8 de març del 2025

Hodie baetulonenses sumus!

 

El proppassat dimarts els alumnes del segon de batxillerat Humanístic vam fer una visita guiada al Museu de Badalona, un museu dedicat a la història de Badalona i ubicat a la plaça de  l’Assemblea de Catalunya. D’entre tot el riquíssim patrimoni de què disposa, vam visitar les extraordinàries restes que han quedat com a indicador de la presència dels romans fa dos mil anys.

Després d’un llarg trajecte des de l’escola fins a Badalona, el metro ens va deixar a les portes de l’antiga Baetulo, prop de la Via Augusta baetulonensis. Entrats al museu, la nostra guia, l’Esther Gurri, ens estava esperant amb un enorme somriure, fet que em va demostrar que el que ens esperava a dins del recinte ens deixaria ullpresos. I així va ser…

La primera parada de la visita va ser a les portes de la ciutat subterrània, pas previ cap als vestigis de la nostra civilització mare. Abans d’entrar, però, ens va explicar amb l’ajuda d’una planta hipodàmica que el que tindríem aviat davant dels ulls amaga més patrimoni arqueològic del que havien descobert quan van elaborar-la.

Aleshores, l’Esther ens va fer una breu introducció sobre la ciutat de Baetulo, una urbs fundada ex novo el segle I aC, probablement sobre un assentament iber anterior. Es va establir com una colònia amb una estructura urbana planificada seguint el model romà. Es diu que la ciutat es va especialitzar en la producció i exportació de vi, aprofitant el seu clima mediterrani i la seva proximitat al port de Barcino.

Submergits en la civilització romana de Baetulo, vam tornar al passat, retrobant una mirada clàssica per entendre el què se’ns presentava. L’atmosfera enfosquida ens permetia apreciar amb més precisió la bellesa arqueològica de les restes. Primerament, ens va mostrar un dels carrers paral·lels als dos carrers principals de les ciutats romanes -el Cardo Maximus (N-S) i el Decumanus Maximus (E-O)-, un cardo minor que recorre la ciutat de nord a sud. Aquest carrer, a més de tenir diversos edificis amb botigues a ambdós costats i un sistema de clavegueram, té a la dreta la façana de les termes, que era la nostra següent parada.

Avançant amb passes cauteloses, però alhora ansioses, vam aturar-nos davant les famoses thermae de Baetulo. Quina magnificència que tenien! Estaven tan ben conservades! De forma curosa, l’Esther ens va explicar que les thermae eren un element fonamental en la vida social i quotidiana de les ciutats romanes. També ens va explicar que aquestes termes, datades pels volts del segle I aC, presenten una disposició i estructura molt similar a les termes d’altres ciutats de l’antiga Roma.

Seguidament, ens va assenyalar les diferents parts d’una terma: en primer lloc el frigidarium, la sala freda que consisteix en una sala gran i espaiosa, amb una gran piscina d’aigua freda; a continuació, el tepidarium, la sala d’aigua tèbia, on els romans es preparaven per a l’alta temperatura del caldarium. En aquesta sala la temperatura era moderada, amb calefacció a través de l'hipocaust (un sistema dissenyat mitjançant forns que escalfaven l'aire sota els sòls de les estances).

Finalment vam observar el caldarium, la sala que disposava d’una piscina d’aigua calenta i solia estar equipada amb un sistema de calefacció amb pisos elevats per permetre l'aire calent que circulava per sota a través dels tubuliTambé ens va comentar que hi havia una zona exterior prop de les termes, la palaestra, la qual estava destinada a l’exercici físic com la lluita o altres activitats atlètiques, normalment abans de banyar-se.


Vam seguir avançant fins a arribar a unes grans vitrines que ens mostraven els diferents materials o les diverses decoracions pròpies de les domus, tant de la part alta com de la zona residencial. Les teulades, majoritàriament, estaven construïdes a base de plom amb, de vegades, algunes cares arquitectònicament dissenyades de diferents deïtats, com Venus, Dionís, Demèter i alguna altra per assegurar la seguretat de la casa. S’anomenen ‘antefixos’.

Poc després vam continuar fins a la zona museïtzada de la ciutat on, després de veure un documental sobre la seva fundació, ens va mostrar diferents piles funeràries pertanyents a una de les antigues necròpolis, fins i tot l’esquelet d’una noia d’uns vint-i-cinc anys al costat de la qual hi havia les restes òssies d’un nen al costat de l’esquelet reconstruït d’una mula. Per poder-ho entendre, hem de conèixer que, en aquella època, els romans donaven molta importància al pas de la vida a la mort -inframon-, i és per aquest motiu que col·locaven unes monedes dins la boca dels difunts -la mandíbula de la dona està blava per la marca de la moneda- i els feien els ritus pertinents… Però, en el cas dels nens, com que no tenien monedes, se sacrificava un animal perquè l’acompanyés en aquest camí d’un món a l’altre.



També ens va ensenyar les diferents àmfores amb què transportaven el menjar i, fins i tot, en alguns casos, s’hi enterrava un cos -en el cas de les classes més baixes-. Hi havia de tantes mides i colors!

Llavors ens va mostrar troballes molt importants per determinar alguns aspectes de la vida quotidiana, com el rostre d’una possible estàtua funerària, la tabula hospitalis, un altre rostre de vella, les pollegueres de les portes o la silueta d’un cos femení, l’extraordinària Venus de Badalona


Acabada la part de la necròpolis i de la resta de troballes, vam seguir el nostre camí fins arribar a la zona de les tabernae (botigues), el comerç de luxe, observant el trànsit de la ciutat, passant pel costat del sistema de clavegueram, la zona propera al fòrum… Fins i tot hi havia una gran vitrina on estaven exposats els colors amb què decoraven les domus i algunes tabernae.

Posteriorment, ens vam dirigir a la zona on, in situ, estava el fòrum de la ciutat, el centre polític, administratiu i religiós de la ciutat, situat a la part alta, aprofitant el desnivell del terreny, a l’actual zona del carrer del Temple i l’església de Santa Maria. Aquest espai acollia la basílica, seu dels tribunals i activitats comercials, el temple principal, situat sota l’actual església de Santa Maria, i les tabernae, botigues situades als voltants del fòrum.

Continuant amb la ruta i caminant pels carrers del voltant, vam arribar a la Casa dels Dofins, una domus de finals del segle I aC situada a la part alta de l’antiga ciutat de Baetulo. Aquesta conserva diverses estances organitzades al voltant de l’atri així com altres habitacions relacionades amb el peristil o jardí i una zona de treball dedicada a la producció de vi. Cal destacar els mosaics de gran qualitat i les restes de pintures murals originals, especialment el mosaic amb dofins a l’atri que simbolitza l’estatus social dels seus propietaris. Seguint l’estructura característica de les domus romanes, apareix el tablinum, un espai destinat a les gestions familiars i comercials del paterfamilias, i, al seu costat, el triclinium o menjador per als banquets o convivia. A la part exterior de la casa hi havia un peristil enjardinat que proporcionava un espai de tranquil·litat i contacte amb la natura. Tot plegat reflectint el luxe i la sofisticació de les classes benestants de Baetulo.


Finalment, vam acabar la visita descobrint l’anomenat Jardí de Quint Licini, que es troba al número 3 de la plaça de l'Assemblea de Catalunya i conserva les restes d’un estany que formava part del jardí d’una domus de Baetulo construïda a finals del segle I dC i que probablement pertanyia al patrici Quint Licini Silvà Granià membre d’una influent família de patricis i protagonista d’un pacte d’hospitalitat signat amb els badalonins l’any 98 dC i documentat en la tabula hospitalis. La troballa d’aquesta tabula permet entendre com eren i quines funcions tenien els jardins de les cases romanes així com admirar peces singulars. Tota aquesta informació és representada amb l’ajuda de la il·luminació, la incorporació de sons i una espectacular projecció en realitat virtual.


Acabada la visita, vam aplaudir a la magnífica guia que ens va acompanyar durant tota la visita, fent-nos gaudir de les fascinants restes romanes de Baetulo…

Després d’aquesta experiència tan bonica, els alumnes de batxillerat us animem a fer aquesta visita!

Júlia Marín Luz  -  2n de batxillerat humanístic


15 de febrer del 2025

La 'Troya' de Clara Olóndriz


Fa ja uns quants anys vaig tenir la sort de ser professor d'Humanitats i tutor de la Clara Olóndriz a l'escola. Dic sort perquè la Clara és d'aquelles persones que recordes, que t'han deixat petjada, i amb qui has mantingut un cert vincle malgrat el pas del temps. Acabat el batxillerat va cursar el grau de Dret tot i que la seva veritable vocació ha estat des de molt joveneta la música. Amb aquest pas del temps de què parlava s'ha anat llaurant una trajectòria a base de molt esforç (com a alumna era exemplar) i tenacitat. Se la veu feliç, i més feliç encara perquè acaba de llançar el seu darrer treball, 'El salto'. És un titol suggerent, fins i tot potser profètic. M'agraden les lletres que escriu, plenes d'una esperança necessària en els temps que vivim, la seva veu càlida i gens estrident que em transmet serenor i una música que combina molt bé el que ella vol transmetre.
Em fa especial il·lusió que un dels temes d'aquest EP porti per títol 'Troya'. Fixeu-vos en la lletra...

Una sonrisa ilumina los ojos
La vida ha vuelto, me digo al andar
Siento a lo lejos un dulce ajetreo
Una carcajada, el olor del café

Somos noticias duras en televisión
Pero somos más que lo que dice el narrador
Somos castillos de gentes que juntas
Construyen un mundo mejor

Caen las murallas
Pero en Troya sale el sol
Los vencidos se levantan
Nadie cerrará el telón
Tras la batalla llega
Con fuerza el renacer
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer

Una sonrisa ilumina los ojos
La vida ha cambiado y nosotros también
Pero las calles se llenan de gestos
Que son inmortales, que bueno es volver

Somos noticias buenas en televisión
Y es que somos más que lo que dice el narrador
Somos presente que hereda el pasado
Y escribe un futuro mejor

Caen las murallas
Pero en Troya sale el sol
Los vencidos se levantan
Nadie cerrará el telón
Tras la batalla llega
Con fuerza el renacer
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer

Oh, oh

Caen las murallas
Pero Troya vuelve a ser
La ilusión que sustituye
Las cenizas del ayer

Enteneu el que volia dir? Tota una artista. Li he demanat que m'escrivís un petit text per a aquesta entrada tan especial. Us el reprodueixo. Moltes felicitats, Clara, per la teva honestedat. Falta ens fa respirar aire tan fresc. Una abraçada.

EL SALTO és el primer pas d’un viatge musical que emprenc al llarg d’aquest 2025
amb el concepte del 'viatge' com a eix central del projecte. L’EP és una avantsala
del meu treball de llarga duració, i aquell primer salt al buit que fa por fer però que
val tant la pena quan es tracta d’alçar el vol per emprendre el viatge que ens porta
més a prop dels nostres objectius i de tot allò que ens fa feliços.
EL SALTO consta de 4 cançons, de les quals dues ja s’havien llançat com a senzills
('Huracán' i 'Brindis Eterno'). 'Troya' i 'Oda al Hogar' són les novetats, dos temes molt
diferents i alhora complementaris que reflecteixen a la perfecció la dualitat típica
en la meva música entre la força i l’emotivitat, i entre la superació i la nostàlgia.
'Troya' parla de la superació i de la força que tenim com a col·lectiu per a reconstruir-
nos en moments complicats. De les cendres d’una època dura, neix la il·lusió per un
futur millor, un futur de grans gestos i gestes, però també d’actes petits i quotidians
que, poc a poc, sumen per a que seguim sent millors del que vam ser ahir.
Amb 'Troya', la metàfora és clara, i fa referència directa al mite de la guerra de Troia,
en concret a una part que sembla menys tractada per la Ilíada, i que, sobretot, queda
dins el terreny de la imaginació, com és la reconstrucció del que quedava de la
societat troiana després de la derrota. Em ve al cap la imatge d’una Troia destruïda
i sense esperança després de l’engany i saqueig causat per l’enemic, i m’imagino
les ganes de lluitar per tornar a aixecar-se del que quedava d’aquella societat,
perquè aquesta força es troba dins nostre i som capaços de treure-la fins i tot, i
potser especialment, en els moments més difícils.
D’aquí ve el vers 'Caen las murallas pero en Troya sale el sol', i tot el que segueix la
tornada: 'los vencidos se levantan, nadie cerrará el telón', 'Tras la batalla llega con
fuerza el renacer, la ilusión que sustituye las cenizas del ayer'. És una metàfora que
ens recorda que quan les coses es torcen i ens trobem en un punt fosc amb sabor
a derrota, som capaços de reconstruir-nos, sobretot si ens ajudem els uns als altres
i ho fem com a col·lectiu, perquè el sol segueix sortint cada dia i nosaltres tenim la
capacitat de ressorgir de les cendres i mirar el futur amb esperança i il·lusió a
mesura que avancem per intentar fer que sigui millor.
Per últim, m’agradaria dir-vos una cosa que és una mica spoiler, però que em fa il·lusió
compartir amb el Vaixell d’Odisseu, ja que hi ha tingut influència. Quan vaig idear el
concepte del 'viatge' com a eix del projecte en global, el qual vaig vehicular per
recórrer una sèrie d’alts i baixos a través de les cançons com a metàfora dels girs
que va donant la vida a mesura que avancem, vaig escollir dues referències.
Una era el vol de les orenetes, un viatge que emprenen de forma constant encara
que sempre acaben tornant a casa ('Oda al Hogar' en fa honor).
L’altra, que té molt de pes, és l'Odissea, el concepte de la qual és el mateix
respecte a 'casa' i a la necessitat de tornar-hi, i de la qual vaig aprendre la
importància del viatge, fins i tot per damunt d’assolir un objectiu final, una idea que
és la base de tot el concepte d’aquest projecte, en el qual hi crec profundament, ja
que ha estat un aprenentatge que m’ha acompanyat durant més d’una dècada i que
tinc present cada dia. Espero que el gaudiu.