TARRACO, últim port: monuments i rialles

 

Fa dos mesos, per ser més precisos el passat 18 d’abril, els alumnes de 2n de Batxillerat de l’itinerari humanístic vam fer-li una visita a la ciutat amb més empremta romana de Catalunya: la imperial Tarraco, caput Hispaniae Citerioris. Aquesta urbs va ser fundada pels romans a finals del segle III aC, el 218, i va esdevenir una ciutat molt important fins a convertir-se en la capital de la Hispània Citerior i, posteriorment, en la de la província Tarraconensis.

Tarraco, que posteriorment esdevindrà colònia i serà denominada Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco, té diverses singularitats. En primer lloc, com que era capital de província, tenia dos fòrums: un de provincial i un altre de municipal, característica que compartia amb Emérita Augusta (Mèrida). En segon lloc, les irregularitats del terreny van provocar que no pogués ser construïda amb la característica planta hipodàmica de les ciutats romanes, sinó que a la part superior de la ciutat hi trobem tres terrasses: l’àrea religiosa, amb el temple dedicat a August, la del fòrum provincial, i la del circ, que separava aquestes terrasses i la part més elevada de la més residencial.

Tot just vam arribar secunda hora, vam caminar de l’estació de trens fins al Balcó del Mediterrani, vam veure de lluny el famós amfiteatre i reseguint part de les muralles, ja vam enfilar fins al teatre del Camp de Mart, on vam poder presenciar la representació de l’obra de Plaute Mostellaria, “la comèdia del fantasma”, a càrrec del grup KÓMOS de València i que prèviament havíem llegit a classe per ser lectura prescrita per a les PAU d’enguany. Tot i ser una comèdia d’època clàssica, el grup Kómos, encarregat de l’adaptació i de representar l’obra, va introduir tota mena d’acudits i referències d’avui dia per a fer passar una estona amena i divertida als espectadors.

Una vegada acabada l’obra, vam passejar pels carrers de la ciutat, vam veure la catedral, el circ i, ja de tornada a l’amfiteatre, ens vam fer la fotografia que ja s’ha convertit en una vella i bella tradició dels estudiants de clàssiques d’últim curs de l’escola davant la inscripició que hi ha al frontispici de l’antic MNAT, Tarraco Scipionum Opus, (tot i que ens vam trobar amb una bastida que la cobria per complet).

Sens dubte va ser una gran sortida, l’ultima de les últimes, i ens va agradar i ajudar molt poder veure les restes de la Tarraco romana in situ. Ens enduem amb nosaltres aquest darrer record per tancar aquesta etapa que ja ha tocat port.

Chiara Gambetti et Anna Campmany  -  2n batxillerat humanístic

El cel dels mites: la nissaga de Dànae

Al cel de les estacions podem observar moltes constel·lacions i, entre aquestes, una de molt coneguda representa en el firmament el relat d’una nissaga mitològica: la de Perseu, Andròmeda, Cassiopea i Cefeu.

La història comença amb Perseu, fill de Dànae, empresonada pel seu pare i rei d’Argos Acrisi a qui l’oracle havia profetitzat que el seu net el mataria. És per això que volia evitar que la seva filla tingués descendència i va tancar-la dins d’una torre. Però Zeus, el més gran déu de l’Olimp, va embolcallar Dànae com si fos pluja daurada i d’ella va néixer Perseu. Quan Acrisi va assabentar-se'n, va llançar Dànae i Perseu al mar dins un taüt de fusta, però Zeus va demanar a Posidó, el déu del mar, que calmés les aigües per assegurar la vida de Dànae i Perseu fins a arribar a les costes de l’illa de Sèrifos.

Passat el temps, quan Perseu ja era gran, Polidectes, rei de Sèrifos, va enamorar-se de Dànae i pretenia casar-se amb ella, però per aconseguir la seva mà havia de desfer-se de Perseu, que en tot moment tenia cura de la integritat de la seva mare. Per això va demanar que tots els habitants de l’illa li portessin un regal amb l’excusa d'oferir-los a Dànae per poder enamorar la princesa d’Argos; però Perseu no va poder (o no va voler) donar-li res i, com a regal, li va dir a Polidectes que li demanés el que volgués. Aquest seria el seu regal. Aleshores, el rei de Sèrifos va encomanar Perseu matar la gorgona Medusa, el monstre de cabells de serp que petrificava tot aquell qui la mirés.

Perseu, per sort seva, va comptar amb l’ajut d’alguns déus. Hades, el déu de l’inframon, li va regalar un casc que concedia la invisibilitat; Hermes, el missatger diví, una falç molt afilada i les seves sandàlies alades, les talàries; i Atena, la deessa de la guerra i de la saviesa, va lliurar-li el seu escut protector, la famosa ègida.

Quan Perseu va arribar a la cova on habitava Medusa, la va trobar adormida i, apropant-se sigil·losament, va decapitar-la quan, despertada en l’últim instant, va veure la seva pròpia imatge reflectida en l’escut i quedà paralitzada per la por. De la sang que brollà del tall profund, van néixer el gegant Crisàor i Pagàs, el cavall alat amb qui Perseu va escapar de les germanes de Medusa, les altres dues gorgones.

Quan Perseu tornava cap a Sèrifos va passar per Etiòpia, governada pels reis Cefeu i Cassiopea. Aquesta va gosar dir que ella era més bella que les nimfes del mar i que la pròpia Afrodita, la dea de la bellesa; això va enfadar-los els dos. Posidó, com a càstig, va inundar les terres d’Etiòpia i va assegurar que només perdonaria aquesta ofensa amb el sacrifici de la filla de Cassiopea, Andròmeda. Cefeu i Cassiopea, per salvar el seu poble, van lligar Andròmeda a una roca davant del mar, destinada a morir a mans del monstre marí Cetus. Allà  Perseu va petrificar Cetus amb el cap de Medusa i va salvar d’una mort segura Andròmeda, amb qui Perseu es va casar. 

Cassiopea, tot i això, no va quedar sense càstig i va ser elevada al cel per Posidó cordada a una cadira boca a baix. De vegades també s’interpreta la constel·lació com si portés un mirall simbolitzant l’ego de la reina etiòpica. És una constel·lació fàcil d’identificar, ja que les estrelles que més brillen formen una “w” i es troba a prop de l’Ossa Menor. Al seu costat hi ha la de Cefeu.

Al cel veiem Perseu amb el cap de Medusa. L’estrella més important de la constel·lació és Algol, una paraula àrab que significa ’el cap del dimoni’ i justament aquesta es troba al bell mig del cap de Medusa.

Quan Andròmeda va morir, la deessa Atena va elevar-la també a les estrelles, al costat de Perseu i la seva mare Cassiopea, com a agraïment a Perseu per haver matat Medusa. Prop de la constel·lació d’Andròmeda es troba la galàxia del mateix nom, la més pròxima a la Via Làctia, i les filles d’Andròmeda i de Perseu són la pluja d’estrelles d’agost coneguda com a Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç.

Aina Pujantell 

4t ESO 

Itinerari científic