En les pàgines del Vaixell s’han fet
nombroses referències al laberint i la seva significació mitològica. No és el
meu propòsit, doncs, tornar a portar aquí Ariadna, Teseu o el Minotaure. Només
volia compartir una experiència que he pogut viure aquest estiu tot visitant el
Laberint de Blat de Moro que es troba a la finca agrària Masia l'Esperança de
Castellserà. I ho vull fer perquè, tot recorrent els nombrosos passadissos que
el formen (i que ocupen una extensió de prop de 3 hectàrees), he pogut constatar,
un cop més, la vigència d’un món, la Grècia clàssica en aquest cas, i com el
seu llegat en ajuda a pensar-nos i reflexionar sobre la nostra manera de ser.
Com es llegeix en el poema de Borges, la vida en si mateixa és un laberint, ple
de camins que es bifurquen en d’altres o que moren obligant-nos a recomençar.
De vegades, en aquest món on les “coses fàcils” sembla que han de ser
l’objectiu de tothom, la impossibilitat de trobar llargues autopistes sense
revols, amb indicadors clars de cap a on hem d’anar, ens fa entrar en el
pessimisme i la frustració. La vida ens demana esforç, com el laberint, i la
felicitat no es troba en el fet d’evitar-lo sinó, més aviat, en com l’encarem.
No ens han de fer por,
doncs, els camins tallats, les petites o grans ensopegades de cada dia; si el
nostre objectiu és clar, si sabem a on volem anar, tard o d’hora ho
aconseguirem. I si no, si no arribem al nostre destí somiat, la
satisfacció d’haver-ho intentat, d’haver estat millors persones en l’intent,
haurà justificat el camí emprès. Tot passejant enmig del blat de moro buscant
la sortida (ens va costar cosa d’hora i mitja no us penseu!), em vaig sentir
feliç per tenir la sort de viure la vida i les seves dificultats amb esperança
i convicció, aprenent de cada pas i dels passos que altres hi han deixat. Si a
més a més, tens la sort de tenir persones al costat amb qui poder-ho compartir,
no hi ha perill ni monstre que et pugui aturar. Com també diu Borges, potser si
no esperem res més enllà de nosaltres mateixos, la foscor del camí no serà
tanta i qualsevol llum, per petita que sigui, ens ajudarà a seguir el laberint
de les nostres vides.
Laberinto
No habrá nunca una puerta. Estás adentro
y el alcázar abarca el universo
y no tiene ni anverso ni reverso
ni externo muro ni secreto centro.
No esperes que el rigor de tu camino
que tercamente se bifurca en otro,
que tercamente se bifurca en otro,
tendrá fin. Es de hierro tu destino
como tu juez. No aguardes la embestida
del toro que es un hombre y cuya extraña
forma plural da horror a la maraña
de interminable piedra entretejida.
No existe. Nada esperes. Ni siquiera
en el negro crepúsculo la fiera.
y no tiene ni anverso ni reverso
ni externo muro ni secreto centro.
No esperes que el rigor de tu camino
que tercamente se bifurca en otro,
que tercamente se bifurca en otro,
tendrá fin. Es de hierro tu destino
como tu juez. No aguardes la embestida
del toro que es un hombre y cuya extraña
forma plural da horror a la maraña
de interminable piedra entretejida.
No existe. Nada esperes. Ni siquiera
en el negro crepúsculo la fiera.
J.L. Borges
Carles Cervelló
