El passat divendres 20 d´agost es va estrenar a la cartellera cinematogràfica la pel·lícula Centurión, del director britànic Neil Marshall. Vaig anar a l´estrena i més enllà de l´argument i els tòpics que condimenten la història, hi ha dos aspectes que sí m´agradaria comentar.En primer lloc, confirmar l´interès que torna a despertar el cinema històric ambientat en el món clàssic. Des de tota una perla com Gladiator (2000), passant per la Troia d´Aquil·les-Pitt (2004) o la reflexiva Ágora d´Amenábar per citar-ne unes quantes, les pel·lícules i les sèries de televisió -com l´excel·lent i premiada Roma o la propera Hispània, sense oblidar productes més qüestionables com La Via Augusta a casa nostra- han anat poblant el mercat audiovisual durant aquesta dècada sense deixar indiferents els espectadors d´arreu del món. Per què el pèplum o cinema de grecs i romans de tota la vida torna a interessar? Potser la recreació d´una altra època estimula la fugida d´un món que se´ns esgota –i sovint ens esgota-? Hem de centrar l´interès en l´acció, en les gestes, en l´èpica dels seus protagonistes com un reflex dels valors humans que hauríem de potenciar i conrear o com una reacció a les injustícies que ens envolten? Són vàlides les històries i les paraules que embolcallen els personatges des d´una vessant educativa? Podem esdevenir millors persones si interioritzem la virtus d´un general com Màxim Dècim Meridi, escoltem les sàvies paraules del rei Príam o de la filòsofa Hipàtia d´Alexandria o intentem traduir en clau moderna els vells –i universals- mecanismes del poder polític i econòmic que van transformar una república en imperi? Tot són preguntes però intueixo certes respostes. Entre tots les hauríem d´anar argumentant, si us sembla.
En segon lloc, una història. De nou la llegenda de la legió perduda. Un dels episodis més enigmàtics de la història de Roma que poden il·lustrar significativament el silenci que els governants de totes les èpoques (en aquest cas el governador de Britànnia Gneu Juli Agrícola, tant se val el nom) donen com a resposta davant el fracàs d´una política absurda i desnortada. La Legio IX Hispana (o VIIII, com apareix en els epígrafs), creada per Pompeu i comandada sota les ordres de Cèsar, Octavi-August, Tiberi, Claudi, Adrià o Marc Aureli, va acabar “desapareixent” de les llistes oficials d´efectius militars desplegats arreu de l´imperi. L´acció, situada a la frontera entre l´Imperi romà i Britànnia l´any 117 dC, ens explica els últims dies d´aquesta llegendària legió anihilada pels pictes, poble guerrer del nord d´Anglaterra antecessor dels actuals escocesos (sempre durs de pelar, pel que es veu). Tot i que l´arqueologia s´ha encarregat de desmentir la desaparició de la legió a Britànnia a partir de les restes trobades de diverses inscripcions que testimonien el seu trasllat a Noviomagus (actual Nimega, Holanda), el cert és que cal recordar que els historiadors i cronistes romans eren molt reservats a l'hora de registrar en els seus escrits les legions que havien estat deshonrades pel fet que el record de la seva memòria hagués estat prohibit pels polítics de torn. Igualment passava amb aquelles que havien estat anihilades en el camp de batalla (la desfeta dels boscos de Teutoburg l´any 9 dC va ser un dels cops més acusats per August durant la seva vida). Sovint aquests fets eren silenciats per qüestió de moral pública i per assegurar l'estabilitat política de l´imperi. En aquest sentit el final de Centurió em sembla un dels moments més interessants per reflexionar sobre els entrellats del poder. Invasió militar desproporcionada, guerra de guerrilles, terreny desfavorable, no acceptació de la derrota, Vietnam, Afganistan, Iraq, Palestina, manipulació informativa, ... No sé si en Neil Marshall ha forçat deliberadament aquest final procurant un paral·lelisme entre passat i present per fer-nos veure que l´ésser humà és intemporal o em deixo portar per una lectura de qui busca en les civilitzacions del passat la clau per comprendre millor el present i prevenir relativament el futur. En tot cas, quantes lliçons en podríem treure de la Història, magistra uitae, però com ens entossudim a repetir els errors!Què n´opineu, vosaltres, de tot plegat?
