si així ho desitges
Si us plau envia'm una noia per il.lusionar
Una noia que vulgui els meus petons i els meus braços
Una noia amb tots els teus encants
Venus, que sigui justa
Una noia amb raigs de sol en el seu cabell
I pren la brillantor de les estrelles del cel
I posa-ho en els seus ulls per a mi
Venus, com a deessa de l'amor que ets
Segurament les coses que et demano
No són una tasca molt gran
Venus, si ho fas
Prometo que sempre seré fidel
Li lliuraré tot l'amor que tinc per donar
Per la resta de les nostres vides
Hey, Venus! Oh, Venus!
Fes el meu somni realitat
Hey, Venus! Oh, Venus!

Penso que aquesta cançó la podem relacionar amb el mite de Pigmalió i Galatea, ja que Pigmalió busca l'amor d'una noia, concretament s'enamora d'una escultura que ell ha fet inspirada en Venus, i per això, com que ella és la deessa de l'amor, li demana que la faci real, i Venus així ho fa.

Per últim dir que penso que l'amor sí que és un dels motors que mouen el món perquè podem fer moltes coses per amor, ja que com deiem un dia a classe, l'amor és cec i juganer.

Vale!!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Mil gràcies, Esther, per la traducció! Ara necessitem saber més de Pigmalió i Galatea, de Venus/Afrodita i de la vostra opinió sobre l´amor, ah, l´amour...! Per cert, a veure qui ens troba el títol d´una obra de teatre del dramaturg anglès G.B. Shaw de títol homònim (d´on vé, la paraula?...sí, sí, d´on us imagineu!)i el seu argument. Agafarem aquest fil i tibarem d´ell.

Laura Guillén ha dit...

Hola!
A mi m'agradaria demanar-li que tot aquell amor que es pugui donar, es donés i si més pot ser correspós, doncs que ho fos sense complicacions.

Clàudia ha dit...

Jo crec que el mòn si que està dominat en gran part per l'amor, un sentiment que per desgràcia és massa proper a l'odi.

Pel que fa al mite, no sé amb quin està relacionat, intentare buscar-lo i poder comnetar-lo ;)

Xavier Garcia ha dit...

Jo, com la Clàudia, també crec que el món, està bastant dominat per l'amor, ja que tots, en algun moment, o s'han, o s'hauran guiat per aquest en algun moment.

Vale!
Xavi

Clàudia ha dit...

Finalment he trobat el mite:


Pigmalió fou segons la mitologia grega un rei de Xipre que a més de ser sacerdot, era també un magnífic escultor. La seva obra superava en habilitat fins i tot la de Dèdal, el cèlebre constructor del Laberint. Es va destacar sempre per la seva bondat i saviesa a l'hora de governar.

Segons explica Ovidi a Les Metamorfosis, Pigmalió havia buscat una esposa la bellesa de la qual correspongués amb la seva idea de la dona perfecta. A la fi va decidir que no es casaria i dedicaria tot el seu temps i l'amor que sentia dins seu a la creació de les estàtues més boniques.

Així, va realitzar l'estàtua d'una jove, a la qual va anomenar Galatea, tan perfecta i tan bonica que es va enamorar d'ella perdudament. Va somiar que l'estàtua cobrava vida.

Quan va despertar en lloc de l'estàtua es trobava Afrodita, que li va dir "Mereixes la felicitat, una felicitat que tu mateix has plasmat. Aquí tens la reina que has buscat. Estima-la i defensa-la del mal". D'aquesta forma Galatea es va transformar en una dona real.


Vale!

Martí ha dit...

Salvete!

Realment el tema de l'amor dona molt a pensar i és molt ampli, jo des de el meu punt de vista estic d'acord em la Laura Guillén les idees les comparteixo totes.

Valete!

Paula ha dit...

Jo crec com els meus companys que és cert que l'amor mou el mòn, tots nosaltres en un moment o altre ens guiem per ell, per el nostre cor.
Segurament li demanaria poder rebre i donar tot l'amor possible a la meva vida.

Judith ha dit...

Jo he escrit aixó, com una mena de invocació o com ho vulgueu anomenar.

Vine i deixa’t seduir
Vine i deixa’t endur
Vine i juga

Oblidar els dolors
Allibera’t del plom i segueix l’or
Gaudeix del moment
Gaudeix de la nit

Aprofita aquesta oportunitat
Aprofita que Venus ens mira.


Judith

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Magnífica invocació, Judith! Crec que Venus l´escoltaria amb els ulls tancats (o ben oberts per no perdre´s detalls, qui sap...)

oriol ha dit...

Hola!

Només dir que trobo molt bonica la cançó i dir que estic d'acord amb el Xavi,també,tots en algun moment ens em deixat guiar abans pel cor que per la ment.

Oriol T.

Júlia Vallespir ha dit...

Oi tant que l'amor mou el món! I és que Venus, gran dea de l'amor i els plaers sexuals, ens té a tots ben atrapats.
L’obra de teatre a la que et refereixes de G.B. Shaw, Jordi, és l’anomenada Pigmalió, el tema central de la qual és l’historia d’un filòleg culte de Londres que fa una juguesca amb un amic seu tot dient que aconseguirà fer passar a una vulgar florista del Coven Garden per una autèntica dama. Al final de l’obra el protagonista, Henry Higgins, aconsegueix el seu propòsit i (aquí ve la relació amb el mite clàssic) s’enamora de la florista, Eliza Doolitle. S’enamora de la seva “obra”, de la noia a la qual ha transformat en una autèntica dama. Aquesta història va ser portada al cinema amb el títol de My Fair Lady i més tard amb Pretty Woman que, si us fixeu, té el mateix argument. Que curiós no?
Vale!

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Gràcies, Júlia, per la teva recerca. "My Fair Lady" -pel·lícula inoblidable amb una Audrey Hepburn i un Rex Harrison estel·lars- i "Pretty Woman" -la parella explosiva formada per Julia Roberts i Richard Gere-, dues pel·lícules amb el referent de Pigmalió. Fantàstic!

anna-rn ha dit...

Jo crec que a venus li demanaria que l'amor fos correspost, i que els amors impossibles es poguessin fer realitat jajaj. I és clar que l'amor és el motor del món, ja que per amor es poden arribar a fer grans coses, coses increíbles, coses que segudrament sense aquest sentiment i la força que l'amor que sentim per les altres persones ens dona hi haurien coses que mai seríem capaços de fer. Per tant no hem de deixar mai de donar amor a aquelles persones que ens importen i que ens estimem, perquè potser arribarà un dia que ja serà massa tard per demostrar-ho.

Anna Ruiz de la Fuente Núñez.

Carlotah. ha dit...

Fer referencia a una divinitat en una canso es un fet molt interesant,sobretot per venus en aquest cas.

La lletra de la canso es molt maca i m'ha agradat molt!!