Dissabte
passat, 21 de juliol, va tenir lloc, a la Sala Meifrèn de la Societat L´Amistat
de Cadaqués, la presentació del poemari Bressol
de tots els blaus de Montserrat Gallart i Sanfeliu i publicat pel segell editorial barceloní Témenos Edicions.
La cuidada edició d´aquest recull de poemes dedicats a un mateix paisatge físic
i sentimental alhora, compta amb un magnífic recull de fotografies de Sara Molina que
il·lustren i testimonien amb versos triats la llum i el color d´aquest
agermanament poètic. Deixem, però, que siguin les paraules de l´autora les que
ens menin al significat profund d´aquest llibre tan lligat al mar ...
“En aquests 47 poemes parlo del mar de Grècia i del mar de
Cadaqués, de la Mediterrània, que ens amara de vinya, de xiprers, d’alzines i
d’olivera, i que ens fa ser pacífics, vitals i molt íntims; de la llum i dels
colors d’aquest paisatge, que és un bocí de Paradís.
El
poemari és, perquè Cadaqués i Grècia també ho són, ple de sensacions. Entre
aquestes sensacions hi trobem l’olor de la roba neta recent estesa, la de les
alfàbregues dels carrers, l’olor de mar i de salobre, les olors del mercat i
dels cafès...
Sentim
les veus dels infants enjogassats a les platges, a les cases i pels carrers, o
les veus dels cors que de tant en tant canten a l’església, sentim els silencis
de la nit o els crits eixordadors de les gavines. I un so comú de Cadaqués i de
Grècia, potser de tota la Mediterrània: el toc de les campanes a l’església.
A
Cadaqués veiem la llum que ho inunda tot, les nits tan farcides d’estels com
les nits de muntanya; les sortides de sol més enllà de Port Lligat, o les de la
lluna més enllà de S’Arenella; veiem els amics i la blancor de les cases,
o el relleu de les muntanyes cap al tard.
Assaborim
els àpats compartits a les terrasses o els aperitius i cremats de platja, les
olives, les anxoves, el bon peix, els taps i, darrerament, fins alguna
especialitat grega.
A
Cadaqués i a Grècia veiem i toquem els gats per fer-los moixaines; toquem
l’aigua freda, les pedres de pissarra i les que s’assemblen al marbre de vora
mar, i ens banyem de vegades, nus, a la nit.
L’objectiu,
com sempre, el plaer de la lectura. Moltes gràcies i gaudiu dels poemes i de
tot el que us suggereixin.”
Arquetip
(Soúnion, 6-XI-2010)
A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.
Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.
No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.
Αρχέτυπο
Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.
Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.
Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.
(Σούνιον, 6-XI-2010)
