28 de gener de 2016

TO KYMA. Rescat al mar Egeu


El proppassat dimarts al vespre, a TV3, l'espai Sense ficció va presentar un documental que a hores d'ara encara em ronda pel cap: To Kyma. Rescat al mar Egeu. Faig meves les paraules d'una persona afí publicades al seu mur de Facebook:

"La grandesa humana representada per un grup de socorristes voluntaris que treballen sense descans salvant vides. La terrible, trista i crua realitat dels refugiats que arriben cada dia i cada nit a les costes gregues. La ruïnesa humana dels estats que deixen a milers de dones, homes i nens enmig del mar. La mirada perduda, plena de dolor, de desesperació i tristesa profunda dels que ho han deixat tot, que han marxat fugint de la mort. Ahir vaig veure aquest documental. Una lliçó de valentia, amor, altruïsme, grandesa humana. No us el perdeu." 

Les seves imatges colpidores em van fer pensar en totes les històries que gràcies a la literatura, a la música o al cinema, a l'art en definitiva, ens recorden qui som o com podríem ser. La nostra essència com a humans és la de les persones que apareixen -o s'intueixen- en el documental: ser capaços del millor o del pitjor. I em van venir al cap una cançò, una pel·lícula i, sobretot, un relat meravellós que tenen com a denominador comú la lluita de tota persona per aconseguir -o reconquerir- el seu lloc al món. I la dignitat, malgrat tot, com a teló de fons.

Deixeu, si us plau, els vostres comentaris després d'haver-lo vist.


41 comentaris:

Esteve Serna ha dit...

No entenc com països tan poderosos com els de la Unió Europea no volen fer-se càrrec d'aquestes persones que, sense més remei, ha hagut de deixar-ho tot enrere i marxar de casa. Moltes d'aquestes persones viuen vertaders horrors per una promesa de futur que, sense cap mirament, es denegada per un grup de persones que ho controlen tot. Hem de recordar que aquest grup de persones va prometre que Europa acolliria 160.000 persones al setembre, fins ara només 19 ho han estat. Aquests grup en concret es el que coacciona a països en crisis i amb índex de atur molt elevats a complir el pagament de deutes.
És una vergonya que polítics que s'omplen la voca de paraules de responsabilitats cap els ciutadans, que pretenen donar la imatge d'una Europa multicultural i diversa, hipócritament siguin els primers en donar l'esquena als immigrants.

Kènia Sanz ha dit...

Després de veure el documental, em vaig quedar amb una gran sensació d'esgarrifor. Com deia l'Òscar, el director de l'ONG, a tot aquest problema Europa s'ho mira, i no només s'ho mira sinó que només hi veu xifres en comptes de vides.
Totes aquestes persones que intenten creuar el mar per arribar a Europa, ho fan perquè és l'última opció que els hi queda, s'hi juguen la vida per intentar tenir una vida millor, o això és el que creuen. Perquè un cop arriben a Europa el nombre de problemes augmenta: necessiten diners per pagar-se bitllets d'avió o vaixelll i, a dia d'avui, un cop ja han pagat els bitllets els hi diuen que han de tornar cap al seu país. Perden tots els seus estalvis que han anat fent al llarg de la seva vida intentant buscar una millora quan moltes vegades aquesta millora Europa la denega.
Per a mi tan miserable és el qui s'enriqueix a costa d'aquestes persones necessitades, com aquell país que tanca fronteres i construeix tanques per evitar que passin pel seu país o que s'hi estableixin. Totes aquestes persones que emigren del seu país, són persones formades, amb estudis i carrera, doncs, perquè no ho aprofitem? Sempre es diu que la multiculturalitat és bona, però a l'hora de la veritat només entrem en la nostra zona de comfort, Europa, i no estem oberts a cultures provinents més enllà d'Europa. Així doncs, per a què serveix la multiculturalitat, si només volem aquelles que estan dintre de la nostra zona de comfort?
Per acabar, m'agradaria destacar la impressionant tasca de tots els socorristes voluntaris ja que segurament, tots ells duien la seva vida i van decidir deixar-ho tot, agafar els estalvis i ajudar a totes aquestes persones que han arribat, arriben i malauradament continuaran arribant a l'illa de Lesbos i a molts altres punts més.
També penso que s'ha de tenir un coratge espectacular per escoltar totes les històries, perquè cada persona és una història, i no venir-te avall, o quan fas tot el possible per a salvar a una persona però finalment mor i no et queda altra opció que recolzar-te sobre un company i plorar el temps just perquè de seguida arriba una altra persona que has de salvar. Estar més de cinc hores a l'aigua i quan el vestit de neoprè encara és moll, tornar-se a l'aigua per ajudar a una altra llanxa que arriba a la costa. Tot això per amor a l'ésser humà.
Em quedo amb l'última frase del documental, crec que reflexa l'esperit d'aquesta ONG: "El govern no em farà fora, no em regeixo per les seves lleis, sinó per les del mar, que són les més velles i diuen que aquell qui estigui al mar i necessiti ajuda, ajuda'l."

Laura Barroso Agulló ha dit...

Fa temps que sé de l'existència d'aquests fets, però mai ho havia vist de tant aprop; és un horror. No puc ni imaginar pel que han hagut de passar aquestes famílies. Aquest incident és molt greu i jo crec que Europa hauria de fer molt més. Hi ha moltes organitzacions i persones que es dediquen a ajudar als refugiats, però el que no entenc són els que pretenen cobrar fent això, està quasi al mateix nivell que no ajudar-los. Sort que encara hi ha gent que fa de voluntari per ajudar-los, sinó seria enccara pitjor.

Sara ha dit...

Després de mirar el documental penso en que som molt afortunats per poder viure en un país com el nostre on no hi ha situacions que ens portin a haver de fugir, deixant-ho tot i vivint una experiència que ens pot portar a la mort. Aquest vídeo ens mostra la dura experiència que viuen unes persones que deixen el seu país i posen les seves vides en perill, i d’altra banda veiem com hi ha persones que, de manera desinteressada els ajuden. Aquestes persones arrisquen les seves vides per ajudar els altres i em sembla un acte de solidaritat molt gran, però la solució no és aquesta. Els governs dels països on hi ha conflictes o situacions difícils haurien de buscar solucions i protegir tothom perquè la gent no hagués de fugir, i d’altra banda, davant del que està passant, cal buscar una manera de solucionar l’arribada de totes aquestes persones als diferents països i això ho han de fer els diferents governs tots junts perquè és un problema mundial.

Ana Martínez ha dit...

Bonum diem!
Tots sabem perfectament la situació que hi ha actualment per totes aquestes immigracions de persones que fugen de la seva mort, que ho han de deixar abosolutament tot i marxar del seu país. Però el documental realment et toca la fibra i et fa sentir en primera persona la situació que tota aquesta gent, que espera un bon futur a un altre país, està patint. Penso que tots tenim els sentiments més dèbils després de visualitzar el vídeo i sentim molta indignació perquè a tota Europa tenim polítics que podríen fer alguna cosa al respecte i, malauradament, segueixen a casa seva observant cada dia la televisió i els desastres i "afirmant" que enviaran ajudes i acolliran als inmigrants. Com tu, Jordi, vas dir a classe, hem de despertar consciències i fer veure la situació actual a la gent que pot ajudar per a que totes aquelles "afirmacions" que fan es compleixin.

Júlia Roig ha dit...

Moltes coses rondaven el meu cap en acabar de veure aquest documental. Molts sentiments i reaccions trobades que haguessin estat difícils de transcriure en paraules. Potser l’únic en qual pots pensar és “per què?”. Què ha portat a aquesta gent a viure aquesta horrible experiència? Escapen de la mort, per anar cap a una altra de diferent. I després d’una situació tan traumàtica, la cosa no acaba. Un continent que no els acull, nits a la intempèrie, gent lucrant-se a costa de la seva desgràcia, desesperació...

Realment veure això em va fer sentir vergonya de la meva pròpia espècie. Molt es diu en els telenotícies de la onada migratòria però, tal com diu un dels voluntaris, en parlen amb xifres, no amb històries i sentiments. Darrere de cada nombre hi ha una història i amb “To Kyma” crec que ens podem fer millor una idea de què és el que viuen aquests refugiats. Tothom pensa ja que ha de ser un calvari el que viuen, però no crec que ens parem a pensar real i detingudament com n’és d'horrible la seva experiència. Jo mateixa m’he donat compte d’això. Ja m’ho imaginava que ho passarien malament, però mai havia parat cinc minuts a pensar-hi de veritat. Suposo que quan veus que tens tan lluny alguna cosa, no hi prestes massa atenció. Però aquest documental m’ha fet veure més enllà. Imagino que a través d’imatges no ho pots viure tal com ho fan ells, imagino que si no hi ets in situ no pots acabar de fer-te una idea... Però és cert que això ajuda i molt.

Com ha de ser viure això, si fins i tot els socorristes, que ja estan acostumats (si és que un es pot acostumar a això), s’emocionen i ploren... ? Ha de ser un dia a dia molt dur per a ells. Sort que hi ha gent disposada a tant, sort que hi ha gent tan forta. No qualsevol seria capaç de suportar tot el que ells viuen i, sobretot, veuen.

Espero de veritat que imatges i testimonis com aquests obrin els ulls a Europa. Fins que això no passi, aquestes imatges es repetiran diàriament.

Nadia Ha Go ha dit...

Primer de tot voldria dir que en aquesta societat, sempre se li ha donat més importància i valor a les coses materials, és a dir, als diners, que no pas a la vida humana, com als polítics que els hi importa més la seva economia personal i tenir cada vegada més que no la vida de la gent a la qual governa, i els quals prometen que es podrà viure millor amb millors condicions... però com hem pogut observar en aquest reportatge podem dir que la gent està lluitant per sobreviure marxant del país, quan en el seu haurien de poder viure com es 'fa' en altres.
Persones que lluiten pels seus drets han d'abandonar la seva vivenda perquè en el seu país hi ha alguna cosa mal gestionada, el governador no sap fer la seva feina o la fa per el bé d'ell i el seu entorn (el que passa en molts països). També voldria destacar que em sembla vergonyós que facin pagar tan altes quantitats de diners per transportar als ciutadans que estan fugint d'una trista vida per arribar a un lloc més segur, ja que ja tenen prous dificultats com perquè també hagin de pagar molts diners per poder sobreviure. Encara que això estigui passant en un país lluny del nostre, no li hem de donar l'esquena ja que són persones iguals que nosaltres i qualsevol dia podria passar més aprop. Espero que algun dia canviï aquesta manera de governar la societat.

Ramon Vendrell ha dit...

No tinc paraules per expressar absolutament res. Sento profunda vergonya, indignació, hipocresia, tristesa, injustícia, consternació, ràbia, misericòrdia, confusió, contradicció... de tot i més que em porta a un bloqueig.
Ara per ara només demano reflexió, crítica, autocrítica, introspecció i consideració.

Fins quan, aquest genocidi encobert?

"I Europa, mirant-s'ho".

Isaac ha dit...

Comentar un documental d’aquest tipus no és fàcil. No et deixa precisament amb paraules a la boca, sinó rumiant i intentant entendre tots els punts de vista. Entenc la migració per qualsevol raó. El lloc on neixes no ha de ser el mateix en el que moris o t’hi passis tota la vida. Però migrar sabent, perquè una lleugera idea del que els hi espera l’han de tenir, que se la juguen a passar de tenir res a ni poder ni explicar-ho, són sentiments que no es poden intuir i espero no entendre’ls (pròpiament com un d’ells) mai. Apart que fugir, no viatjar, sinó fugir a un lloc on principalment t’hauries de trobar amb gent als quals no els hi has fet res i no hi ha raó alguna perquè no et saludin amb els braços oberts i veure com et rebutgen, també ha de colpir dins d’un.

Però per l’altre part, i més en el cas de Grècia (però no em refereixo només a aquesta), és “lògic” que la principal prioritat no sigui acollir més boques a les que alimentar i intentar assegurar les altres, però fins el punt de rebutjar-los o haver de deixar que uns voluntaris es facin càrrec d’ells i els hi salvin la vida perquè es veu que, sinó fos pels socorristes, molts dels que surten al vídeo, desgraciadament, no arribarien ni a la costa o, almenys, no amb esperances.

Reitero que entenc el no oferir-se com a primera opció per acollir refugiats, però no entenc el fet de deixar-los a la deriva a la mà del destí quan saben que per mala sort pocs serien els que es salvarien. Salvar vides a canvi d’altres vides? És necessari buscar una solució on la paraula voluntari no estranyi i la de salvar (o simplement ajudar) no siguin opció.

Mireia Boix ha dit...

Salvete, tripulants!

El documental reflecteix la cruel realitat que viuen totes aquestes persones quan busquen un hàbitat per començar una vida millor, a causa de la Guerra de Síria.
Els socorristes tenen un paper determinant a l'hora d'ajudar els més necessitats, una tasca que permet salvar milers de persones cada dia. L'èxode de tanta gent i el caos que això genera provoca que es creïn màfies que trafiquen amb persones, aprofitant els moments d'incertesa i conflicte; és una situació indignant, ja que aquesta gent tan vulnerable no es mereix ser l'objectiu d'aquestes injustícies.

La solidaritat hauria de ser un sentiment universal, perquè al llarg de la història sempre s'han produït fenòmens migratoris i les persones han estat acollides en altres països. I en aquest cas concret crec que no hauria de ser diferent. La condició humana, per tant, ha d'estar per sobre de l'economia o de la política, per exemple, perquè tots som persones i mereixem una altra oportunitat.

Valete!

lpp1998@gmail.com ha dit...

lucas parra pérez

Gran admiració, algú que és capaç de deixar-ho tot per anar a ajudar se la mereix. Avui, verdaderament cada dia, veiem un nou exemple que la ignorància és felicitat. Molts de nosaltres ignorem la majoria de catàstrofes que succeeixen en el món i som conscients de molt poques. Mentre emigren de Síria milers de persones i són rebutjats pel "gran occident" (que esta molt humanament sobrevalorat), a Corea mor gent per un líder absolutista, a la vegada es formen cada cop més membres de l'Estat Islàmic, moren aproximadament 24000 persones al dia de fam..., citant a Louis Amstrong,"a wonderful world"... és molt fàcil viure en la ignorància, però no és humà, en veure el documental t'adones de coses que no saps, t'apropa una situació que veus llunyana, i un et planteges "i si em passes a mi, i si Espanya entrés en guerra i hagués de marxar al Marroc amb llanxes controlades per criminals i estafadors i la meitat dels meus familiars i companys moríssim pel camí"... el documental sens dubte activa la nostra part sensible, la part que ens fa humans... i només acabar-lo et venen, o almenys a mi, unes ganes d'ajudar a aquesta gent que està, millor dit, viu en una situació límit. Només desitjaria una cosa, que els conscients fóssim nosaltres i que els emigrants ignoressin el que els estan fent, el sentiment de rebuig, el sentiment de soledat, d'exili, de pèrdua...

Lourdes ha dit...

Sempre he escoltat i llegit moltes notícies i articles relacionats amb aquests fets, però fins ara, mai havia pensat que totes aquestes situacions fossin tan greus i desesperants. Tot i l'existència d'organitzacions i persones voluntàries que es dediquen a ajudar a aquests refugiats, sempre és necessària i indispensable l'ajuda dels governs, que en aquest cas és la mínima. Això ha provocat l'arribada de situacions límit a moltes de les famílies refugiades, les quals s'han vist obligades a abandonar els seus països d'origen i recórrer a ajuts d'organitzacions socials, dedicades precisament a proporciona'ls-hi uns mínims per viure i un futur abundantment millor.
És per això que considero un privilegi i una sort haver nascut aquí i tenir les vides que tenim, ja que gràcies a aquests privilegis, no tenim la necessitat d'haver de emigrar a altres paisos en busca d'un futur millor.

Cristina Tamashiro Famiankova ha dit...

Bonum diem!
La veritat és que va ser un documental que em va impactar molt. Quasi ni tinc paraules per expressar el que sentia en el moment que vaig veure aquelles escenes. Per un part, agraeixo que hi hagi gent voluntària a ajudar aquests immigrants, sinó fossin per ells, Déu sap el que els hi hagués passat.
D'altre banda, em sento van avergonyida que encara les terres europees no donin un suport a aquests immigrants que busquen una oportunitat de vida millor, passant per tot el mar, arriscant les seves vides i confiant en una llanxa que en qualsevol moment podria trencar-se.
Tot i que això ens demostra que encara hi ha gent realment humana i m'inspira a continuar oferint-me a ser voluntària en tot el que pugui i així ajudar a la gent que hi necessiti.

Berta Bastardas ha dit...

Salve!

Després de veure aquest documental m'han passat dues coses:
La primera és la sensació de sorpresa que he tingut, després de veure molts telenotícies, articles i fotografies sobre aquest terrible problema crec que mai me'n havia donat compte de la seva gravetat. Quan veus o llegeixes una notícia sobre el tema veus molt números, tant de morts com de persones, però no hi penses més enllà, almenys això és el que em passava a mi, però ara que he vist la crua realitat; sense números, només imatges que parlen per si mateixes, me'n adono de la durisima situació que s'està visquent en molt llocs del planeta des de fa molt de temps i que malauradament no sembla que s'hagi d'acabar en poc temps.
Per altre banda he tingut una sensació d'impotència i de decepció; per com a persona no poder fer massa cosa i una gran decepció de part del govern del país per no col·laborar en arreglar la situació i per part de la premsa per no explicar tota la veritat.
és un molt bon documental, penso que reflexa perfectament la realitat i que ajuda a reflexionar sobre el tema d'una manera més intensa. Espero que més gent el pugui veure i entre tots fer quelcom gran per tal d'ajudar.

Marc Salas ha dit...

To Kyma, va ser un documental dur de veure, però que cal mirar per saber la veritat sobre les migracions de Síria, encara que només apareix una part del que passa, ja que en molts més llocs d'Europa està passant exactament el mateix, o pitjor. Aquest documental impacta molt, fa obrir els ulls i sentir-nos afortunats per ser qui som i viure bé, sense guerres i sense que ens falti res.

Els 4 socorristes que van abandonar les seves antigues vides només per ajudar als refugiats, i a més a més amb el mínim de materials necessaris per executar els salvaments, però tot i així estaven carregats d'empatia, humilitat, i constància, per això són persones dignes d'admirar.

Pocs dies després de mirar el documental, vaig veure per les notícies com anunciaven el naufragi d'una petita embarcació a les costes de Lesbo, que anava carregada de refugiats sirians, i la majoria dels quals van morir ofegats. Coses així em fan molta llàstima, ja que aquestes persones que fugen d'una guerra, acaben trobant-se diferents obstacles en el seu camí a la llibertat, i molts moren en l'intent. Per sort, hi ha persones com els socorristes que els ajuden però trobo que Europa no està fent tot el possible, tal com deia un socorrista: "i mentrestant, Europa mirant-s'ho"

Ferran PP ha dit...

Salve!

Des de ja fa un temps, sabia que existia aquest problema, però el que no sabia és que potències mundials, la Unió Europea, la O.N.U ... es mantien apartats, al marge, com si el problema els hi fos aliè, com si no tingués importància la mort de milions de persones que han de sortir del seu país, de casa seva, estafats per màfies, creuant el mar d'una manera molt perillosa i que a més a més quan arriben a terra ferma no revèn cap tipus d'ajuda i molts moren.
Em sembla detestable i immoral com està actuant la U.E., i els països, no afectats per la guerra, però en canvi, veure com hi ha gent que ajuda a aquests refugiats em fa recuperar esperances de que la humanitat no està totalment perduda.

Carla ha dit...

Veure aquest documental, et fa reflexionar molt sobre la situació de milions de persones que han d'emigrar a altres llocs per salvar la seva vida i a més, no en són conscients que hi ha un risc molt elevat de perdre la vida en l'intent.

Totes les persones que fan de voluntaris tenen molt valor, moltes vegades estan en situacions molt difícils, es sacrifiquen per salvar a milions de persones tot i les seves conseqüències, són persones dignes d'admiració ja que ha de ser molt dur viure una experiència així, i gràcies a ells, es salven moltes i moltes vides, tot i que ningú ho pot comprendre si no viu aquesta situació.

També trobo horrible i molt egoista, que hi hagi moltes persones que, quan veu aquests refugiats que es sacrifiquen per salvar la seva vida pensant que arribaran a un lloc on estaran segurs, molts no van ha ajudar-los per solidaritat, els cobren una quantitat de diners per ajudar-los o transportar-los perquè no ho hagin de passar tant malament. Crec que aquesta gent s'aprofita dels refugiats, i no saben pensar en els altres, amb tots el que han viscut una experiència traumàtica, inhumana i molt dura per la que ningú hauria de passar.

Marta Orquín ha dit...

Bonam noctem! Després de veure el documental,com bé va dir el Jordi et queda a dins un sentiment d'indignació. Com podem deixar que passi el temps i que no es busqui una solució d'una vegada? Primer de tot la gent voluntària que va a Esbos per ajudar, això és un símbol de solidaritat pur. Són persones a admirar que sense rebre res a canvi piguin estar de sol a saol ajudant a gent. A part de la solidaritat, també la capacitat de veure la desesperació de la gent, morts dia a dia i tot i així donant sempre el màxim. La segona qüestió és tota la gent que ha de fugir del seu país d'origen amb barques de mala qualitat, amb salvavides, també molt mal fets i sobrevivint al mig del mar morts de fred, de gana, és lamentable. Crec que és un documental exel·lent per poder obrir els ulls i veure que dia a dia la gent lluita per fugir i aconseguir sobreviurer, cal reflexionar sobre això.

Aldrin Jhay ha dit...

Atònit. L’adjectiu que més em descrivia moments després de veure aquest documental. Impactant i intens. Un documental que, a través del seu penetrant i decebedor contingut, obliga a reflexionar i a veure les coses d’una altra manera, i així obrir els ulls egoistes que només es fixaven en el que no tenien. Admiració. Admiració pels socorristes que treballen de valent i vetllen pel bé comú. I finalment, injust. Molt injust. Una situació de la qual uns intenten escapar però que més tard trobaran en els indrets que consideraven la seva única salvació. Molt irònic, oi?

Molta gent viu així però nosaltres no ens n'adonem. Vivim en un món, en el nostre món, per ser més precisos, on només fixem la mirada en els afers que ens interessen o tenim més a prop. Tot és més fàcil d'aquesta manera. Però ja ens va bé. Som egoistes. Som així.

Espero que aquestes imatges facin un impacte. No visual, sinó racional. El món és de tots. Canviem-lo i millorem-lo. Ja hi ha gent que ho fa. Tenim les eines. Fem-les servir.

Júlia Ramos ha dit...

La veritat és que és un documental difícil de veure, ja que jo al menys, m'he adonat de moltes coses que fins ara ignorava. Com encara ara hi ha persones que tenen que fugir de la seva mort i que si no fos per aquests socorristes la majoria estarien morts. Costa entendre això i costa entendre com hi ha gent que donen l'esquena completament a persones que realment ho necessiten. Hi ha hagut una part en el documental que m'ha marcat realment, la part on han d'ajudar a sortir de la llantxa a una dona embarassada, tenia les cames adormides de totes les hores que portava sentada allà. Aquesta gent te que estar molt desesperada per agafar aquesta llantxa i martxa, dones embarasades, nedons, infants, persones ja grans...Amb aquet vidio m'he adonat de la crueltat que encara avui hi ha en el món.

aleix Janè ha dit...

Trobo que aquest èxode es inhuma tan per les condicions en les que viatgen com en les que tenen al seu país, però pensant jo hem dic fins on arribarà aquesta guerra !? fins quan seguiran aquestes morts atrossades d’innocents sense culpa !?

RICARD ha dit...

Salve!
Després de veure aquest documental una de les meves sensacions ha sigut de sorpresa perquè veient les notícies sabia que estaven arribant refugiats a Europa però no sabia en les condicions tan precàries en les quals ho feien i el llarg trajecte que havien de fer per arribar al vell continent. M'ha sobtat i a l'hora m'ha decebut l'actitud dels països de la Unió Europea que no han sigut capaços de reaccionar davant de l'arribada massiva de refugiats. Però el que més ràbia em fa són les màfies que enganyen aquestes persones i les "porten" a Europa en unes condicions pèssimes i és per culpa d'aquestes màfies que molts moren pel camí, perquè els prometen un viatge tranquil i perfecte quan en veritat, els enganyen, i si algú té el dubte de venir o no, a alguns els arriben a obligar, llençant-los així a una mort en el cas que la llanxa es trenqui, i els mafiosos sí que saben que això pot passar, a diferència de les víctimes que l'únic que volen és fugir de la guerra.

Anna Puig ha dit...

Després d'haver vist aquest documental, sento moltes coses, sobretot impotència al no poder fer res per ajudar a aquestes persones. Em sembla increïble que països del primer món que pertanyen a Europa permetin que aquesta gent viatgi a la deriva posant la seva vida en perill, amb un nivell de risc molt alt i després de que arribin en condicions lamentables se'ls tracti com remat. També he sentit ràbia al veure tota aquella gent que hi ha darrere aprofitant-se de la desesperació d'aquestes persones i traient-ne el màxim benefici, no entenc com es pot tenir tanta barra com per fer això, de veritat que no ho entenc.
Per últim crec que tothom hauria de veure aquest documental, ja que hi ha gent que no és conscient del que està passant actualment, és inhumà.

Natalia Fernandez ha dit...

És molt difícil expressar tot el que he sentit al veure aquest documental, sincerament m’ha deixat sense paraules. El documental reflecteix la crua realitat que molta gent ignora o no vol conèixer, cosa que hauria de canviar, ja que si la societat (de la qual tots en formem part) ignora temes tant importants i preocupants com aquest alguna cosa va malament. Primer de tot vull expressar la meva admiració cap a les persones que ho deixen tot per fer de voluntàries i salvar milers de vides cada dia. La nostra societat ha de deixar de pensar en coses tan irrellevants com les materials o petits “problemes” que puguem tenir per centrarse en vertaders problemes com per exemple aquesta situació tan horrible, és vergonyós que estigui passant això, que milers de persones hagin de fugir de la seva terra cada dia i nosaltres (o millor dir els nostres governants) no fem res per evitar-ho. És dur veure unes imatges tan dures com les que es mostren al documental però encara és més dur saber que hi ha països que ni tan sols ofereixen un cop de mà als refugiats.

Mirama ha dit...

N'havia sentit parlar d'aquests fets abans, però després de veure el documental m'ha deixat sense paraules. A vegades sembla que no siguem conscients del que està passant en el món, i només fem que ser egoïstes, i mentre que estiguem bé i no ens passi re, no ens preocuparem pels demés, sabent perfectament que hi han famílies que han de marxar del seu país i deixar-ho tot, per tal de no morir.
Penso que encara podriem fer molt més del que fem i si cadascú fica de la seva part, podriem ajudar a aquesta pobre gent.

Bet Sànchez Alabau ha dit...

Salve!
Abans de visualitzar el documental tenia una imatge molt diferent dels voluntariats. Havia sentit que hi havia un grup de persones que anaven a ajudar als refugiats però no sabia que hi havia una organització de socorristes a Badalona. A més no sabia que alguns voluntaris arrisquessin la seva vida d’aquesta manera...
Aquests voluntaris veuen dia a dia a persones que es moren (alguns d’hipotèrmia, ofegats...), nens petits i adults que ploren desesperats. I el més increïble és que aquests voluntaris arrisquen la seva vida per tal d’aconseguir salvar tots els immigrants que arriben. Fins i tot, a vegades, els afectats s’agafaven o estiren als voluntaris per poder-se salvar ells mateixos.
També em sembla increïble que els mafiosos enganyin als immigrants dient-los que el material de salvació és segur.
Crec que aquest documental hauria de ser difós per tot arreu per fer veure a algunes persones com són de privilegiades...

paula ha dit...

Al acabar de mirar el documental vaig sentir que no hi havien paraules per el que havia vist , ja que hi ha molta gent en el món queixant-se de les seves vides sense saber el que els esta passant aquestes persones.Vaig veure que hi ha moltes persones voluntàries que a la seva vida els ajuda. Crec que aquest vídeo / més vídeos haurien de sortir per les noticies i que la gent els hi dongui més importància

marc aulet gomez ha dit...

Quan vaig acabar de veure el documental , no hem vaig quedar sorprès per les persones que arriben perquè nosaltres en aquesta situació també faríem el mateix , hem sorprèn la gent que es capaç d'aprofitar-se dels refugiats sirians , el que hem va impactar es la poca participació dels estats , si volguessin ja ho haurien acabat ja que segurament corren masses interessos darrera de cada guerra , ja no dic d'aquesta zona de guerra simplement els controladors d'aquest món ens guien cap a on tenim que anar que passarà i com passarà i quan passarà. Aquesta decisió no es nostre però el conjunt de la gent pot fer que sigui nostre, amb la indignació de que aquestes persones que un altre dia podem ser nosaltres estiguin en aquestes condicions tan precàries i inhumanes. Es impotència el que sento al veure aquest documental que va més enllà d'on venen aquestes persones ja que el primer que en ensenyen en aquest món es valorar primer la persona no la cultura de la que provingui , i sembla ser que ens hem olvidat d'aquesta part. I després veiem als polítics anomenant.los com si fossin números i no persones , llàstima dels valors que ens volen fer arribar de petits quan de grans no els practiquem .

Anna Martínez ha dit...

Salve tripulants!
Aquest documental m’ha despertat molts sentiments de tristor, però també de bons, ja que m’ha emocionat com la gent els ajuda i els acull tan bé.
Durant tot el vídeo em vist la situació dels refugiats. Quan arriben a la costa tenen un somriure d’orella a orella perquè veuen que ja han passat el perill del mar i que només els hi queda caminar. Tot hi així sempre hi ha gent que no arriba, tant sigui perquè la barca s’ha enfonsat o perquè han mort al arribar per hipotèrmia.
M’ha agradat moltíssim l’actitud dels socorristes, inverteixen els seus propis diners per salvar moltes vides i també arrisquen les seves vides pels altres. Com unes persones creen com una associació per acollir als refugiats i dóna’ls-hi una gran oportunitat per seguir la vida com qualsevol altre persona.
També veus com els socorristes quan intenten rescatar a una persona quan s’està morint, i finalment mor, els socorristes es senten afectats i culpables; i ploren com si coneguessin aquella persona de tota la vida. Això ens demostra una certa empatia i solidaritat amb persones de tot arreu del món.

Jaume ha dit...

Quan va començar tot això dels refugiats, per mi, era un tema que el veia com molt lluny i que sincerament no m'afectava gaire i ho veia com si fos una cosa normal, ho típic que passa en aquells països. Però després de veure el documental, veus que les noticies només informen de les conseqüències que tenen els refugiats per a un país o ciutat, en canvi, en el documental veus realment el que has de veure, veus persones que necessiten ajuda i mentre el documental t'explica històries d'alguns refugiats, empatitzes, i allà realment entens la situació.

Júlia Torra ha dit...

Un cop vist el documental, principalment m'ha agafat ràbia al saber que molts del països d'Europa tanquen barreres per tal de no deixar passar aquests refugiats que estan en busca de una vida millor i fugen del perill que està provocant el seu propi país. Trobo que en part som totalment injustos amb la resta de la humanitat, hi ha persones que necessiten l'ajuda que nosaltres podem donar, ni que sigui una petita part del que tenim ja seria molt per a ells i realment no ho oferim si no es que és a prop nostre, malauradament és així.
Per altra banda, i el prinicipal tema del documental, admiro moltíssim aquests voluntariats que s'han ofert per ajudar a embarcar als refugiats a la illa de Lesbos i que ho han deixat tot, que estan bén lluny de casa per tal de salvar milers de vides. Trobo que això és un gran exemple de vida, un gran exemple que hauriem de seguir totes les persones i deixar enrere aquells capritxos que ens tenen sotmesos al plaer i altres coses que no ens deixa veure més enllà de nosaltres mateixos.

Per acabar remarco que em fa vergonya aquest món on no es mira més enllà i totes les injustícies que provoquen les persones i que per altra banda no ens n'adonem ni avegades no movem ni un pèl per acabar amb aquest terror. I finalment dónar gràcies a totes aquelles persones que si es preocupen per les demés.

Valete omnes!

Bernat Folch ha dit...

Tot i tenir en compte que passi on passi aquest desastre, es tracta d'un tema terrorífic i traumàtic, em sorprèn que aquests problemes hagin arribat a influir a aquest país, al que ens ha donat la nostra manera de ser no només a nosaltres sinó a gran part del món. Estic content d'aquest reportatge, ja que aquests tipus de documents són els que realment ens mostren que fets que nosaltres creiem que son poc o gens habituals, són més reals i freqüents del que creiem i no pas gaire lluny, a l'altre banda del mar.
Estem parlant d'un fet en que gent com nosaltres, de totes edats, arrisquen la seva vida, ja que si no prenen aquest ''risc'' en el que es juguen la vida, tindran unes condicions (en el seu propi país!) encara més infrahumanes. Haver de deixar la teva pròpia casa, endinsar-te a no saber si sortiràs viu del viatge, i trobar-te gent que fins i tot s'atreveix a cobrar diners per transportar la gent que n'ha sobreviscut.

Alba Segura ha dit...

Salvete!
Em sembla molt fort que països tan importants i tan poderosos no facin res per tal de rescatar PERSONES, VIDES HUMANES, GENT AMB SENTIMENTS. I que de mentre s'estiguin morint tants nens, adults i gen gran per culpa d’una guerra que es basa a guanyar diners i territori. També cal esmentar el treball tan HEROIC de tots els voluntaris que han deixat les seves vides fetes, els treball, la parella, els fills i tota la gent que els envolta, per tal de salvar vides, i ajudar a la gent que està patint la guerra. Aquest vídeo m’ha despertat uns sentiments tant forts que he estat reflexionant sobre la sort que tenim tots nosaltres de poder estar aquí davant dels ordinadors, o tenir una família, i en canvi ells viuen amb la por que podem morir en qualsevol moment o bé poden perdre familiars, amics... en un obrir i tancar d’ulls.
Sincerament, tots aquells que estan fent mal i fent guerres , no se com poden dormir tranquils. Per mi són menys persones que tots aquells que ells creuen que no ho són. I per últim m’agradaria deixar una frase que crec que diu molta veritat:
“Cuando me preguntaron sobre algun arma capaz de contrarestar el poder de la bomba atòmica yo sugerí la major de todas: La paz.
-Albert Einstein

mariona amargos ha dit...

La meva reacció al veure el documental va ser d'indignació. Veure com persones que tenen el poder de canviar aquesta situació s'ho miren mentre el poble intenta fer quelcom, és indignant però alhora veus la humanitat i la senzillesa en els socorristes.
Per mi veure tot el que està passant al món i com la gent fa els ulls grossos davant de situacions tan horroroses com la representada al documental em trenca el cor.
No entenc com Europa pot estar deixant morir a gent innocent que fuig del seu país, no per voluntat pròpia si no per salvar les seves vides i les dels seus familiars. El més horrible és que hi ha un dret humà que diu: "Article 14. 1. En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil i a beneficiar-se'n en d'altres països." i que Europa ignora. Europa m'ha decebut, pensava que erem una comunitat de paisos que ajudaven als altres, però m'equivocava. Europa la terra dels drets i de l'ajuda s'ha tornat en una terra on no volem ni veure als refugiats; això és racisme i xenofòbia, dos defectes que mai hagués pensat atribuir-los a Europa. Recentment el ministre d'exteriors d'Alemanya li va dir al respectiu grec que tal com arribessin els refugiats que o els tornessin o els deixessin ofegar. Em sembla nefast i d'una inhumanitat elevada que un polític d'un nivell com aquest home pugui fer un comentari tan racista.
Però per altra banda d'on hi falta en sobra d'un altre lloc. Gràcies al heroisme, per que no és pot anomenar d'una altre manera, d'aquest socorristes que es deixen la pell per intentar salvar el màxim de refugiats possibles. I penso que mentre hi hagi gent així el món pot seguir avançat positivament. Desprès de veure les seves accions em van venir ganes d'anar a Grècia ajudar i a contribuir posant el meu granet de sorra.
En resum que la gent poderosa ho podria canviar però sort tenim de la gent humana que ajuda sense esperar res a canvi

Carla de la Roja ha dit...

Tot el que està passant amb els refugiats crec que ens ho estem veient des de fora, com si estigués molt llunyà. Ho veiem cinc minutets a les notícies, com si fos casi més una pel·lícula que no la realitat. No pensem en el que pateixen aquestes persones, que fariem a la seva situació, que s'han d'encarregar de la seva família, o potser s'han quedat sols.

Realment nosaltres tampoc podem fer res, per això s'ha d'elogiar el treball dels voluntaris, que sense tenir ni veu ni vot ells en l'assumpte, abandonen les seves vides, gasten els seus estalvis per ajudar a les altres persones en unes condicions tant físiques com psicològiques extremes.
Els qui realment podrien resoldre aquest conflicte o com a mínim millorar-lo són els països amb recursos europeus, però no només d'aquest continent, sinó també d'altres. Però encara que tenen aquesta opció, es demostra realment la seva nul·la qualitat moral ja que tot són interessos, perquè amb aquesta guerra ells s'enriqueixen i prefereixen que moltíssimes persones es juguin la vida intentant fugir del seu país, o simplement es juguen la vida quedant-se a casa seva.

Veure el documental em va servir per adornar-me de la situació que estan vivint realment. Que no són xifres com diu el senyor que treballa a la ONG, sinó que són persones amb vida al darrere que estan patint unes condicions que amb tot el que ha passat a la història ja hauriem d'haver reflexionat i no deixar ocórrer aquestes coses.
Per acabar, vull comentar la frase que més em va cridar l'atenció: Europa mirant-s'ho.

Irene Rodríguez ha dit...

Jo mes o menys estava informada del que segons les noticies deia, però el que no sabia és que hi havia tantes associacions i grups d’importància que siguin capaços de girar el cap, perquè com que el tema no lis afecta no es d’importància.

A mi em sorprèn la sang freda i poc cor que tenen moltes persones. Com no poden obrir els ulls a situacions com les mort de milions de persones que han de fugir de la casa seva i que a sobre hi hagin màfies que pugin jugar amb el futur o vida d’una família.

Però almenys queda gent de bon cor que fa voluntariat per poder ajudar, això si que es una ajuda per la humanitat, perquè almenys hi ha persones que poden veure més enllà que dels diners o negocis. Perquè aquesta gent poden veure i te empatia amb el sofriment que passen famílies i nens petit que no ten culpa d’aquesta situació.

Sergio Prieto ha dit...

Abans de res, em sorprèn gratament que dins una societat tan competitiva i individualista com l’actual hi hagi persones que són capaces de deixar-ho tot per anar a ajudar gratis et amore a aquells més necessitats i en certa manera, són els més vulnerables de la societat.
Però no entenc com països poderosos i que s’autodenominen liberals i democràtics no volen fer-se càrrec d’aquestes persones que estan patint una desgràcia al seu país d’origen, durant l’èxode i a l’arribar (es poden trobar sense el que esperaven, grups ultranacionalistes..). Ja que, segons la meva opinió, l’ajuda a aquell que ho necessita és un valor essencial a qualsevol societat liberal i democràtica.
També, penso que aquests voluntaris, en certa manera, s’han posat en la pell dels refugiats ja que han deixat tot enrere per tal de buscar un millor futur (en aquest cas no per a ells, sinó per aquells que ho necessiten) i sense tenir certesa del que podrà passar.
En si, el documental m’ha agradat. Però penso que es una mica pausat, lent respecte al meu cànon de documental. I hi ha algunes parts que no s’entén massa el que diuen els socorristes. Tot i que, es molt interessant ja que t’aporta el punt de vista que poques vegades veuràs a la televisió; el punt de vista dels socorristes (i veure com ho viuen, tant si fracassen com si no).


Mª Ángeles Torres ha dit...

To Kyma ha estat un documental dur de veure psicològicament ja que en aquest ens adonem de la realitat. Cada dia, a cada hora i a cada instant, milers i milers de refugiats, nadons, nens i nenes, i gent gran, busquen un bon futur en un altre país, sense guerres ni res, tot i que després, no poden arribar molt lluny degut al res que es fa. Les diferents situacions que han de passar aquestes persones són força complicades i perilloses, ja que arrisquen les seves vides i les dels seus familiars travessant per tot un mar, ple d’obstacles amb els que es poden trobar, per tal d’aconseguir una vida millor tant per ells com per les seves famílies. Realment tot el que pateixen és indescriptible. Definitivament, no es pot descriure la por ni el dolor que arriben a sentir. També cal dir que no tots els immigrants aconsegueixen el desig d’arribar a un altre país que els pugui ajudar, ja que alguns moren en el intent, ja sigui ofegats o a causa d’una hipotèrmia. Això és una cosa que Europa no hauria de permetre per res del món. Personalment, després d’haver visualitzat aquest vídeo, crec que tots hauríem de tenir una mica més de sensibilitat per totes aquestes persones que ho passen tant malament fent aquesta travessia. Sobretot hauríem de sentir indignació i vergonya amb la majoria dels polítics que hi ha a Europa, perquè prometen fer alguna cosa al respecte, no obstant això, no fan absolutament res. Tal i com diu un dels socorristes en el documental: “I mentrestant, Europa mirant-s’ho.”

Patrícia Nieto ha dit...

Terror. Terror és el que sento quan veig com unes quantes persones poderoses deixen que families senceres creuin la mar mediterrània, jugan-se la vida, fugint del seu propi pais estimat en busca d'una segona oportunitat i d'una vida minimament digna. I ja no només no ajudant-les, sinò, que també els hi tanquen les portes de mala manera.
Perquè passa tot aixó? Doncs en la meva opinió passa perquè per desgràcia vivim en un món en que els més rics els convé i interessa molt que passin horrorositats com, en aquest cas, la guerra de Síria. Ja que aquests desgraciats només es veneficiant, ja sigui per tema d'armes, de diners, de poder... Només els importa el benefici propi.

L'única esperança que tinc, és que algun dia, gent com els socorristes d'aquest documental, que s'hi deixen la pell cada dia per salvar la vida d'uns quants refugiats que arriben i no tenen res, ni a ningú, que aquests tipus de persones, persones amb sentit de la humanitat, arribin a ser un exemple pels polítics.
Crec, que Europa hauria de deixar de mirar-s'ho, i ajudar de veritat d'una vegada per totes.

Eva Martinez ha dit...

Agraïda seria la paraula que em va venir al cap després de veure aquest documental. Potser la majoria de gent no ho veu així, però realment vaig pensar que em sentia molt afortunada de poder viure com visc, tot i petits problemes que es converteixen en reptes per poder superar. També em vaig sentir agraïda ja que el Jordi ens va posar aquest documental a l'escola i vaig poder tocar de peus a terra amb aquest tema. Vaig poder observar el greu problema més profundament i arrel d'aquest documental ens vam assabentar de coses que no sabiem, com ajudes que podiem realitzar des de Barcelona. Durant el documental vaig tenir una sensació d'incomoditat, de saber que nosaltres estavem veient-ho i no estavem fent res al respecte, però alhora sensació d'impotència de so saber exactament què fer. Veure com la misèria portava a més misèria va ser molt impactant, ja que una cosa desencadena a l'altre, i que obviament no tenen justificació, però i si pujem més amunt? Qui hi ha? Homes i dones amb maletí i corbates sense fer res al respecte? Doncs si, exactament aixó, homes i dones que miren cap a una altre banda pels seus pròpis beneficis, i és aixó el que principalment hauria de canviar.
Realment gràcies Jordi per posar-nos aquest espectacular documental!

alba gracia ha dit...

Abans de veure el documental ja n’era conscient de la duresa que suposarien les imatges, encara així, era necessari veure-les per ser conscient de la situació actual del món.
Prioritàriament m’agradaria fer un reconeixement a tots els voluntaris, o més ben dit herois, que és deixen la pell diàriament en ajudar a totes aquelles víctimes que intenten arribar a Europa per tal d’ aconseguir una millor vida, haurien de ser una referència d'humanitat per a tots nosaltres. També agrair a tots aquells que han participat en el documental (direcció, producció…) per mostrar-nos la realitat dels fets que estan succeint en aquest mateix instant.
Després de veure les imatges tinc el cor encongit, també estic indignada, ja que estem davant d’una catàstrofe humanitària i sembla que no s’intenta d’entendre. Ens trobem davant d’un egoisme intolerable per part d’Europa, que hauria de ser canviat d’immediat.
Reflexionem sobre el que hem vist.
Valette!