El proppassat 5
d’octubre, iniciant una nova etapa a l’escola, les alumnes de 1r de batxillerat
de les matèries de Llengües i Cultures Clàssiques (abans Llatí i Grec) vam anar
de visita al Museu Marítim de Barcelona, a les antigues Drassanes, on s’hi
podia veure l’exposició itinerant (ara a Madrid) Pompeia i el darrer gladiador,
un autèntic viatge al passat d’un dia concret: el 29 d’agost del 79 AD (Anno Domini).
Per començar, vam poder
veure ‘in situ’ més de cent cinquanta peces exposades originals provinents del
Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, un dels museus més antics i rellevants
del món per la riquesa i singularitat del seu patrimoni.
Abans de parlar sobre la
nostra experiència en relació a l'exposició, cal explicar que aquesta preten una
autèntica immersió a la Pompeia de fa gairebé dos mil anys, quan va florir com
a port comercial i ciutat estratègica del turisme més opulent; una oportunitat
única i irrepetible per endinsar-nos en el cor de la vida quotidiana i la
dinàmica social de la ciutat sepultada per l'erupció del Vesuvi l'any 79 dC.
A través d'un bany de realitat virtual et veus catapultat a una experiència immersiva única per reviure les gestes heroïques dels gladiadors i reviure els moments que van marcar l'existència dels habitants de la ciutat de la Campània.
El nostre viatge al cor de Barcelona va ser plàcid: vint minuts en metro. Tots estàvem molt emocionats, no només perquè era una de les primeres sortides del nostre primer curs de batxillerat, sinó també per les meravelles que esperàvem veure dins l’exposició. A més, com que a classe ja havíem treballat continguts sobre el que anàvem a visitar, era encara més emocionant: el fet d’observar amb els nostres propis ulls el que, salvant les distàncies, havia succeït a Pompeia aquell malaurat 29 d’agost del 79 AD. Només arribar, els divuit alumnes ens vam dividir en dos grups disposats a gaudir d’una visita el més personalitzada possible.
A l'inici de l'exposició hi havia una imatge hologràfica on un gladiador ens informava del que veuríem a continuació. A mesura que avançavem en la part expositiva, anàvem veient diferents cartells explicatius sobre allò que els nostres ulls observaven: des dels gerros de ceràmica, perfectament conservats, i còpies d’escultures romanes fins a les pintures al fresc i els mosaics d’innombrables peces. Era impressionant veure detalladament tots els objectes que feien artesanalment. Allò sí que era art de debò! Eren increïbles les tècniques que utilitzaven els pompeians a l'hora de fabricar els utensilis tant domèstics o vinculats al comerç (gerros, paelles, coladors, pots de vidre, etc...) com pel que fa als artístics (grafits a les parets, pintures al fresc i mosaics o escultures de les domus més luxoses). La seva observació et feia sentir que eres allà mateix, en aquell precís instant.
També va ser molt
interessant l’audiovisual que es passava en un espai que recordava la graderia
d’un teatre clàssic i que tractava sobre la vida dels gladiadors (els combats,
les hores lliures, els entrenaments, les armes que usaven o la dieta que
consumien especialment abans dels combats). D'aquest documental vam aprendre
que no només eren homes els que lluitaven sinó que també hi participaven les
dones, les anomenades gladiatrices.
Personalment, l’objecte
que em va sobtar més, fins al punt de deixar-me impressionada, van ser els diversos
cascs de gladiador exposats. N'hi havia alguns que hi duien gravades algunes
escenes de la història. Eren preciosos! A banda, qui sap, aquests elms van
servir en un primer moment com a protecció durant l'explosió volcànica davant
dels gasos del flux piroclàstic.
Per acabar la visita, ens van proporcionar unes ulleres de realitat virtual, l’autèntica experiència immersiva, que ens oferia una visió dels carrers de Pompeia com si fossis un pompeià més que passejava pel més comercial de tots, l’anomenada Via Abundantiae, el famós ‘carrer de l’abundància’, semblant al nostre Passeig de Gràcia de l’època, farcit de botigues (tabernae) d'articles de luxe, hotels (cauponae) i restaurants (thermopolia). Estava tan ben aconseguit, que he de dir que la vivència ‘in situ’ feia, fins i tot, una mica de por. Per sort, s'havia de seguir un camí marcat per poder continuar el trajecte pel que anaves trobant unes circumferències lluminoses que, en tocar-les, feien aparèixer unes figures hologràfiques que explicaven de manera molt amena tot allò que anaves presenciant. Si aquesta part del ‘viatge’ tenia ‘punts foscos’, l’accés a les fossae de l’amfiteatre esgarrifava... L’ascens a l’arena a través d’una plataforma mòbil, escoltar la cridòria del poble aplegat a la cavea i l’escenari de l’erupció va ser la cirereta del pastís. Impressionant!
En acabar la visita i reunir-nos els dos grups, vam compartir les sensacions i emocions viscudes durant l'exposició. Tots coincidíem en la idea de que havia estat genial i que, si poguéssim, tornaríem a repetir-les.
De tornada a l'escola, vam passar per davant del Liceu. Com que a classe havíem comentat el significat de les seves portes, la constel·lació de lletres de l’escultor Jaume Plensa, veure-ho i poder-ho recordar, va ser un afegit més a la nostra sortida. Hi apareixen representades les lletres dels diferents abecedaris i alfabets del món tot fent referència a la pluralitat de cultures i amb un clar missatge: que tots som persones humanes.
Per acabar, cal afegir que aquesta exposició dedicada a Pompeia ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que aquest succés històric que va esdevenir una desgràcia per als ciutadans de Pompeia i Herculà, atès que va suposar la seva desaparició, va suposar, per altra banda, un autèntic 'regal' per a la ciència, perquè ens ha permès estudiar no només els fenòmens naturals (recordem que en aquell moment no sabien per què la muntanya vomitava foc), sinó també el modus vivendi d’una societat en un moment molt concret de la història.
Pot la desgràcia d’algú esdevenir la sort d'un altre?
