10 de juliol de 2012

El vell rei soca

Fa molts anys passava a classe els 13 episodis d´una de les millors  sèries que mai s´hagin  gravat per a la televisió: Jo, Claudi, una coproducció de la BBC i London Films que es va emetre per primera vegada al Regne Unit el 1976, a TVE el 77 (amb censura) i finalment a TV3 la temporada 88-89. Encara ara sé que les imatges i els diàlegs d´aquesta història, creada pel guionista Jack Pulman a partir de les novel·les de l´escriptor britànic Robert Graves, roman en la memòria d´algun exalumne perquè així m´ho ha fet saber quan hem coincidit per recordar vells (i bells) temps o a través d´un correu a propòsit d´un o altre afer personal. Cada episodi comença amb l´emperador Claudi, ja vell i solitari, entestat a escriure la història de la seva família, la dels emperadors de la dinastia Júlia-Clàudia, una història farcida d´intrigues polítiques, corrupció, ambició i orgulls desmesurats, afany de poder il·limitat i de tots aquells ingredients que fan de la condició humana un fet únic i admirable (per la bondat d´uns) i alhora terrible (per la maldat o la sort d´altres). Recordo que veure-la a classe i comentar-la després amb els alumnes a partir d´un guió de treball sobre cada episodi (i que encara conservo) era molt estimulant -almenys per a uns quants i per a mi mateix- i un dels punts d´inflexió del que significa realment la paraula educar a partir d´una activitat d´aula. En teníem prou amb una frase, un discurs, un gest, una mirada o un silenci de qualsevol dels inoblidables personatges que van desfilant al llarg de la sèrie per obrir un debat -encès en alguns moments- sobre la capacitat dels éssers humans en general, i dels governants en particular, de desplegar tot el ventall d´emocions, sentiments, valors i contravalors que ens defineixen. Al Jo, claudi hi trobàvem de tot: passió, indiferència, ira, templança, amor, odi, valor, covardia, lucidesa i demència a parts iguals. Un llibre d´història excepcional del qual els meus alumnes i jo mateix podíem aprendre i reflexionar sobre un munt de coses. La història de Claudi no deixa de ser un fragment de la història del món i dels homes i ara mateix, la convulsió dels temps que ens toca viure m´ha fet pensar que no seria una mala decisió tornar-la a passar als estudiants del curs vinent.  Opino que fins i tot és més necessària avui que fa uns quants anys, una manera força atractiva de convidar a repensar en quin punt estem de les relacions entre la societat civil i el poder polític, la frivolització d´alguns espectacles suposadament culturals o el paper que ha de jugar l´Estat en la vida privada de les persones, inclosos els drets i la dignitat individuals. M´ha fet pensar en tot això un moment de l´últim capítol, el tretzè, intitulat El vell rei soca: començat l´episodi, els ministres (que no mestres) de Claudi, Pal·las i Narcissus, resolen que l´emperador ha de procurar-se una nova esposa  després de la vergonyant Messalina. Mentre debaten entre sí amb acalorament en presència de Claudi, aquest, sense escoltar-los i en un estat manifest d´absència mental, va repetint com un mantra les següents paraules: "que tot el verí que aguaita sota el fang, surti a la superfície". El conseller més intrigant postula Agripina, la seva amant i neboda de l´emperador, una dona pèrfida i ambiciosa fins a límits insospitats, com a candidata perfecta i Claudi, sabent que aquest matrimoni accelerarà la seva pròpia mort i la ruïna de l´Imperi, hi accedeix. Claudi és un home intel·ligent i reflexiona profundament sobre el poder i els homes. Cal que tota la maldat, el verí que rau a les entranyes dels poderosos aflori perquè pugui néixer un nou ordre polític, social i econòmic? Ell n´està convençut, i nosaltres?