DICCIONARI ETIMOLÒGIC VISUAL

 

Els estudiants de Llengua i cultura gregues de primer de batxillerat van estar treballant durant les darreres setmanes de curs en un projecte col·laboratiu d'etimologia que s'ha traduït en aquest diccionari visual de 788 diapositives, de la A a la Ω. Pot ser una eina molt útil per a estudiants d'arreu, no només de Llatí i Grec sinó de qualsevol àmbit del coneixement. I, per descomptat, per a persones que tinguin la curiositat de saber quin és l'origen de moltes paraules. Enhorabona per la feina feta!

ἀ, ἀν / κέντρον τό

κύκλος ὁ / φίλος ὁ

φύσις ἡ / ἰατρός ὁ, ἰατρεύω

ἰχθύς υός,  ὁ  / νεφρός, ὁ

νεός, α, ον / πρῶτος, η, ον

ψευδής, ές / ζῷον τό

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO: final de trajecte

El  passat  sis  de  maig,  les  alumnes  del  batxillerat  humanístic  de  segon  de  batxillerat  vam tenir l’oportunitat de visitar la Tàrraco romana. Una experiència que ens va transportar a la vida d’aquesta majestuosa urbs.

Tarraco, l’actual Tarragona, situada al sud-est del litoral català, va ser la capital més important, durant el període imperial, de la Hispània Citerior. Malgrat els segles que han anat passant i les transformacions i modificacions que ha experimentat la ciutat, segueix mantenint la seva essència, no només en els monuments emblemàtics (com el circ, l’amfiteatre, les muralles…), sinó també en els seus carrers, antigament, pas de ciutadans romans.

Primerament, vam desembarcar a l’estació de tren per poder transportar-nos fins a les portes de Tarragona, anteriorment la zona residencial. Aquesta zona, durant l’època romana, es trobava principalment a la part baixa de la ciutat, més a prop del port i del Fòrum colonial, on vivia la major part de la població. Avui dia correspon al centre de Tarragona, especialment els voltants del Mercat Central, la Rambla Nova i el carrer Major.

A mesura que anàvem avançant i pujant les escales, vam arribar a la segona terrassa en què està estructurada l’urbs romana: el circ. Aquest edifici de lleure va ser construït al segle I dC, durant la Dinastia Flavià (com va passar amb la construcció d’altres edificis importants de la ciutat com el fòrum i l’amfiteatre).

Malgrat no poder traslladar-nos en el temps, ens vam imaginar com era el circ: una de les construccions més emblemàtiques de l'antiga ciutat romana i un dels circs millor conservats de l’Imperi. Situat a la part central de la ciutat -connectava la zona residencial amb la del Temple d’August i del Fòrum Provincial-, el circ s’utilitzava principalment per a curses de quadrigues i altres espectacles públics. Tenia una forma allargada i ovalada, amb una pista central (l’arena) envoltada per graderies que podien acollir entre 20.000 i 25.000 espectadors. Actualment, malgrat estar parcialment soterrat sota edificis moderns, encara se'n conserven importants restes visibles, com part de les voltes subterrànies, accessos i una secció de les graderies.

A més, vam tenir la immensa sort de poder entrar dins de les seves entranyes: només entrar, vam haver de pujar les altes escales que conduïen els espectadors a la càvea. En arribar a dalt, ens vam poder imaginar com hauria estat l’arena per on corrien aurigues i carros, malgrat que, actualment, només se’n conserva una petita part.

Seguidament, vam poder observar en detall les enormes muralles que envoltaven l’antiga Tàrraco. Malgrat trobar altres escoles que dificultaven el pas i tapaven alguna part de les restes, vam poder apreciar les columnes procedents de Troia, alguns sarcòfags, les dues estàtues que representen l’essència de l’antiga Roma (l’August de Prima Porta i la Lloba Capitolina) i, per damunt de tot, les grans muralles amb les seves respectives torres (la de l’Arquebisbe, la de Cabiscol i la de Minerva, especialment interessant).

És important remarcar que són les construccions més antigues i importants que tenen per origen la fortificació -primer de fusta i després de pedra- del campament militar inicial de Tàrraco. A més, en Jordi, el nostre professor, que ens feia alhora de guia, ens va explicar les dues fases de construcció: la primera, amb l’ocupació romana (217-197 aC), en què Tàrraco va ser fortificada durant la Segona Guerra Púnica mitjançant el parament megalític (grans blocs irregulars de pedra), i la segona, en què només es va ampliar i reformar el perímetre defensat, utilitzant carreus sobre un estret sòcol megalític.

Cal afegir que, en algunes de les pedres hi ha inscrites certes inicials de noms o símbols que els esclaus ibers que les van construir van voler deixar per escrit, per tal d’immortalitzar la seva presència en la construcció de les muralles.

Abans de sortir del Passeig Arqueològic, vam ser testimonis de la presència dels dos mil anys d’antiguitat que amagaven en el seu interior les muralles i les columnes troianes (en aquestes podíem escoltar la trobada entre Príam i Aquil·les, el combat entre Hèctor i Pàtrocle i després amb Aquil·les, els plors d’Andròmaca i d’Hècuba en perdre-ho tot…).

Aleshores, vam arribar a la terrassa superior, dividida en una gran plaça i la zona de culte amb el Temple d’August. En aquesta zona es trobava el recinte de representació del poder romà, format per una gran plaça porticada (on hi havia el Fòrum provincial) i, al punt més elevat, la zona de culte amb el Temple d’August (dedicat a la Triada Capitolina, Júpiter, Juno i Minerva).         

També vam poder entrar dins del Pretori: una torre romana situada a l’extrem sud-oest de què havia estat el Fòrum Provincial (complex administratiu i militar que presidia la ciutat romana), al costat del qual, a l’antic Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, hi ha la inscripció que diu TARRACO SCIPIONUM OPUS (en honor als germans Escipió, fundadors de l’urbs romana). Va ser en aquest moment, quan vam recrear la bella i vella tradició que cada gens classica de l’escola ha celebrat al llarg dels anys: fer una fotografia per al record i comiat de final de curs.

Després de pujar unes interminables escalinates per poder presenciar les seves estructures interiors i subterrànies, vam arribar a la planta superior, des de la qual es podia observar una vista magnífica de tota la ciutat actual, on quedava perfectament palès el perímetre de l’antiga urbs romana.

Pel que fa al Temple d’August, avui en dia les seves restes romanen a sota de la catedral romanicogòtica de Tarragona, que se situava a la terrassa superior de la ciutat.

Finalment, vam anar a l’última parada de la nostra visita: el cèlebre amfiteatre romà. Un edifici destinat a l’oci dels ciues tarraconenses, fundat al segle II dC i restaurat al 218 dC. En aquest edifici emblemàtic s’hi representaven espectacles violents (lluites de gladiadors (munera), caceres de feres (venatione), execucions…) i, per tant, estava situat extramurs. En arribar a l’amfiteatre, no només vam poder observar la cauea (graderia), sinó que també vam poder baixar a l’arena -en forma d’el·lipsi i creuada per fossae- i representar nosaltres mateixes lluites de gladiadors. Només baixar, ens va sobtar l’aparició de la base d’una antiga església paleocristiana -Església de Santa Maria del Miracle-, fet que converteix l’amfiteatre de Tàrraco en un edifici únic al món. Per entendre la seva presència, ens hem de remuntar al segle VI dC quan el bisbe Fructuós juntament amb Auguri i Eulogi -dos diaques- van ser cremats i considerats màrtirs, fet que demostra la persistència i el poder de l’Església fins i tot en espais de memòria pagana.    

Acabada la visita, vam dinar al llarg de la Rambla. En aquell moment, calia acomiadar-nos de Tàrraco i de tots els nostres avantpassats que han fet possible el nostre present; era iportant valorar una ciutat carregada de segles d’història.

Va ser una visita molt enriquidora i que de ben segur recordarem com una de les més especials de batxillerat. Poder contemplar monuments antics tan ben conservats i tenir l’oportunitat de recórrer in situ una ciutat amb un passat tan gloriós va significar, certament, una experiència indescriptible.         

Júlia Marín Luz - 2n de batxillerat humanístic     

P.S.: agraïm especialment a la Sol Perbech la gravació i l'edició d'aquest vídeo tan xulo de la sortida. Plurimas gratias, Sol!

Les escítales espartanes

 

Enviar informació de manera segura, sobretot en l’àmbit militar, era igual d’important fa 2.500 anys com ara. Una de les tècniques criptogràfiques més conegudes són els jeroglífics egipcis, però els espartans també varen idear el seu mètode: les anomenades escítales (αἱ σκυτάλαι).

Les escítales consisteixen en dues vares de fusta del mateix gruix (una per al transmissor, una per al receptor) amb un papir o tira de cuir enrotllada, on s’escrivia el missatge de manera longitudinal, de manera que al desenrotllar la tira no es podia entendre què hi posava (aquest mètode es diu transposició: alterar l’ordre dels elements d’un missatge). Depenent del gruix i de la llargària de les vares, es podia escriure més o menys text. Per desxifrar el contingut, el receptor havia de tornar a enrotllar-la a la seva vara. És un recurs senzill i que no precisa de gaires materials, alhora que la desencriptació es bastant ràpida. Però precisament per això també és un mètode poc fiable (vist amb la perspectiva actual), en cas de que l’enemic obtingui una escítala del mateix tamany o descobreixi com funciona.

Aquest mètode era usat, sobretot, pels èfors espartans (magistrats), tal i com explica Plutarc a l’episodi III de la seva obra Vides paral·leles.

Heus ací un exemple:

-    Volem xifrar el missatge “ELSPERSESATAQUEN” (sense espais per comprimir més text) en 5 columnes i 4 files.

-          Escrivim el missatge per columnes, com si escrivíssim al voltant de la vara:

       -    Si desenrotllem la tira i llegim de manera convencional, és a dir, d’esquerra a dreta, trobem això:

-          Quan el receptor enrotlli la vara altre cop, desencriptarà el missatge i podrà llegir-lo. 

En aquesta pàgina podeu provar com funciona, però us animo a provar-ho manualment!

Valete bene!

 

Dani Gil Rafart  -  Extripulant del Vaixell

El relleu d''Ariadna i Hermes' a Montserrat

 

Fototgrafia d'Anna Moreta

Fa un parell de setmanes, els alumnes de primer de batxillerat vam anar a Montserrat. Caminant per una de les àrees més transitades, uns companys i jo ens vam fixar en aquest relleu integrat en una paret que, a partir de motius de la mitologia clàssica (principalment el fil d’Ariadna i Hermes), vol parlar del concepte d’ésser humà. Aquest relleu va ser esculpit per Josep Maria Subirachs el 1985 i, originàriament, estava situat a l’atri de l’edifici del Banc de Sabadell al Passeig de Gràcia de Barcelona. El 2013, l’entitat bancària el va confiar al Monestir de Montserrat, un lloc on ja hi havia una petjada artística important d’aquest escultor. Aquest relleu està dividit en dues parts, que s’han de percebre “com una obra única en dos capítols”, com indica el mateix escultor. Cada meitat del relleu, en pedra tosca o travertí, mesura 2,25 per 2,10 metres.

El costat esquerre del relleu està dedicat al mite d’Ariadna. El moment representat en aquesta part fa referència a un episodi del mite de Teseu i el Minotaure, concretament al que s’origina amb el deute que té la ciutat d’Atenes amb l’illa de Creta. Aquest tribut fa que els atenencs hagin d’entregar-los, cada nou anys, set nois i set noies perquè siguin devorats pel terrible fill de Pasífae i un brau blanc enviat per Posidó, un ésser monstruós que Minos, el rei de Creta, avergonyit, mantenia tancat en un inextricable laberint construït per l’arquitecte Dèdal. Temps després, Teseu, fill d’Egeu, rei d’Atenes, decideix encapçalar una expedició per alliberar la seva ciutat d’aquest tribut dolorós. El seu objectiu és acabar amb el Minotaure i, per fer-ho, compta amb l’ajuda d’Ariadna. Aquesta, filla dels reis de Creta, en veure’l s’enamora perdudament. Teseu s’aprofita d’aquesta complicitat perquè Ariadna l’ajudi a complir el seu propòsit. Tots dos fan un quid pro quo pel qual Ariadna accedeix a ajudar-lo a canvi que Teseu es casi amb ella i se l’emporti cap a Atenes. Dit i fet, Ariadna entrega un cabdell de fil d’or a Teseu i li diu que, a mesura que vagi avançant pel laberint, deixi anar el fil, de manera que només així sabrà com trobar la sortida, perquè només li caldrà anar recollint-lo. Teseu afronta, confiat, la seva missió i aconsegueix matar el Minotaure i sortir del laberint.

Subirachs va esculpir el laberint per representar la solitud de l’ésser humà, tal com declara ell mateix, pel fet que, sovint, entrem en bucles mentals o socials que no ens deixen sortir i ens aïllen de tot el que ens envolta.  En el relleu, podem observar que les parets del laberint són molt altes i l’obertura molt estreta, i que el dibuix del laberint està cisellat des d’un angle superior, com si només el poguessin veure els déus. També es veu reflectit l’amor en el fil que uneix Ariadna amb Teseu; el fet que estigui en diagonal crea profunditat en el paisatge. Els altres elements arquitectònics que hi ha al relleu simbolitzen el pas de la història. Finalment, el sol representa la llibertat i es reflecteix en la superfície que té a sota, cosa que reforça els vincles entre el món superior i el món terrenal. 

La part dreta del relleu està dedicada a Hermes, el déu missatger. Aquest és fill de Zeus i Maia i és la seva raó de ser transmetre els missatges dels déus als humans i transportar les ànimes dels morts a l’inframon. També és el déu dels transports, els viatges, el comerç, la tecnologia, els lladres, els oradors… El seu atribut principal és un bastó anomenat caduceu que li va lliurar Apol·lo. Aquest bastó porta dues serps entrellaçades i representa el comerç, la medicina, la concòrdia… 

En aquest relleu, el caduceu representa la comunicació entre els déus i els homes. Està situat a prop d’un encreuament de camins i és el verdader protagonista de l’escena, segons el mateix Subirachs. Al costat del caduceu es pot observar una figura femenina dividida en vuit parts que equivalen a la mida del cap, cosa que simbolitza l’harmonia, la proporció i l’art. Un fet curiós és que la part dreta del seu cos està esculpida en baix relleu, mentre que el costat esquerre està dibuixat amb línies geomètriques molt definides. Això, seguint de nou l’explicació de Subirachs, es contraposa a la mort, de la mateixa manera que, en el fris anterior, l’amor es contraposa a la mort plasmada en el laberint. La dona representa, doncs, l’harmonia i la proporció. També s’observa una torre d’aigua que representa el domini de la natura per part dels humans i el seu enginy per crear infraestructures tan complexes. Aquesta torre és una figura vertical que s’aixeca cap al cel, mentre que l’obertura que hi ha a sota s’obre cap a l’inframon, fet que crea un joc d’oposicions. Finalment, hi ha un arc de Sant Martí que simbolitza Iris, una deessa menor que també actua com a missatgera dels déus. Ella, juntament amb les dues serps, reforça “el valor metafísic de l’art”. Iris serveix per reforçar aquesta simbologia que l’escultor va voler expressar de la comunicació entre els éssers humans i els déus.

Així doncs, Subirachs es va inspirar en la mitologia grega per parlar de temes tan importants com ara la mort, la soledat o la relació entre els homes i els déus que personifiquen la naturalesa no humana. 

Anna Moreta Castel-Branco

1r de batxillerat d'Humanitats 

Hodie baetulonenses sumus!

 

El proppassat dimarts els alumnes del segon de batxillerat Humanístic vam fer una visita guiada al Museu de Badalona, un museu dedicat a la història de Badalona i ubicat a la plaça de  l’Assemblea de Catalunya. D’entre tot el riquíssim patrimoni de què disposa, vam visitar les extraordinàries restes que han quedat com a indicador de la presència dels romans fa dos mil anys.

Després d’un llarg trajecte des de l’escola fins a Badalona, el metro ens va deixar a les portes de l’antiga Baetulo, prop de la Via Augusta baetulonensis. Entrats al museu, la nostra guia, l’Esther Gurri, ens estava esperant amb un enorme somriure, fet que em va demostrar que el que ens esperava a dins del recinte ens deixaria ullpresos. I així va ser…

La primera parada de la visita va ser a les portes de la ciutat subterrània, pas previ cap als vestigis de la nostra civilització mare. Abans d’entrar, però, ens va explicar amb l’ajuda d’una planta hipodàmica que el que tindríem aviat davant dels ulls amaga més patrimoni arqueològic del que havien descobert quan van elaborar-la.

Aleshores, l’Esther ens va fer una breu introducció sobre la ciutat de Baetulo, una urbs fundada ex novo el segle I aC, probablement sobre un assentament iber anterior. Es va establir com una colònia amb una estructura urbana planificada seguint el model romà. Es diu que la ciutat es va especialitzar en la producció i exportació de vi, aprofitant el seu clima mediterrani i la seva proximitat al port de Barcino.

Submergits en la civilització romana de Baetulo, vam tornar al passat, retrobant una mirada clàssica per entendre el què se’ns presentava. L’atmosfera enfosquida ens permetia apreciar amb més precisió la bellesa arqueològica de les restes. Primerament, ens va mostrar un dels carrers paral·lels als dos carrers principals de les ciutats romanes -el Cardo Maximus (N-S) i el Decumanus Maximus (E-O)-, un cardo minor que recorre la ciutat de nord a sud. Aquest carrer, a més de tenir diversos edificis amb botigues a ambdós costats i un sistema de clavegueram, té a la dreta la façana de les termes, que era la nostra següent parada.

Avançant amb passes cauteloses, però alhora ansioses, vam aturar-nos davant les famoses thermae de Baetulo. Quina magnificència que tenien! Estaven tan ben conservades! De forma curosa, l’Esther ens va explicar que les thermae eren un element fonamental en la vida social i quotidiana de les ciutats romanes. També ens va explicar que aquestes termes, datades pels volts del segle I aC, presenten una disposició i estructura molt similar a les termes d’altres ciutats de l’antiga Roma.

Seguidament, ens va assenyalar les diferents parts d’una terma: en primer lloc el frigidarium, la sala freda que consisteix en una sala gran i espaiosa, amb una gran piscina d’aigua freda; a continuació, el tepidarium, la sala d’aigua tèbia, on els romans es preparaven per a l’alta temperatura del caldarium. En aquesta sala la temperatura era moderada, amb calefacció a través de l'hipocaust (un sistema dissenyat mitjançant forns que escalfaven l'aire sota els sòls de les estances).

Finalment vam observar el caldarium, la sala que disposava d’una piscina d’aigua calenta i solia estar equipada amb un sistema de calefacció amb pisos elevats per permetre l'aire calent que circulava per sota a través dels tubuli. També ens va comentar que hi havia una zona exterior prop de les termes, la palaestra, la qual estava destinada a l’exercici físic com la lluita o altres activitats atlètiques, normalment abans de banyar-se.

Vam seguir avançant fins a arribar a unes grans vitrines que ens mostraven els diferents materials o les diverses decoracions pròpies de les domus, tant de la part alta com de la zona residencial. Les teulades, majoritàriament, estaven construïdes a base de plom amb, de vegades, algunes cares arquitectònicament dissenyades de diferents deïtats, com Venus, Dionís, Demèter i alguna altra per assegurar la seguretat de la casa. S’anomenen ‘antefixos’.

Poc després vam continuar fins a la zona museïtzada de la ciutat on, després de veure un documental sobre la seva fundació, ens va mostrar diferents piles funeràries pertanyents a una de les antigues necròpolis, fins i tot l’esquelet d’una noia d’uns vint-i-cinc anys al costat de la qual hi havia les restes òssies d’un nen al costat de l’esquelet reconstruït d’una mula. Per poder-ho entendre, hem de conèixer que, en aquella època, els romans donaven molta importància al pas de la vida a la mort -inframon-, i és per aquest motiu que col·locaven unes monedes dins la boca dels difunts -la mandíbula de la dona està blava per la marca de la moneda- i els feien els ritus pertinents… Però, en el cas dels nens, com que no tenien monedes, se sacrificava un animal perquè l’acompanyés en aquest camí d’un món a l’altre.

També ens va ensenyar les diferents àmfores amb què transportaven el menjar i, fins i tot, en alguns casos, s’hi enterrava un cos -en el cas de les classes més baixes-. Hi havia de tantes mides i colors!

Llavors ens va mostrar troballes molt importants per determinar alguns aspectes de la vida quotidiana, com el rostre d’una possible estàtua funerària, la tabula hospitalis, un altre rostre de vella, les pollegueres de les portes o la silueta d’un cos femení, l’extraordinària Venus de Badalona…

Acabada la part de la necròpolis i de la resta de troballes, vam seguir el nostre camí fins arribar a la zona de les tabernae (botigues), el comerç de luxe, observant el trànsit de la ciutat, passant pel costat del sistema de clavegueram, la zona propera al fòrum… Fins i tot hi havia una gran vitrina on estaven exposats els colors amb què decoraven les domus i algunes tabernae.

Posteriorment, ens vam dirigir a la zona on, in situ, estava el fòrum de la ciutat, el centre polític, administratiu i religiós de la ciutat, situat a la part alta, aprofitant el desnivell del terreny, a l’actual zona del carrer del Temple i l’església de Santa Maria. Aquest espai acollia la basílica, seu dels tribunals i activitats comercials, el temple principal, situat sota l’actual església de Santa Maria, i les tabernae, botigues situades als voltants del fòrum.

Continuant amb la ruta i caminant pels carrers del voltant, vam arribar a la Casa dels Dofins, una domus de finals del segle I aC situada a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Aquesta conserva diverses estances organitzades al voltant de l’atri així com altres habitacions relacionades amb el peristil o jardí i una zona de treball dedicada a la producció de vi. Cal destacar els mosaics de gran qualitat i les restes de pintures murals originals, especialment el mosaic amb dofins a l’atri que simbolitza l’estatus social dels seus propietaris. Seguint l’estructura característica de les domus romanes, apareix el tablinum, un espai destinat a les gestions familiars i comercials del paterfamilias, i, al seu costat, el triclinium o menjador per als banquets o convivia. A la part exterior de la casa hi havia un peristil enjardinat que proporcionava un espai de tranquil·litat i contacte amb la natura. Tot plegat reflectint el luxe i la sofisticació de les classes benestants de Baetulo.

Finalment, vam acabar la visita descobrint l’anomenat Jardí de Quint Licini, que es troba al número 3 de la plaça de l'Assemblea de Catalunya i conserva les restes d’un estany que formava part del jardí d’una domus de Baetulo construïda a finals del segle I dC i que probablement pertanyia al patrici Quint Licini Silvà Granià membre d’una influent família de patricis i protagonista d’un pacte d’hospitalitat signat amb els badalonins l’any 98 dC i documentat en la tabula hospitalis. La troballa d’aquesta tabula permet entendre com eren i quines funcions tenien els jardins de les cases romanes així com admirar peces singulars. Tota aquesta informació és representada amb l’ajuda de la il·luminació, la incorporació de sons i una espectacular projecció en realitat virtual.

Acabada la visita, vam aplaudir a la magnífica guia que ens va acompanyar durant tota la visita, fent-nos gaudir de les fascinants restes romanes de Baetulo…

Després d’aquesta experiència tan bonica, els alumnes de batxillerat us animem a fer aquesta visita!

Júlia Marín Luz  -  2n de batxillerat humanístic

La 'Troya' de Clara Olóndriz

Fa ja uns quants anys vaig tenir la sort de ser professor d'Humanitats i tutor de la Clara Olóndriz a l'escola. Dic sort perquè la Clara és d'aquelles persones que recordes, que t'han deixat petjada, i amb qui has mantingut un cert vincle malgrat el pas del temps. Acabat el batxillerat va cursar el grau de Dret tot i que la seva veritable vocació ha estat des de molt joveneta la música. Amb aquest pas del temps de què parlava s'ha anat llaurant una trajectòria a base de molt esforç (com a alumna era exemplar) i tenacitat. Se la veu feliç, i més feliç encara perquè acaba de llançar el seu darrer treball, 'El salto'. És un titol suggerent, fins i tot potser profètic. M'agraden les lletres que escriu, plenes d'una esperança necessària en els temps que vivim, la seva veu càlida i gens estrident que em transmet serenor i una música que combina molt bé el que ella vol transmetre.

Em fa especial il·lusió que un dels temes d'aquest EP porti per títol 'Troya'. Fixeu-vos en la lletra...

Una sonrisa ilumina los ojos

La vida ha vuelto, me digo al andar

Siento a lo lejos un dulce ajetreo

Una carcajada, el olor del café

Somos noticias duras en televisión

Pero somos más que lo que dice el narrador

Somos castillos de gentes que juntas

Construyen un mundo mejor

Caen las murallas

Pero en Troya sale el sol

Los vencidos se levantan

Nadie cerrará el telón

Tras la batalla llega

Con fuerza el renacer

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Una sonrisa ilumina los ojos

La vida ha cambiado y nosotros también

Pero las calles se llenan de gestos

Que son inmortales, que bueno es volver

Somos noticias buenas en televisión

Y es que somos más que lo que dice el narrador

Somos presente que hereda el pasado

Y escribe un futuro mejor

Caen las murallas

Pero en Troya sale el sol

Los vencidos se levantan

Nadie cerrará el telón

Tras la batalla llega

Con fuerza el renacer

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Oh, oh

Caen las murallas

Pero Troya vuelve a ser

La ilusión que sustituye

Las cenizas del ayer

Enteneu el que volia dir? Tota una artista. Li he demanat que m'escrivís un petit text per a aquesta entrada tan especial. Us el reprodueixo. Moltes felicitats, Clara, per la teva honestedat. Falta ens fa respirar aire tan fresc. Una abraçada.

EL SALTO és el primer pas d’un viatge musical que emprenc al llarg d’aquest 2025

amb el concepte del 'viatge' com a eix central del projecte. L’EP és una avantsala

del meu treball de llarga duració, i aquell primer salt al buit que fa por fer però que

val tant la pena quan es tracta d’alçar el vol per emprendre el viatge que ens porta

més a prop dels nostres objectius i de tot allò que ens fa feliços.

EL SALTO consta de 4 cançons, de les quals dues ja s’havien llançat com a senzills

('Huracán' i 'Brindis Eterno'). 'Troya' i 'Oda al Hogar' són les novetats, dos temes molt

diferents i alhora complementaris que reflecteixen a la perfecció la dualitat típica

en la meva música entre la força i l’emotivitat, i entre la superació i la nostàlgia.

'Troya' parla de la superació i de la força que tenim com a col·lectiu per a reconstruir-

nos en moments complicats. De les cendres d’una època dura, neix la il·lusió per un

futur millor, un futur de grans gestos i gestes, però també d’actes petits i quotidians

que, poc a poc, sumen per a que seguim sent millors del que vam ser ahir.

Amb 'Troya', la metàfora és clara, i fa referència directa al mite de la guerra de Troia,

en concret a una part que sembla menys tractada per la Ilíada, i que, sobretot, queda

dins el terreny de la imaginació, com és la reconstrucció del que quedava de la

societat troiana després de la derrota. Em ve al cap la imatge d’una Troia destruïda

i sense esperança després de l’engany i saqueig causat per l’enemic, i m’imagino

les ganes de lluitar per tornar a aixecar-se del que quedava d’aquella societat,

perquè aquesta força es troba dins nostre i som capaços de treure-la fins i tot, i

potser especialment, en els moments més difícils.

D’aquí ve el vers 'Caen las murallas pero en Troya sale el sol', i tot el que segueix la

tornada: 'los vencidos se levantan, nadie cerrará el telón', 'Tras la batalla llega con

fuerza el renacer, la ilusión que sustituye las cenizas del ayer'. És una metàfora que

ens recorda que quan les coses es torcen i ens trobem en un punt fosc amb sabor

a derrota, som capaços de reconstruir-nos, sobretot si ens ajudem els uns als altres

i ho fem com a col·lectiu, perquè el sol segueix sortint cada dia i nosaltres tenim la

capacitat de ressorgir de les cendres i mirar el futur amb esperança i il·lusió a

mesura que avancem per intentar fer que sigui millor.

Per últim, m’agradaria dir-vos una cosa que és una mica spoiler, però que em fa il·lusió

compartir amb el Vaixell d’Odisseu, ja que hi ha tingut influència. Quan vaig idear el

concepte del 'viatge' com a eix del projecte en global, el qual vaig vehicular per

recórrer una sèrie d’alts i baixos a través de les cançons com a metàfora dels girs

que va donant la vida a mesura que avancem, vaig escollir dues referències.

Una era el vol de les orenetes, un viatge que emprenen de forma constant encara

que sempre acaben tornant a casa ('Oda al Hogar' en fa honor).

L’altra, que té molt de pes, és l'Odissea, el concepte de la qual és el mateix

respecte a 'casa' i a la necessitat de tornar-hi, i de la qual vaig aprendre la

importància del viatge, fins i tot per damunt d’assolir un objectiu final, una idea que

és la base de tot el concepte d’aquest projecte, en el qual hi crec profundament, ja

que ha estat un aprenentatge que m’ha acompanyat durant més d’una dècada i que

tinc present cada dia. Espero que el gaudiu.