30 de setembre de 2013

Tiquismiquis

Tira còmica d'Àlex Roca

Tornem a les nanolliçons etimològiques per no perdre el fil de la proposta que la Marta ens va fer a finals del curs passat. Avui parlarem de l'origen de l'expressió paremiològica ser un tiquismiquis, que de ben segur trobareu curiosa... 

Recordeu a què ens referim quan parlem d'una discussió bizantina? Algú podria pensar que els monjos medievals, tancats entre les quatre parets dels seus monestirs i amb el pensament acotat pels murs de la filosofia escolàstica, mantenien entre sí converses i disputes trivials, limitades a la vida quotidiana o a especular sobre qüestions poc rellevants. Sembla que en aquestes discussions es va fer habitual l'expressió tichi michi, "per a tu, per a mi" en llatí medieval, una variació de les formes en datiu dels pronoms personals clàssics tibi i mihi. I així és com a partir del segle XVII ja es registra l'ús d'aquesta paraula composta per referir-se a una persona primmirada, observadora en excés dels detalls o massa susceptible, o als escrúpols o objeccions per alguna cosa que no té importància. També la podem trobar escrita en les variants tiquis miquis o tiquis-miquis. El seu, plural, òbviament, és invariable. En aquest article d'opinió trobareu un exemple d'ús.

Us animeu a continuar vosaltres?


1 comentari:

Clara Jorquera ha dit...

Ostres!
Que el que ara entenem per una persona molt detallista per veure si hi ha quelcom que no li agrada o aquella persona que qualsevol tonteria, sobretot corporal, la molesta en un principi signifiqués "per a tu, per a mi" és bastant irònic, no? ja que aquesta expressió la podem significar com compartir-ho tot, ja sigui bo o dolent, i la persona que és tiquis miquis no acostuma a voler compartir les coses, per si passa qualsevol cosa, qui sap.

Una bona entrada!

Valete!