11 de març de 2018

Tot recuperant l'esperit olímpic



El passat diumenge 25 de febrer va tenir lloc a la ciutat sudcoreana de Pyeongchang la clausura dels XXIII Jocs Olímpics d’hivern. Durant aquests jocs, que van tenir una durada de 19 dies, 92 delegacions van seguir la tradició d’agermanar molts països del món, amb un fet puntual que potser a molts de nosaltres ens ha passat desapercebut, però que ha estat un gest molt important per la situació política que viuen dos països fronterers, les dues Corees. Però abans rememorem breument l’origen dels Jocs Olímpics moderns.

El seu origen ve de la mà (i la iniciativa) d’un home excepcional, Pierre de Coubertain, pedagog que va reivindicar la importància de l’esport focalitzant-lo des d’un punt de vista educatiu. Ell, en ser també historiador, va tenir la genial idea de recuperar els Jocs Olímpics de l’antiguitat per així poder fomentar la pràctica esportiva a escala mundial. La primera edició d’aquests es va celebrar a Atenes l’any 1896, per així recordar urbi et orbi les seves arrels gregues. Ell mateix va fundar el Comitè Olímpic Internacional (COI) el 1894 juntament amb Demetrios Vikelas, i també va dissenyar la bandera que es continua fent servir per recordar la germanor dels cinc continents.



Pel que fa pròpiament a la celebració d’aquestes Olimpíades, cal destacar les medalles de bronze de Regino Hernández i Javier Fernández, a Snowboard i Patinatge Artístic respectivament, fent que Espanya, després de 26 anys, tornés a guanyar medalles en uns Jocs Olímpics d’hivern. Que Noruega acabés els Jocs sent la primera en el podi del medaller amb 14 metalls d’or i el mateix nombre de plata i 11 de bronze. O que alguns atletes de Rússia van poder-hi competir sota la bandera d’“Atletes Olímpics de Rússia” tot i la sanció que el COI va imposar per dopatge a la seva delegació.

Tanmateix, el punt més destacable és que aquestes Olimpíades han estat batejades com els “Jocs de la Pau”. I la pregunta és per què?

La resposta la trobem en el fet que durant aquests jocs les dues Corees, les dues nacions enemigues que van ser dividides a causa d’una guerra qualificada per molts observadors de civil (1950-1953), han manifestat un pacte de treva i apropament històricament insòlit per poder celebrar uns jocs en pau i sense tensió política. Una mena de recuperació de l’esperit olímpic clàssic sense gairebé precedents. El paral·lelisme amb l’antiguitat és evident: ja en els jocs celebrats al sagrat santuari d’Olímpia, consagrats al totpoderós Zeus, passava un fet semblant. Cada quatre anys, durant els dies de competició i rituals religiosos, qualsevol guerra o conflicte obert entre les diverses póleis gregues s’aturava per poder celebrar els jocs.  Es declarava, així, una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven enfrontades i permetessin els seus atletes participar-hi, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.



Les dues Corees han participat sota la bandera unificada de Corea en alguns àmbits esportius com, per exemple, el hoquei sobre gel femení.
El president del COI, Thomas Bach, va afirmar durant la clausura que els esportistes han aconseguit allò que la política sovint no resol: una gran relació d’amistat, tot sembrant una llavor que, si es cuida, pot donar lloc a una bona relació futura entre els dos països per així acabar, definitivament, amb un conflicte que va començar entre ells ara fa 68 anys.

Aquest apunt vol reivindicar, una vegada més, el fet que si sabem emmirallar-nos en el passat podem construir un futur millor.

Ainhoa Buendía Becerra
1r batxillerat humanístic - Grec I

4 comentaris:

El vaixell d'Odisseu ha dit...

Ainhoa, ja et vaig comentar a classe que m'havia semblat molt oportuna i encertada la mirada amb què havies observat el devenir d'aquests passats Jocs Olímpics a Corea del Sud. De nou, has posat l'accent en un fet extremament important: que aprendre del passat ens pot fer millors i més savis de cara al futur. Els antics ens van mostrar el camí. Resseguim-lo! Felicitats per l'apunt!

Meritxell Pajuelo ha dit...

Ja que fa res vam anar a veure una exposicó sobre això, i ara fa res hi han hagut aquests JJOO, crec molt opotuna aquesta entrada relacionada amb tot aixó. Per tant, crec que és una cosa molt bona el poder veure com els paÏsos a mida que estan en una guerra o conflicte és de la única forma que es para tot i s'uneixen per a fer un mateix esport en el que per uns dies aquells que estan enfrentats acaben unint-se.

Gràcies Ainhoa!

Ariadna Mateo ha dit...

Salvete!

Trobo molt interesant aquesta entrada, ja que gràcies als esports, dos països que tenien uns conflictes i no els havien solucionat, s'han pogut donar la mà entre ells i viure aquest moment amb il·lusió i amb ganes.

I a més en els jocs Olimpics, una celebració tan important i tan antiga, que encara avui en dia és continuen fent!

Cristina Tamashiro Famiankova ha dit...

Salvete!
Felicitats per aquesta entrada tan interessant, a més de destacar les moltes curiositats que s'expliquen en l'entrada. D'altra banda, em sembla genial que puguin aprendre del passat per fer un futur millor.

A més a més, dóna la casualitat que el camp de bèisbol de Barcelona cau en el carrer Pierre de Coubertin, l'home que va decidir recuperar els Jocs Olímpics de l'antiguitat!