Fa ja uns quants anys vaig tenir la sort de ser professor d'Humanitats i tutor de la Clara Olóndriz a l'escola. Dic sort perquè la Clara és d'aquelles persones que recordes, que t'han deixat petjada, i amb qui has mantingut un cert vincle malgrat el pas del temps. Acabat el batxillerat va cursar el grau de Dret tot i que la seva veritable vocació ha estat des de molt joveneta la música. Amb aquest pas del temps de què parlava s'ha anat llaurant una trajectòria a base de molt esforç (com a alumna era exemplar) i tenacitat. Se la veu feliç, i més feliç encara perquè acaba de llançar el seu darrer treball, 'El salto'. és un titol suggerent, fins i tot potser profètic. M'agraden les lletres que escriu, plenes d'esperança necessària en els temps que vivim, la seva veu càlida i gens estrident que em transmet serenor i una música que combina molt bé el que ella vol transmetre.
Em fa especial il·lusió que un dels temes d'aquest EP porti per títol 'Troya'. Fixeu-vos en la lletra...
Una sonrisa ilumina los ojos
La vida ha vuelto, me digo al andar
Siento a lo lejos un dulce ajetreo
Una carcajada, el olor del café
Somos noticias duras en televisión
Pero somos más que lo que dice el narrador
Somos castillos de gentes que juntas
Construyen un mundo mejor
Caen las murallas
Pero en Troya sale el sol
Los vencidos se levantan
Nadie cerrará el telón
Tras la batalla llega
Con fuerza el renacer
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer
Una sonrisa ilumina los ojos
La vida ha cambiado y nosotros también
Pero las calles se llenan de gestos
Que son inmortales, que bueno es volver
Somos noticias buenas en televisión
Y es que somos más que lo que dice el narrador
Somos presente que hereda el pasado
Y escribe un futuro mejor
Caen las murallas
Pero en Troya sale el sol
Los vencidos se levantan
Nadie cerrará el telón
Tras la batalla llega
Con fuerza el renacer
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer
Oh, oh
Caen las murallas
Pero Troya vuelve a ser
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer
Enteneu el que volia dir? Tota una artista. Li he demanat que m'escrivís un petit text per aaquesta entrada tan especial. Us el reprodueixo. Moltes felicitats, Clara, per la teva honestedat. Falta que ens fa respirar aire tan fresc. Una abraçada.
EL SALTO és el primer pas d’un viatge musical que emprenc al llarg d’aquest 2025
amb el concepte del “viatge” com a eix central del projecte. L’EP és una avantsala
del meu treball de llarga duració, i aquell primer salt al buit que fa por fer però que
val tant la pena quan es tracta d’alçar el vol per emprendre el viatge que ens porta
més a prop dels nostres objectius i de tot allò que ens fa feliços.
EL SALTO consta de 4 cançons, de les quals dues ja s’havien llançat com a senzills
diferents i alhora complementaris que reflecteixen a la perfecció la dualitat típica
en la meva música entre la força i l’emotivitat, i entre la superació i la nostàlgia.
'Troya' parla de la superació i de la força que tenim com a col·lectiu per a reconstruir-
nos en moments complicats. De les cendres d’una època dura, neix la il·lusió per un
futur millor, un futur de grans gestos i gestes, però també d’actes petits i quotidians
que, poc a poc, sumen per a que seguim sent millors del que vam ser ahir.
Amb 'Troya', la metàfora és clara, i fa referència directa al mite de la guerra de Troia,
en concret a una part que sembla menys tractada per la Ilíada, i que, sobretot, queda
dins el terreny de la imaginació, com és la reconstrucció del que quedava de la
societat troiana després de la derrota. Em ve al cap la imatge d’una Troia destruïda
i sense esperança després de l’engany i saqueig causat per l’enemic, i m’imagino
les ganes de lluitar per tornar a aixecar-se del que quedava d’aquella societat,
perquè aquesta força es troba dins nostre i som capaços de treure-la fins i tot, i
potser especialment, en els moments més difícils.
D’aquí ve el vers “Caen las murallas pero en Troya sale el sol”, i tot el que segueix la
tornada: “los vencidos se levantan, nadie cerrará el telón”, “Tras la batalla llega con
fuerza el renacer, la ilusión que sustituye las cenizas del ayer”. És una metàfora que
ens recorda que quan les coses es torcen i ens trobem en un punt fosc amb sabor
a derrota, som capaços de reconstruir-nos, sobretot si ens ajudem els uns als altres
i ho fem com a col·lectiu, perquè el sol segueix sortint cada dia i nosaltres tenim la
capacitat de ressorgir de les cendres i mirar el futur amb esperança i il·lusió a
mesura que avancem per intentar fer que sigui millor.
Per últim, m’agradaria dir una cosa que és una mica spoiler, però que em fa il·lusió
compartir amb el Vaixell d’Odisseu, ja que hi ha tingut influència. Quan vaig idear el
concepte del “viatge” com a eix del projecte en global, el qual vaig vehicular per
recórrer una sèrie d’alts i baixos a través de les cançons com a metàfora dels girs
que va donant la vida a mesura que avancem, vaig escollir dues referències.
Una era el vol de les orenetes, un viatge que emprenen de forma constant encara
que sempre acaben tornant a casa ('Oda al Hogar' en fa honor).
L’altra, que té molt de pes, és l'Odissea, el concepte de la qual és el mateix
respecte a “casa” i a la necessitat de tornar-hi, i de la qual vaig aprendre la
importància del viatge, fins i tot per damunt d’assolir un objectiu final, una idea que
és la base de tot el concepte d’aquest projecte, en el qual hi crec profundament, ja
que ha estat un aprenentatge que m’ha acompanyat durant més d’una dècada i que
tinc present cada dia. Espero que el gaudiu,
